Jubilar-se i fer plans de futur.

Com diu el tòpic, el temps m'ha passat volant i, després de trenta-tres anys a la docència pública, aquest setembre em vaig jubilar. Sense pensar-ho, també vaig deixar d'escriure entrades en aquest bloc. Va ser com si volgués trencar tots els lligams que em mantenien unit a la meva existència anterior, com si la nova etapa no hagués de tenir res a veure amb el que havia estat fent fins aleshores. Ara, alguns mesos després, m'adono que només necessitava una pausa, una distància que em permetés reflexionar sobre el fet educatiu des d'una perspectiva nova: la d'aquell que ja no hi està implicat de manera activa o, si més no, professional. Això m'ha fet pensar també si, potser, en realitat no necessitava acollir-me a la jubilació als seixanta anys sinó que només em calia frenar, agafar aire i entomar cinc anys més de feina.

La veritat és que, quan vaig optar per jubilar-me, el meu cos m'ho demanava a crits. Notava que anava just d'energies i que això m'impedia dedicar-me a altres coses, més enllà de la docència. Els darrers anys, amb els fills ja grans, tenia la sensació que vivia només per a la feina; una feina que em seguia donant alegries però que també em provocava maldecaps: la creixent burocratització de la feina, l'organització jeràrquica vertical als centres, la pèrdua de respecte per part de l'administració i de la societat a la qual servia, el constant canvi de criteris pedagògics del departament, que només feia que forçar-nos a provar les "idees de bomber" del càrrec polític de torn...

Des de jove que he escrit. Quan tenia vint-i-escaig anys, escrivia narrativa breu i anava guanyant algun premi literari. Però, a mesura que vaig anar-me fent gran i vaig anar sumant experiències vitals, em vaig plantejar escriure una novel·la. Escriure rai! En poc més d'un any havia acabat la primera, que es titulava "TV", tres-centes pàgines distòpiques que denunciaven el creixent control que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la població. La Novel·la estava feta, però publicar-la ja van ser figues d'un altre paner. Al final, vaig optar per publicar-la jo mateix, i crec que la van comprar una dotzena de persones. Un èxit editorial de primera!

Això em va desanimar, és clar. Escriure una novel·la (si és que ho fas a l'antiga, sense l'ajuda d'altres o de la IA) és una tasca feixuga, que demana molt de temps i molta energia. Aleshores, els fills encara eren petits i, amb la feina, em calia treure-li hores al son per escriure de nits. Per això, després d'aquest primer intent, ho vaig deixar córrer durant alguns anys. Però em seguia burxant un rau-rau interior persistent, i al meu cap s'anava formant la idea que quan em jubilés em dedicaria a escriure a temps complet. Tanmateix, no vaig haver d'esperar tant perquè fa mitja dotzena d'anys vaig reprendre la meva vocació d'escriptor i vaig aconseguir que em publiquessin quatre novel·les, tres de juvenils i una per a lectors adults.

Després el moment de la jubilació va arribar: la feina ja no em prenia temps, i em podria dedicar en cos i ànima al que volia fer en la meva segona vida. Però aquesta segona vida m'ha posat al mig del camí nous entrebancs imprevistos, d'ordre familiar. Això em confirma una lliçó elemental que tots hem après de memòria, però que pocs apliquen: no pots fer plans de futur, perquè el futur és incert i no saps si en podràs disposar. Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem! Sé que sona carrincló i tronat, però no per això és menys cert.    

El Festival de Fi de Curs a 3r d'eso.

Cada dia els fem més petits, però són tan "monos"

Una de les novetats que va comportar la reforma educativa va ser el famós Crèdit de Síntesi. En l’origen, i tal com indica el seu nom, es tractava d’un nombre d’hores lectives que es dedicaven a realitzar un projecte que sintetitzava (és a dir: integrava) els coneixements i les competències adquirits al llarg del curs en tots els àmbits. Els equips docents acordaven un tema, un centre d’interès, una situació d’aprenentatge com es diu més recentment. L’alumnat, treballant de forma cooperativa en petits grups, disposava d’una setmana per fer ús de les eines i estratègies a la seva disposició i acabar presentant un producte que contenia un compendi de tot allò que, cadascú amb les seves habilitats, havia pogut aportar al conjunt. Els productes eren diversos, però sempre mantenien el mateix objectiu: posar en ús, i per tant en valor, allò que havien après, sempre emprant una metodologia científica i establint relacions entre els diferents àmbits del saber. Finalment, els equips de treball defensaven allò que havien fet davant un tribunal d’experts (aquí vull dir de docents) i eren avaluats amb una qualificació equiparable a la que s’atribuïa a qualsevol altre dels crèdits del curs.

