L'home sentimental

29/11/2017. Fa un mes i mig que els Jordis són a presó.

L'home matina. Si hagués pogut triar s'hauria quedat una hora més a l'escalf de la flassada, fent el ronso al costat de la seva dona, però avui li toca llevar-se d'hora per treure el gos a passejar. És un animal pelut, petit com una rata, i no li cau gaire bé. De fet, els animals mai no li han agradat gens, i va acceptar comprar aquest només perquè les seves filles petites, de nou i set anys, van insistir fins convèncer-lo. Són el seu taló d'Aquil·les, aquestes dues nenes. Si s'ho proposen, poden aconseguir d'ell el que volen.

Quan passa davant del seu dormitori, mira a dins a través de la porta ajustada i nota com se li eixampla el pit: són les criatures més bones i dolces del món, i per tal de fer-les felices està disposat a qualsevol sacrifici. De bon grat entraria a fer-los un petó, però s'hi repensa. Dormen tan tranquil·les que li fa por despertar-les. Quan arriba a la cuina s'adona que ja se li ha passat el mal humor. Es pren una tassa de cafè amb llet ben calenta assegut en un tamboret, tot escoltant les notícies. