Fa un mes que sóc de vacances, i encara me’n queda un altre més. M’obligo a posar per escrit aquesta evidència com a teràpia per escampar vells fantasmes laborals i familiars. Segons els psicòlegs, cal enfrontar-se amb allò que ens angoixa, posar-li nom, parlar-ne, compartir-ho... només així podré suportar la vergonya de tenir una feina modestament remunerada, pèssimament considerada i unes vacances descomunals.Hi ha reunió familiar a la casa d’estiu d’uns cosins de la meva dona, en un idílic poblet al bell mig de la Costa Brava. Estacionats al carrer, espectaculars vehicles tot terreny de gran cubicatge; al voltant de la piscina privada, a banda d’un munt de quitxalla sense titulació acadèmica ni preocupacions, es reueixen dos joves químics, una jove psicòloga, un jove protèsic dental, un jove economista i dos professors de secundària de mitjana edat. La conversa flueix distesa i amable a l'ombra dels pins, tot revisitant moments comuns de la biografia dels assistents, fins que la inesperada irrupció d’una parella amiga dels amfitrions en canvia el curs. Ell es presenta com a economista i ella, amb la boca un xic petita, admet que és mestra de P3.
En constatar-se l’estimable presència de docents, es produeix la primera referència foteta al ram de l’educació. El nouvingut, no se sap ben bé a tomb de què, afirma: “el problema és que els mestres fan bé de mestre, però són uns pèssims gestors”. Té tota la rao el senyor economista; no hem rebut formació en gestió i faríem bé de solucionar aquesta carència. Però jo encara estaria més preocupat si em trobés en el seu lloc, vista la manera com els preclars gestors empresarials com ell han engegat l’economia nacional a tomar pel sac (apreciació aquesta que, òbviament, m'estic de compartir en veu alta).
Tanmateix, a partir de la seva intervenció s’obre la veda, els assistents treuen les escopetes de les fundes, afinen la punteria i comença el foc creuat: excés de vacances, sous sobredimensionats, contractes laborals vitalicis, manca d’eficiència, resultats pobres, elegia de l’escola concertada i/o privada... Bé, el vell i avorrit debat de sempre. Què fer? Callar com sempre i deixar-los dir? Facis el que facis ells continuaran, de manera que optes per dir-hi la teva.
La meva dona, professora de secundària en una escola d’adults del Vallès, esgrimeix que les millors notes de selectivitat, amb la tradicional excepció de Barcelona, solen provenir d’instituts públics; afirmació que és rebatuda per un dels químics mitjançant un dels tòpics més antics: “els alumnes brillants aprenen(/em) amb independència del professorat que tinguem”. I jo que, aquest cop sí, li pregunto si aquest silogisme és aplicable quan els alumnes provenen de la privada. I ell que respon amb vaguetats, addueix no sé què de la mitjana de tots plegats, afegeix d'oïda quatre referències inconexes a les competències bàsiques, parla dels oficis dels seus pares... fins que a la fi se’n va a veure què fan els nens, que fa estona que no els veiem.
“El vostre contracte és vitalici i cobreu un bon sou”, dispara després el protèsic dental, sense deixar temps a respirar. “Sí”, admetem nosaltres, “tot i que també ens ho hem hagut de guanyar”, afegim, amb aquella fotuda mania de justificar allò que els altres mai no justifiquen. Ell, que té empresa pròpia, un quatre per quatre negre i relluent, i molta feina, discrepa: “He contractat una noia amb dues carreres i un màster, i li pago sou de secretària”. Certament, aquest és un dels drames laborals del nostre temps: hi ha molta gent molt ben preparada i poca oferta de feina que s'ajusti a les seves expectatives.
No sé si el que d’alguna manera venia a suggerir ell és que els funcionaris que només tinguem una o dues carreres (ep, sense màster!) hauríem de renunciar als nostres llocs de treball per cedir-los a les millor preparades noves generacions de JASP (¿recordeu aquell anunci de Renault on sortien diferents versions del “Joven Aunque Sobradamente Preparado”?). Potser ha arribat el moment d'actuar amb contundència, d'aplicar de forma radical alguns dels principis que regeixen el liberalisme a ultrança: eliminem qualsevol traça d'ocupació pública, prescindim de regulacions sociològiques pròpies de societats dèbils, fiem-ho tot a la competència i al lliure mercat (sanitat i educació inclosos) i així garantirem que els nascuts rics segueixin essent rics i els nascuts pobres, pobres. I fora maldecaps. Els que érem a la vora d'aquella piscina d'abundància ens podíem quedar tranquils (bé, gairebé tots).
Li exposo aquesta temença i afegeixo que d’aquí al “Món Feliç” d’Aldous Huxley, compartimentat en castes impermeables, hi ha només una molt petita, inquietant, passa. Els meus arguments no el convencen, és clar, i se’ls espolsa tot afirmant que nosaltres no en tenim ni idea de com és el “Món Real”. Em quedo amb la sensació que no ha entès la referència literària però bé... al capdevall jo visc en un “Món Irreal”, oi?
