El negoci de la formació: un mercat de Calaf

caldrà posar-se un impermeable abans d'obrir el correu?

Fa un temps que la meva bústia professional s'omple amb ofertes de formació continuada de tota mena: des de conferències puntuals fins a postgraus de dues centes hores, passant per cursos de cap de setmana, presencials, semi-presencials o completament telemàtics... Passin senyores i senyors, que hi ha per triar i per remenar!

Les empreses que venen aquesta formació són cabudes, i em furguen el correu amb persistència de banya-ricar, dia rere dia, perquè suposo que no els deuen sortir els números. I no m'estranya! ¿Que no ho saben, que fa una colla d'anys que ens treuen un 8% del nostre sou anual en concepte d'allò que ells anomenen "pagues dobles"? ¿O que tenim la resta del salari a la secció de congelats de la Sirena? 

Què voleu que us digui? No és de bona persona alegrar-se per les misèries d'altri, però en aquest cas he de confessar que tampoc no hi passo massa pena. Al capdavall, van ser aquestes mateixes empreses (avui mateix he rebut publicitat de la Fundació Bofill) les que van sembrar, amb l'ajuda dels seus governants afins, les llavors de la privatització de l'ensenyament. ¿No van ser ells els que, de forma sistemàtica, van desacreditar la tasca dels mestres, en particulars dels que treballen per la xarxa pública?

La seva jugada era rodona, com ja he comentat en articles anteriors: desprestigiar el professorat, empitjorar les seves condicions laborals i salarials, fiscalitzar-lo, comprovar-ne la productivitat, obligar-lo a formar-se (i a pagar-se la formació)... El seu error de càlcul, però, els acabarà costant car. Han collat tant els docents que ara, a aquests, els seus potencials clients, o ja no els queden diners, o ja no els en queden ganes!

Per cert. Dubte retòric: suposo que m'he de conformar a rebre aquestes muntanyes de spam sense protestar, amb l'afegit d'estar obligat, per llei, a obrir el meu correu electrònic professional cada dia.

   

  

Educar renyant

Fa molt, molt temps, en una galàxia llunyana... Bé, de fet fa uns quaranta anys, en aquest mateix rodal, i quan jo era un marrec de primària, una bona part del professorat exercia el seu magisteri a partir del supòsit que calia renyar l'alumne a fi que millorés. Ja ho deia la vella dita popular: "qui et vol mal et farà riure, qui et vol bé et farà plorar". Si la prenem per certa, aquells senyors de posat greu, discurs impositiu i engaltada fàcil ens devien estimar amb desfici.

Més tard, als anys setanta, quan vaig començar la meva formació com a mestre, tot just estrenàvem la democràcia, i corrien uns engrescadors aires de renovació, entroncats amb la sempre evocada però mai emulada escola de la república. A les facultats de didàctica i de magisteri es parlava de pedagogia activa, d'aprenentatge cooperatiu, de treball per centres d'interès, de foment de l'esperit crític. De sobte, es girava com un mitjó el paradigma que havia regit l'escola durant els anys foscos del franquisme. L'alumne deixava de ser un sospitós passiu, sotmès a una disciplina ferrenya, per passar a assumir el protagonisme dins del seu propi procés educatiu. Aquesta revolució copernicana ens rescatava del "magistercentrisme" i ens redimia mitjançant el "paidocentrisme". L'aprenent seguia cometent errors, però ningú no el culpava: calia evitar confondre els termes corregir i renyar.

Com sòl passar en totes les revoltes socials, en aquesta també hi hauria eixelebrats que es passarien de frenada i s'inventarien la LOGSE, que els responsables de l'administració educativa ens van imposar, contra el criteri dels docents, com un dogma de fe. En aquell nou credo, calia evitar com fos el vessament de llàgrimes infantils i, per això, es van abolir les notes, els exàmens, les repeticions de curs... Però la història de la humanitat traça una tossuda ondulació pendular que ens porta, cada poques dècades, de l'expansió optimista fins a la recessió més depriment. En èpoques de bonança, s'incorre sovint en l'error de donar-ho tot per la menjadora (sigui graduats escolars, sigui crèdits bancaris) però, així que al llop li despunten les orelles, tots ens afanyem a replegar files i a mirar-nos els uns als altres amb malfiança. I qui ostenta l'autoritat acaba cedint a la temptació de "marcar paquet".

Ja fa uns quants cursos que a les reunions dels instituts no es parla prou de didàctica i, en canvi, massa de normatives, de progressives voltes de clau que van collant el personal docent. Les notícies estrella dels claustres d'inici de curs han estat enguany les sancions econòmiques que s'imposarà al personal docent quan no pugui anar a treballar (del procés de substitució de baixes, és clar, "ni piu"); el document més interessant que ens hem d'estudiar és el NOFC (Normativa d'Organització i Funcionament dels Centres); i la principal meta dels mestres és tenir en solfa les programacions abans que no vingui el senyor inspector a "inspeccionar-les"...

Si em posés a enunciar les normes no acabaria mai... I no vull pas dir que no estigui bé que n'hi hagi, ans al contrari. Però el que em comença a inflar les pilotes, després de vint-i-tres anys de treballar amb un rigor irreprotxable, és el discurs prepotent que ha adoptat l'administració: l'obsessió cega per assenyalar sospitosos, depurar desafectes, culpar subalterns; la mala bava amb que uns i unes "milhomes" grisos, ambiciosos, ectoplasmes d'un passat que crèiem obsolet, es tornen a creure amb el dret de renyar com a eina educativa.