Abusem dels abusos?

Si cerquem "pederastia" a Google, la tercera imatge en aparèixer és aquesta. No he gosat reproduir les dues primeres perquè hi sortien uns senyors vestits de negre i no vull problemes.

Fa una setmana s’ha fet pública la detenció d’un mestre d’educació física arran de la denúncia presentada pel pare d’un ex-alumne a qui va infringir, segons el propi acusat reconeix, abusos sexuals. Els abusos que, esperem, es jutjaran i castigaran adequadament, van començar a inicis de la dècada dels vuitanta i es van perllongar fins fa poc més d’un lustre. Com és lògic, una notícia com aquesta ocupa portades als diaris i mereix un seguiment exhaustiu per part de la resta de mitjans, els quals han posat en marxa no només la seva maquinària divulgadora sinó, també, la d’investigació. No hi ha programa televisiu o radiofònic que no hagi aconseguit trobar, en qüestió de dies, el seu testimoni particular al voltant d’aquest tema.

Els mitjans assumeixen sovint una tasca impagable a l’hora de desemmascarar escàndols, que moltes vegades els organismes competents han estat incapaços de detectar. I ho aconsegueixen, en part, perquè les persones desconfiem de les autoritats però, alhora, tenim un desig irrefrenable de ser escoltats, per quanta més gent millor. Alguns dels entrevistats que he sentit no havien gosat confessar ni tan sols a la família més propera detalls que ara esbomben a través d’un micròfon o una càmera davant centenars de milers de desconeguts. La psique humana és, certament desconcertant.

Parlant de psiques desconcertants. Què passa pel cap d’una persona adulta quan abusa d’un infant? Davant la pregunta, els pederastes asseguren que una força  irresistible els empeny a cometre aquestes barbaritats; que són conscients d’estar obrant malament però se senten incapaços de refrenar els seus impulsos. Em repugna el que fan, però em temo que diuen la veritat. El pederasta és un malalt mental, un desequilibrat que sovint arrossega el pes insuportable d’una infantesa en què també va patir abusos. Perquè, no ho oblidem, els humans aprenem de l’experiència, ens emmirallem en els models, reproduïm les pautes viscudes... I les experiències, models i pautes, en especial els de la infantesa, ens queden gravats al cervell a foc i ferro.

Observo el seguiment que es fa dels esdeveniments i, alhora, no puc deixar de pensar en els companys de professió que treballen en aquesta escola. Com es deuen sentir quan es troben amb els pares i mares dels seus alumnes, o quan són amb els amics o la família? N’estan rebent el suport o n’estan entomant les acusacions més o menys callades. “No us n’adonàveu del que passava?” o, pitjor encara, “Si us n’adonàveu, per què vareu callar?”. De moment, dos membres d’aquell claustre s’enfronten a la justícia, però la resta de mestres de l’escola estan patint també el judici paral·lel de mitjans i societat.

I, no ens enganyéssim pas, la resta de la professió també. La gent tenim una tendència natural a generalitzar, a construir categories a partir de casos concrets, perquè funcionar en base a categories simplifica molt la percepció i la comprensió del món. La classe política, per exemple, s’ha afanyat a revisar els protocols de detecció i denúncia d’abusos a les escoles públiques, com si fossin pràctica habitual; la mateixa classe política que va legislar que els centres concertats com els Maristes, estiguessin eximits d'aquestes regulacions. També s’ha introduït, no fa gaire, la brillant mesura d’exigir un certificat de penals als aspirants a mestre per garantir que no tenen antecedents per pederàstia. Una mesura adreçada, exclusivament, a cobrir-se les espatlles si mai passa res ja que, òbviament, no evitarà que es contractin aquells pederastes que, senzillament, no han estat detinguts abans. 

Els darrers anys he anat denunciant un seguit d’estereotips al voltant de la feina docent.

Fins ara quedava clar que els mestres som:

GANDULS (perquè tenim quatre mesos de vacances pagades)

IGNORANTS (perquè qualsevol sap més que nosaltres)

PEREPUNYETES (perquè sempre ens queixem per vici, com jo ara)

IMMOBILISTES (perquè ens neguem a incorporar noves metodologies)

DICTATORIALS (perquè posem notes!)

INCOMPETENTS (perquè el nostre país treu les pitjors d’Europa)

PLORAMIQUES  (perquè mai no és culpa nostra)

Ara, també, hi podem afegir que som una colla de PEDERASTES, perquè vam escollir una feina en la qual poguéssim estar tot el dia envoltats de canalla. I això no em negaran que és altament sospitós, oi?