"El claustre dels millors"

 

a la darrera reunió del govern, la consellera d'ensenyament va proposar contractar aquest senyor com a professor de física d'un institut de l'Hospitalet. El seu disgust va ser majúscul quan la vicepresidenta li va recordar que ja feia molts anys que Groucho Marx era mort.

 

Un dels arguments electorals de Convergència i Unió va ser que formaria el que ells anomenaven "el govern dels millors", una prentensió que si volen que els digui la veritat em sembla una miqueta mancada de modèstia. Però tant se val, el temps acaba sempre donant i traient raons i m'estalvia haver de fer més valoracions al respecte.

 

Ahir en un reportatge del telenotícies de TV3 (dissabte 6 d'octubre) s'explicava que les noves generacions de mestres s'estan formant en llengua anglesa per poder fer classes de qualsevol matèria en aquest idioma. Els futurs docents explicaven als entrevistadors que ells no havien après l'idioma a l'escola (ja se sap que allà s'ensenya amb el cul) sinó que s'havien hagut de buscar la vida en acadèmies privades o marxant a l'estranger.  

 

A continuació, la meva cap de personal, l'estimable senyora Rigau, feia unes declaracions en les quals valorava molt positivament la iniciativa i assenyalava que, a partir d'ara, l'administració seria molt més exigent amb el procés de selecció i de seguiment del professorat, que es veu que fins ara era can seixanta, a fi de garantir que els docents tinguin un bon nivell, no només d'anglès, sinó de la pròpia matèria que ensenyen. En resum: "el claustre dels millors".

 

Sentir això en boca del responsable d'ensenyament m'ha emprenyat força. Per dos motius:

• d'una banda, la bona senyora denuncia públicament que els professors i professores del país som uns ineptes sense formació (cosa que tothom ja sospitava). Aquesta degradació permet, és clar, justificar el maltractament laboral al qual se'ns sotmet.
• de l'altra, perquè el seu partit ha governat aquest país durant quasi tres dècades, i ha trigat tots aquests anys en adonar-se'n.

Senyora Consellera d'Ensenyament. Jo vaig rebre la meva educació secundària i universitària mentre el seu partit era al govern i tenia les competències transferides. Vaig finalitzar les meves dues carreres, vaig superar les oposicions i vaig guanyar-me la càtedra essent vostès els responsables de certificar la meva vàlua. Ara insinua que no podré formar part del seu "claustre dels millors"?

 

Expliqui-m'ho, si us plau, perquè començo a sospitar que, o vostè o jo, som de "cal justet".  

La reserva

-Els homes blancs diuen que el nostre territori és molt agradable

- Així doncs, com és que ells no el volen?

(homes blancs= govern de dretes; indis= escola pública)

El Ministro de Educación del Gobierno de España, el senyor Wert, anuncia la seva gran pensada per acabar amb l’adoctrinament ideològic nacionalista que pateixen els pobres infants de Catalunya: crearà, talonari en mà, la seva pròpia xarxa de propaganda nacionalista espanyola. Com que, de moment, no gosa nacionalitzar la xarxa pública catalana (o la veu tan fotuda que ja no li preocupa) proposa comprar la xarxa concertada, en el benentès que la privada ja fa temps que li és afecte.

En aquests temps de vaques magres en què molts ciutadans de l’antiga classe mitjana es veuen escanyats per les polítiques de dretes, s’ha produit una trasvassament d’alumnes de la concertada a la pública, la qual cosa ha posat en risc la pervivència d’ambdues. De les escoles concertades, perquè les pot deixar sense clients, i de les públiques perquè tot i augmentar-ne els alumnes en redueixen les plantilles de professorat. Aquí el senyor Wert, que és molt puta, ha vist l’escletxa que li permetrà matar dos pardals d’un sol tret: rescatar les concertades a canvi, només, que s’avinguin a oferir l’escolarització en castellà.

Davant d’aquesta disjuntiva, pot haver-hi molts centres concertats que s’acullin al “rescat” que els ofereixen. No els ho criticaré pas, perquè al capdavall si hom munta un negoci és per guanyar-hi diners i, des del punt de vista empresarial, és ben legítim associar-se amb el mateix diable si aquest garanteix que no hauràs de tancar portes. El que resulta irònic és que l'escola pública, on s'escolaritza la majoria de la immigració, pugui acabar esdevenint una autèntica reserva de catalanitat, com aquelles reserves d’indis que hom es troba si viatja per l’oest americà, en les quals es pot contemplar, en un estat de llastimosa decadència, els darrers vestigis d’allò que havia estat una cultura orgullosa i lliure.

Quan ens vinguin a visitar els inspectors del Ministerio (o del Departament d’Ensenyament), nosaltres ens posarem en fila (índia) i els saludarem somrients tot alçant la mà: JAU!