Fer això comporta un esforç de planificació, de coordinació i d’execució notables. A més, es tractava d’un acte acadèmic que es desenvolupava en el marc de l’horari lectiu de l’alumnat. Passats els anys, el que havia començat com un projecte que donava sentit a la feina feta, s’ha anat convertint en una cosa completament diferent. D’entrada, el resultat del Crèdit de Síntesi ja no es valora amb una qualificació, sinó que l’alumnat només rep la informació: FA (fet amb aprofitament), F (fet) o NF (no fet). Aquestes expressions apareixen així al butlletí de notes (la qual cosa ja fa de per sí vergonyeta) i no tenen cap repercussió en l’expedient acadèmic. De sortida, ara ja no hi ha res semblant a una Síntesi: ningú no planifica, coordina o executa un projecte. El Crèdit de Síntesi ha esdevingut, almenys al meu centre, un Festival de Fi de Curs de tota la vida, en el qual l’alumnat, dividit en “comissions” estanques, prepara un “número” d’uns 10 minuts, més o menys relacionat amb alguna matèria, i després el mostra dalt d’un escenari a les embadalides famílies, que ho enregistren en vídeo. Al final tothom aplaudeix satisfet, hi ha felicitacions fis i tot per al professorat, i se’n va cap a casa sense plantejar-se que allò que han vist no té cap contingut educatiu més enllà de l’espectacle.

Però en això hem convertit l’educació: en un espectacle on el que es prioritza és la forma per sobre del fons, el carisma per sobre el rigor, el show business per sobre la discreció.

Doblar o no doblar? Aquest és el quid de la qüestió.

Mentre la vella Espanya negra -la de les sotanes, els uniformes i les togues- persevera en la seva obsessiva croada per eliminar la llengua catalana, una pel·lícula rodada i exhibida en aquest idioma s’acaba d’emportar l’Os d’Or de la Berlinale, un dels certàmens cinematogràfics més prestigiosos del món. El fet que una pel·lícula parlada en català, o en qualsevol altra llengua, pugui guanyar un premi internacional d’aquesta rellevància no hauria de sorprendre. Públic i jurat del festival, diuen, n’han apreciat el valor artístic, la brillant direcció, les interpretacions i l’homenatge a un món -la pagesia- amenaçat de mort per la globalització. 

Ignoro si la seva creadora, la Carla Simón, pretenia estendre aquesta elegia a la pròpia llengua en què la va filmar, però atès el context polític actual crec que seria legítim fer-ho. Resulta impactant que el català, llengua pròpia de gairebé deu milions d’europeus, segueixi sense tenir presència a les institucions comunitàries, en gran part a causa del veto imposat per l’estat on viuen la majoria dels seus parlants.

La llengua catalana s’ha sentit aquests dies als cinemes de Berlin amb normalitat, sense que ningú arronsés el nas, o posés cara de fàstic i exclamés per queixar-se de la falta de respecte: “¡en Alemán, para que lo entendamos todos!” La pel·lícula, allà, s’ha vist subtitulada, preservant així la totalitat del seu valor artístic i cultural (no antropològic, com s’ha afanyat a apuntar amb to paternalista el periodisme “progre” de la capital). El cinema s’hauria de consumir, tot, en la seva parla original. Hi ha molts països que fa dècades que ho van entendre; i això els ha permès desenvolupar una sensibilitat lingüística i una major capacitat per aprendre idiomes.

