El documental emès per TV3 sobre el sistema educatiu a Corea del Sud em va deixar, i suposo que no dec ser l'únic, amoïnat, En aquest cas, emmirallar-nos amb els primers ens enfronta amb un dilema antic: disciplina o llibertat?
Sens dubte, calculadora en mà, la disciplina comporta un increment immediat i uniforme de la productivitat, per això s'ha utilitzat històricament sempre que ha calgut treballar ràpid en obres faraòniques a major glòria dels governants, o enviar soldats a morir al front. Si mesurem el progrés en funció dels resultats, és clar que el sudcoreà és el model a seguir: uniformem la mainada, posem-la en fila índia (i "firmes"), fotem-los una pallissa cada cop que s'equivoquin i privem-los de dormir. Sens dubte endurirem el seu físic i els forjarem un caràcter competitiu i segurament guanyador. De sempre, però ara potser més que mai, cal guanyar. Es parla molt dels valors de l'esforç, de la constància, de llevar-nos ben d'hora (però ben d'hora, ben d'hora)... Anar vius de bon matí ens farà guanyadors... o, si no ens en sortim, uns fracassats de merda.
La pressió que viu la mainada d'alguns països de l'extrem orient ha engendrat monstres. Són els millors en matemàtiques, però de tant en tant la seva economia també fot un pet i s'ensorra (crisi Japonesa de la dècada dels 90); són molt respectuosos però quan menys t'ho esperes tenen un estirabot i t'esbudellen amb una katana i se't mengen a bocins; i són autoexigents, però quan fracassen o passen vergonya ho solucionen tot esbudellant-se ells mateixos amb la katana d'abans...
I quina és l'alternativa? El nostre sistema, amb un alt índex de fracàs i abandonament? Com sempre, ens enfrontem amb la maleïda llei del pèndol: o ens passem de permissius o de repressors. Fa tres dècades, quan jo era a l'escola, els mestres t'atonyinaven amb la mà plana si gosaves estossegar a classe. Fa dues dècades, quan va arribar la reforma, si gosaves estossegar a classe eren els alumnes que t'atonyinaven a tu. Ara els de la dreta pretenen arreglar-ho desenterrant novament la vara de canejar. Cada cop que canviem de govern arriba un il·luminat/ada que ho vol arreglar tot en quatre dies i per pebrots. I així anirem fent, pels segles dels segles, amén.
Hi ha, és clar, el model nòrdic, l'escola finlandesa. Allà el respecte i l'interès per l'estudi no s'aconsegueixen gràcies a la coacció. La fórmula és elemental: un bon procés de formació i selecció del professorat, un sistema educatiu estable i respectat pels ciutadans... i pocs alumnes per classe. Però això demana un esforç per al qual no veig preparat el país: cal creure's de veritat que l'educació és crucial i, un cop ens ho haguem cregut, invertir-hi molts diners. Deixar de ser els més rucs de la classe té un preu.
