"És justícia, no caritat, el que falta al món"
Mary Wollstonecraft Shelley (escriptora feminista i filòsofa)
Ja fa una colla d'anys que allò que els governants desatenen acaba essent atès per la iniciativa privada. En ocasions, com en el cas de l'ensenyament, hi ha empreses que es beneficien del desmantellament de l'estat del benestar; en altres, són entitats sense ànim de lucre les que s'esforcen per mantenir una semblança de justícia social. ONG de totes les naturaleses, orientacions i creences, han entomat la tasca de garantir drets tan elementals com l'alimentació, el sostre, l'atenció mèdica, etc.
En aquest context, l'escola ha anat assumint també quotes de responsabilitat. Es diu ara que, a causa de les vacances i el tancament dels menjadors escolars, molts infants corren risc de quedar-se sense menjar i, per tant, alguns centres del nostre país romandran oberts a fi d'evitar-ho. També ha estat responsabilitat de l'escola, i s'ha elaborat un protocol adhoc, detectar els casos de mal nutrició infantil i posar-los en coneixement de les autoritats competents (igual com ja es feia en l'àmbit dels abusos, les ablacions, etc.)
En aquesta línia, llegeixo al diari la notícia següent:
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha presentat aquest dimecres el servei comunitari per a l'alumnat de l'educació secundària obligatòria, que començarà a implementar-se el curs vinent a 152 centres educatius de Catalunya, tant públics com privats concertats, i que es desplegarà de manera integral al llarg dels pròxims 5 anys. Així, el curs 2019-2020 es preveu que 70.000 alumnes de 3r o 4t d'ESO –ho decidirà cada centre– facin algun tipus de voluntariat. En roda de premsa a la seu del departament d'Ensenyament, Rigau ha explicat que l'objectiu d'incorporar el servei comunitari al currículum és dotar els alumnes de la "competència social i ciutadana" i preparar-los per "viure en societat".
A mi, que els joves (i no tan joves) s'impliquin en tasques de voluntariat no em sorprèn: és la reacció natural d'una societat generosa -malgrat que sovint es commogui davant l'estètica de la misèria i, per tant, tingui una certa tendència a les catarsis d'índole emocional com ara les Maratons, els Grans Recaptes o les aportacions extraordinàries per pal·liar grans catàstrofes.
El que em sorprèn i em preocupa és que aquesta pulsió natural acabi esdevenint una matèria més dins del currículum educatiu obligatori dels nostres fill i filles. I no només pel risc d'alliçonament moral que això suposa sinó, sobretot, perquè inculca als seus cervells que la injustícia social és una mena de calamitat divina que cal acceptar amb resignació cristiana.
El missatge implícit provoca esgarrifances:
"No et rebel·lis davant l'abús de les oligarquies econòmiques: sigues caritatiu"