A Espanya, la dictadura va veure amb recel tot allò que venia del l’exterior. La cultura també. A fi de controlar els missatges continguts en les pel·lícules estrangeres, es va desenvolupar la indústria del doblatge que, deixant de banda l’excel·lent qualitat dels dobladors, era sobretot un filtre censor que pretenia evitar que la ciutadania sentís dir segons quines coses. Quaranta anys després de la mort de Franco, i a causa de la mateixa por acomplexada, la major part de la població espanyola segueix sense saber quina veu tenen els millors actors i actrius de la història del cinema mundial, o si allò que diuen els diàlegs doblats es correspon al que deien les cintes originals. 

Passarà el mateix amb els de la pel·lícula Alcarràs? ¿S’exhibirà en català o, a fi de no ofendre ningú, les distribuïdores espanyoles la doblaran al seu idioma (això és, el castellà)? Resulta emocionant veure com, després de tantes lluites, de tants abusos polítics, policials i judicials, al final serà una pel·lícula, feta amb mestria, la que posarà la societat espanyola davant del mirall. Ara els toca als espanyols preguntar-se què volen ser. ¿Volen seguir comportant-se com un país fosc, tancat en si mateix, temorenc de tot allò que és diferent; o es decidiran a obrir-se d’una vegada al món i acceptar-ne la diversitat? 

La resposta la tindrem d’aquí a unes setmanes; quan la flamant guanyadora de l’Os d’Or es comenci a projectar als cinemes d’arreu de l’estat. Si es fa en català, voldrà dir que encara queda una esperança de redempció; si es dobla al castellà, es confirmarà que això d’Espanya no té remei. 

Hablamos español

I tant que el parleu! I amb total llibertat, només faltaria. La catalana ha estat sempre una societat oberta, escrupolosament tolerant amb els altres, on tothom pot pensar el que vol i ho pot expressar en l'idioma que li ve de gust; llevat, és clar, dels freqüents períodes en què les dictadures i monarquies absolutistes espanyoles han prohibit, justament, l'ús del Català. 

Vosaltres anomeneu el vostre idioma "Español", i amb aquesta nomenclatura negueu la condició d'espanyolitat a la resta d'idiomes que es parlen en allò que considereu el vostre país. No sé si us n'adoneu, però amb la vostra visió tancada, castissa, us esteu contradient: si el que parlem un català, un basc o un gallec no és espanyol, deu ser perquè no som espanyols. Posi el que hi posi al nostre DNI.

Senyors de "Hablamos Español", el vostre idioma és molt més petit i alhora molt més gran del que vosaltres mateixos imagineu. Més petit perquè, en realitat, el que parleu és la llengua derivada del Llatí que sorgí als territoris de Castella i no pas a la resta de la península ibèrica, on en van néixer altres. Però més gran perquè també el parlen centenars de milions de persones d'arreu del món. Persones que no són espanyoles, sinó argentines, bolivianes, peruanes, equatorianes, etc.

Entossudir-se a anomenar-lo "Español" és un anacronisme i un absurd intel·lectual. Un anacronisme perquè, escolteu-me bé, la penúltima colònia la vareu perdre fa més d'un segle. Llationoamèrica ja no forma part del vostre imperi. I un absurd intel·lectual perquè un terme estrictament polític no pot definir una identitat cultural. Com a mostra, prengueu nota de com s'anomena el tercer idioma més parlat del planeta, després del Xinès i del vostre: ANGLÈS.

L'Anglès és l'idioma propi d'Anglaterra. I Anglaterra és tan sols una de les tres nacionalitats que constitueixen el Regne Unit, juntament amb Gal·les i Escòcia (em nego a incloure-hi l'Ulster). Per això, els Britànics no anomenen el seu idioma Britànic, sinó Anglès. Si apliquéssim la mateixa lògica, els Espanyols no hauríeu d'anomenar el vostre idioma Espanyol, sinó Castellà. Però la gran diferència entre uns i altres, en matèria lingüística, és que mentre els Britànics senten com a seus tots els idiomes que es parlen al seu territori, alguns Espanyols preferiríeu eliminar-los tots menys un: el vostre, l'originari de Castella. Perquè per a vosaltres Castella és Espanya i Espanya Castella. I la resta som una nosa.

