 |
| mestre fent el típic curset d'estiu |
Trobo que fa molt que
no parlo de vacances.
Bé, a 7 de
juliol, no sóc a la platja parant el sol,
sinó a Barcelona, per assistir a un curs de creació i publicació d’APPS per a
Android. Es tracta d’allò que, en la majoria de feines, s’ha anomenat sempre
“formació” o, més recentment, “recerca en el camp de la innovació i el
desenvolupament”. Una activitat laboral que, en el cas de la docència, es coneix
popularment com “allò que feu els profes a l’estiu, perquè us donin punts”.
Res més allunyat de la
realitat: el meu objectiu a l’hora de fer el curs no és guanyar punts. A la meva edat els punts, com els pèls, ja em surten per les orelles. El que els meus
col·legues i jo pretenem és adquirir noves destreses, posar-nos al dia en
tecnologies, aprendre nous enfocaments didàctics; tot plegat per millorar la nostra
pràctica professional i oferir als alumnes un millor servei.
Contrari al què se sòl
pensar, el docent és un professional inquiet, que es qüestiona la seva praxi,
que cerca eines, reptes, viaranys... En els més de vint anys que treballo al
sistema públic, no hi ha hagut cap estiu en què no hagi dedicat una o dues
setmanes a la formació. Anys enrere podíem demanar beques a l’administració (beques
finançades, en part, amb els nostres propis impostos), però d’ençà de la crisi
ens hem de gratar (i força) la butxaca. I tanmateix seguim fent-ne. Per responsabilitat. Per
deontologia.
Les editorials s’han
posat les piles i ens organitzen jornades metodològiques, durant les quals,
lògicament, aprofiten per fer publicitat dels seus productes. Aquest és un
sistema que podria recordar, en certa mesura, als congressos mèdics si no fos
per algunes subtils diferències:
 |
És evident que els medicaments poden ser un gran negoci. L'educació, almenys la pública, no. |
