 |
| Aquesta cosa tan innovadora, tecnologies a banda, és del més elemental sentit comú i ja l'havien inventada en temps de la República!!! - Per cert, quantes persones hi compten? Jo, si la resta no són molt amagats, hi he vist la mestra i 6 alumnes. Suposo que, cas d'haver-hi posat els 24 alumnes i les 16 cadires que falten, no hauria quedat espai per als textos explicatius... |
"Així són les noves aules obertes..." comença el breu article del Periódico de Catalunya d'ahir 6 de juny de 2016. Ja es poden imaginar quin esglai, quin tomb m'ha fet el cor, en veure el dibuix que acompanya la nota. He estudiat com estan configurades i m'he adonat que responen a la immensa majoria de millores que el professorat venim demanant des de fa dècades: un espai diàfan, lluminós, connectat, amb aïllament tèrmic i acústic, aire condicionat, racons de reflexió, espais per treballar en equip i fer projectes innovadors, amb una ràtio raonable d'alumnes... De veritat, m'ho mirava i notava com les llàgrimes m'humitejaven els ulls com a preludi de l'esclat de felicitat completa... "Així són les noves aules obertes...", anava repetint en veu baixa, com si temés desfer l'encanteri.
I aleshores ha passat. M'he aturat un moment, i no he pogut estar-me'n de preguntar-me: "Són així?On? Com és que no n'he vista mai cap?"
Una miniatura inclosa al mateix gràfic mostra com són les aules on treballem els professors i professores de carn i os: una capsa de 45 metres quadrats per a 30 alumnes (1,5 per persona, sense comptar el professor que, s'ho creguin o no, és persona), moblada amb taules i cadires de fòrmica, sense aïllament de cap tipus, amb pissarres de guix, sense una adequada connexió a internet, sense aire condicionat ni calefacció... I aleshores les llàgrimes m'han saltat de veritat. Però de puta pena (i perdonin la paraulota).
La següent pregunta que m'he fet, mentre plorava com una Magdalena, és: ¿algun dia el meu país proporcionarà als seus nens, nenes, nois i noies, espais dignes com aquest, els quals, a més, garantirien, segons diuen els experts, una millora d'un 25% en el seu rendiment? Si això arribés a succeir, qui en serien els beneficiaris: els de la pública o els de la concertada? Algun dia, abans no em jubili, podré treballar en un entorn així? Tot plegat són preguntes retòriques, és clar, amb respostes tan previsibles que em fa mandra escriure-les, però som-hi: No, ni jo les gaudiré abans no em jubili, ni el país les pagarà per al seu jovent. No hi ha ni diners ni ganes. I en qualsevol cas, si algú algun dia en té, tinc molt clar que no seran els fills de la classe treballadora.
Entre tant, el que fa el diari és pur sensacionalisme, ciència ficció, brandar una pastanaga de 90 metres quadrats davant dels nassos del sofert contribuent. La versemblança d'aquestes aules és equiparable a la dels documentals sobre viatges interestelars: explicat queda "xulo", però els ciutadans ja fa temps que no ens mamem el dit... O potser sí, que ens el mamem? Si a base de publicar utopies com aquesta, algú s'acaba creient que les escoles públiques del país s'hi assemblen, ja tindrem un argument més per collar el sistema educatiu i els seus professionals... Però no, senyores i senyors, permetin que els desencisi: no només l'escola pública s'assembla a això com un ou a una castanya, sinó que qui hauria de vetllar per fer-ho possible es limita a retallar recursos, desviar-los a centres concertats, entaforar mainada en petites gàbies i exigir excel·lència.
Es riuen de nosaltres mentre ens refreguen pels nassos la imatge d'allò que mai no ens donaran. Des que vaig entrar com a alumne en una escola, fa gairebé cinc dècades, amb governs de tots signes i colors, les aules han estat com les mostra la fotografia següent (i, no es deixin enganyar, per molts dibuixos que ens mostrin als diaris, així seguiran in secula seculorum... amén)