Per això sortiu al carrer per exigir que uns ciutadans lliures, catalans, ens sotmetem i acceptem allò que ni Felip Vè, amb el seu "Decret de Nova Planta", ni Franco, amb la "Gloriosa Cruzada Nacional", van aconseguir: l'aniquilació de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra consciència com a poble. Perquè, a veure, llevem-nos les caretes: aquest és l'objectiu últim que perseguiu. I per aconseguir-lo no heu escatimat mai recursos al llarg de la història: mentides, manipulació, espoli, amenaces, violència, guerres, invasions i unes dosis infinites de cinisme i mala llet. 

El vostre nou gurú -aquell que us ha abandonat en mans dels nazis catalans per establir-se en una urbanització de milionaris, prop de Madrid- és un mestre en l'art de la hipocresia. El jove advocat taronja, barbamec i d'implants capil·lars clenxinats, alça cofoi la bandera del liberalisme econòmic i cultural. En els seus somnis humits, els poderosos ho són cada vegada més i el Català, com els passa a totes les llengües sense Estat, acaba morint ofegat sota la repressió de la corona i el pes demogràfic dels castellanoparlants. 

Sortiu al carrer per denunciar que el vostre idioma està perseguit a Catalunya. ¿També us traieu la mandra per manifestar-vos contra les reformes laborals, contra la participació en guerres genocides, contra els desnonaments o a favor de l'acollida d'immigrants? Mentre us llanceu als carrers com si fóssiu els guardians de les essències pàtries ("rojigualda" en mà, perquè vosaltres no sou pas nacionalistes, oi?) el Maquiavelet de pa sucat amb oli que us ha atiat, s'acomoda al sofà i somriu, tot fullejant el que deu ser un dels seus llibres eròtics de capçalera, i rellegint amb nostàlgia aquell passatge que diu:

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado".

Un text, per cert, sancionat si no dictat per Felip Vè. Ja sabeu, aquell que ve abans del VIè.

Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.  

Un model educatiu d'èxit

Pere Ribera Ferran, 1915 - 2009,
fundador d'Aula Escola Europea

El diumenge passat vaig escoltar un reportatge radiofònic que glossava la figura d’un mestre. No cal dir que, com a mestre que sóc jo mateix, la temàtica em va semblar tan interessant com sorprenent, car no és gens habitual que els mitjans parlin dels docents i, menys encara, que ho facin en un to, no ja respectuós, sinó amable.    

En el reportatge s’entrevistava un seguit de personalitats, més o menys públiques, que havien gaudit del magisteri del senyor Pere Ribera, fundador d'Aula l'any 1968.  Segons el retrat que en feien els testimonis (alguns d’ells espontanis, per via telefònica) el senyor Ribera era una autèntica “bèstia pedagògica”, un home que vivia per la seva feina, un mestre i gestor rigorós, que sabia treure el millor dels seus alumnes i d’aquells que treballaven a la seva institució.

Moltes de les persones que van parlar en destacaven dues virtuts per damunt de les altres: l’exigència i el respecte. El senyor Ribera mai no estava del tot satisfet amb les feines dels seus alumnes, i els les feia repetir una i altra vegada abans de donar-les per acabades. Un dels entrevistats, que havia estat treballant en la redacció d'una biografia del gran mestre, explicava a tall d'anècdota com l'havia fet gruar, exigint constants reedicions d'un document que, al capdavall, no el va acabar de deixar satisfet.

D’altra banda, es veu que insistia molt en les formes, de manera que tractava de “vostè” als alumnes, tractament que, no cal dir, esperava d’ells. El senyor Ribera traspuava i inspirava respecte, es mantenia allunyat emocionalment dels nois i noies amb qui treballava (almenys en la continença, ja que sospito que algú capaç de dedicar la vida al jovent se l'ha d'estimar per força). Per mantenir la seva imatge hieràtica es veu que els deia "Vostè i jo no hem pas de ser amics". Tampoc no creia en les relacions d'amistat entre pares i fills perquè debilitaven l'autoritat necessària per fer funcionar les coses.

