“L’onze de setembre” d’Antoni
Estruch (1872-1957)
2014.
En plena commemoració del Tricentenari de la desfeta que resultaria en la promulgació,
per part de Felip cinquè, del “Decret de Nova Planta”, el nostre benvolgut
govern ens fot pels morros el “Decret de Nova Plantilla” que ha de regular la
contractació de professorat als centres educatius públics.
Com
en dates tan reculades, d’èpic record, el setge ha estat llarg i sanguinari:
primer se’ns va fer sospitosos de ser uns ganduls incompetents, unes sangoneres
de l’erari públic, i així es va justificar que se’ns retallessin drets legítims
guanyats amb l’esforç de tothom; es van difondre després comparacions
demagògiques amb els centres privats, els quals rebien subvencions i concerts
mentre els fills i filles de les classes treballadores havien de fer classes en
mòduls prefabricats (abans coneguts com a “barracons”), veient com es delmaven
les plantilles docents, augmentaven les ràtios d’alumnes per mestre, i suportant
estoicament que no es suplissin les baixes per malaltia fins al cap de quinze
dies (almenys pel que fa a aquest darrer problema, cal reconèixer-li a l’administració
l’habilitat per posar-hi remei, tot prohibint al professorat posar-se malalt si
no era absolutament imprescindible).
Posant per excusa una crisi causada per les pròpies elits econòmiques, afamada i
desmoralitzada la tropa, captius els mitjans de comunicació, enderrocades les muralles del bastió del bé comú, han entrat per fi les tropes a passar els
supervivents pel ferro privatitzador, emparades, això sí, per la llei. A partir
d’ara, els oficials del victoriós exèrcit liberal (per si algú es perd amb
tanta metàfora, aclarirem que es tracta dels equips directius dels centres) podran
decidir qui treballa per a ells i en quines condicions (jo, santa innocència, em
pensava que treballava per als meus conciutadans).
El nou decret de plantilles
estableix que els directors podran decidir qui contracten,
en funció del seu projecte educatiu. En el cas de centres ordinaris, aquesta
tria afectarà al 50% de la plantilla, mentre que, als de complexitat més
elevada, el percentatge s’ampliarà fins al 100%. Aplicant la propietat
commutativa, això equival a dir que els directors també decidiran qui no es
contracta –i podran vetar durant un any aquells candidats que, per algun motiu,
no els plaguin.
Què
vol dir això? ¿Que a partir d’ara els centres tindrem unes plantilles més implicades,
motivades, vocacionals, humanament cohesionades, eficients i acadèmicament
brillants? I un be negre amb potes rosses! A Finlàndia potser sí, però aquí el que tindrem serà un claustre
acollonit, pressionat, malfiat, fraccionat i submís; la punyalada per l’esquena
serà a l’ordre del dia, així com les reverències i els afalacs, no hi haurà
amics, sinó amiguisme, i els més ambiciosos esmerçaran els seus esforços en
fer-se un lloc a l’eixopluc dels poderosos. Tot, és clar, menys ensenyar.
Per acabar, permeteu-me llençar una arenga patriòtica abans no m'arribi el torn de rendir comptes al tirà. Compatriotes!
Faríem bé de vigilar com grapegem l’ensenyament dels nostres fills. De tant
voler-nos fer el milhomes, ves que no acabem patint, de nou, tres-cents anys de
tenebres.
