"Ara vine tu, i posa'm la bata, si tens..."
No se li pot pas negar a la senyora Rigau que hagi desembarcat a la tasca de govern amb un ímpetu encomiable. Empesa per les seves irrefrenables ànsies de servei, la consellera ens obsequia, dia sia dia també, amb propostes impactants i sovint polèmiques amb les quals amaneix la nostra ensopida vida acadèmica. No fa massa ens avisava que caldria plantejar-se el co-pagament de l'educació pública (això mereix tracte a part) i ara ens convida a un viatge en la màquina del temps per recuperar aquella vella relíquia estudiantil: la bata. Més enllà de consideracions d'ordre estètic, subjau a la qüestió tèxtil una determinada cosmovisió i alhora un dels debats pedagògics més interessants: diversitat o uniformitat. Poca broma, que això és peça valenta!
D'entrada, sobta un xic que un partit liberal com el que ara ens governa, i que va fer de l'abolició de certes normatives la seva bandera, ens vulgui fer passar tots per l'adreçador d'una determinada vestimenta. És a dir, per entendre'ns: qui elimina les restriccions de velocitat en ares de la llibertat individual, qui defensa la lliure elecció de centres i l'autoregulació del mercat, ens diu que els nostres fills s'han d'uniformar. El proper pas potser sigui que facin fila en posició de "firmes" a l'entrada de l'escola o, si molt m'apreten, resar un parenostre o un avemaria cada matí... Com als vells temps.
Però tornem al debat de les idees. El món de l'ensenyament (no s'esgarrifin ara) és sensible a l'evolució del pensament humà i, en conseqüència reacciona a les diferents tendències sociològiques. En èpoques de prosperitat, tenen predicament les pràctiques permisives i progressistes, mentre que en èpoques de crisi, com l'actual, la gent tendim a refugiar-nos en la pressumpta seguretat que ens proporcionen els valors consolidats, els "de tota la vida". Aquesta reacció, per natural, no deixa de ser falaç, ja que una o altra opció són bones o no intrínsecament, i no pas en relació a les circumstàncies.
El sistema educatiu progressista té carències, hi ha qui l'acusa de laxitud i qui afegeix que educa generacions d'individus mediocres, sense inquietuds, sobreprotegits i ganduls. Pot haver-hi quelcom de cert en aquestes afirmacions, perquè qui les sosté entenc que té els seus arguments, però diré en defensa de la pràctica progressista que afavoreix la llibertat de pensament, respecta i valora la diferència, i potencia la convivència.
D'altra banda, l'enfocament utilitari i cartesià de l'ensenyament ens proporcionarà (almenys sota la dictadura era així) un major ordre, un marc definit d'aprenentatge, una pauta de la qual no es pot sortir, i uns resultats acadèmics més notables. A canvi, però, ens uniformitzarem, esdevindrem qualificats obrers del formiguer capitalista.
Parlant amb un absolut egoïsme, la segona opció és molt més còmoda. Quan jo anava a escola, a una escola on els nens portàvem bata i els mestres una cana de fusta, ningú no deia "ni piu" (de fet, n'hi havia que s'anaven posant vermells com pebrots perquè no gosaven respirar). El mestre era Deus ex-machina, posëïdor del saber i la raó, i s'asseia a la seva taula, al damunt de la tarima, i des d'allà movia els fils invisibles de la nostra voluntat. Des del punt de vista del docent, doncs, els postulats conservadors són allò que vulgarment se'n diu una bicoca.
Gestionar la llibertat sempre ha estat més complicat que imposar el pensament únic. Convèncer més costós que vèncer.