Quin va ser el resultat del seu magisteri? Excel·lent. Els entrevistats eren tots professionals d'èxit, amb les idees clares, emprenedors, cultes, exigents... També és cert que es va fer referència a gent que va acabar havent d'abandonar la seva escola perquè no responia a les seves rigoroses expectatives acadèmiques, però el to general del reportatge venia a justificar aquests abandonaments com a quelcom inherent al procés de selecció natural que hauria de regir una societat liberal d'arrels judeocristianes com la nostra.  

Avui he visitat la pàgina web de Aula Escola Europea, on he pogut comprovar amb insana enveja els resultats acadèmics que s'hi mostren (és el centre amb millor mitjana a les proves de les PAU de tot Catalunya); els personatges influents que hi apareixen (com ara el recentment traspassat don José Manuel Lara Bosh, que va ser alumne del senyor Pere Ribera), els projectes internacionals, el material escolar que es necessita, els uniformes... No he vist enlloc la quota que cal pagar per accedir-hi, però m'imagino que seria poc elegant publicar-la.

Quin és el secret de tant d'èxit? L'èxit, com el fracàs, ja se sap, són fruit de processos multi factorials. En aquesta escola conflueixen molts condicionants: un treball rigorós i professional, uns professors ben formats i ideològicament afins a la missió del centre, un suport econòmic per part de les famílies les quals (per fortuna seva) disposen de mitjans, i un element decisiu: la potestat per seleccionar. Qui vulgui entrar a l'Olimp del saber haurà de passar pel sedàs intel·lectual, ideològic i econòmic que són bandera d'aquesta institució. Un sedàs que, si es tractés d'una escola concertada (és a dir, finançada amb els diners de les classes treballadores), criticaria durament. En tractar-se d'una fundació privada, no tinc res a dir. Per mi com si, a més, els fan resar el Parenostre a classe.

Ai, no... ara m'he confós. Això es veu que ho farem a la pública!    

ELS TREBALLS DE RECERCA DE BATXILLERAT

La darrera de les reformes educatives (encara vigent) va introduir diverses modificacions al currículum del batxillerat, entre les quals la inclusió de l’anomenat Treball de Recerca, amb una ponderació del 10% sobre la nota global de l’etapa. L’objectiu d’aquest treball és potenciar l’autonomia de l’alumnat i preparar-los per la seva futura carrera acadèmica o professional, en la qual s’hauran d’enfrontar amb el repte d’anar més enllà de l’estudi i endinsar-se en el sempre complicat camp de la recerca, de la curiositat, de la iniciativa personal.

Aquest treball, que ve a ser una mena de tesina en miniatura, és tutoritzat per un professor al qual se li adjudica, bé per petició expressa de l’interessat/ada o bé pel sistema digital. Tanmateix, des que vaig arribar a la meva darrera destinació definitiva ara fa sis anys, diversos alumnes havien mostrat interès perquè els dirigís el treball professorat del departament de llengües com ara jo, però les dificultats organitzatives ho havien impedit, en benefici des companys dels departaments de socials i de ciències, interins inclosos, que els acaparaven tots.

Digueu-me malfiat, però sospito que la reducció d’una hora lectiva associada a aquesta tutoria hi devia tenir quelcom a veure, perquè enguany ha estat el primer curs en què la dita reducció ha desaparegut, alhora que també desapareixien els insuperables impediments que fins ara ens n’havien mantingut al marge. Per fi he pogut, al cap de sis anys com a titular al centre i tres com a catedràtic, tutoritzar un Treball de Recerca! “All’s well that ends well!”, que diuen els anglesos; “Nunca es tarde si la dicha es buena”, que diuen els espanyols o “Tot sigui a fi de bé”, que diguem els catalans...

Com la resta de companys de totes les àrees, vaig suggerir diversos temes i diversos alumnes van recollir el guant i em van proposar com a tutor. Finalment, per motius obvis, he acabat dirigint-ne un que es titula “Com (és que no) aprenem l’anglès?”, dut a terme per una alumna que, en efecte, té problemes amb la meva matèria. Deixant de banda els clàssics “estira i arronsa” en el compliment dels terminis, i la feinada de correcció estilística i ortogràfica, he de confessar que el resultat ha superat, de molt, les meves expectatives.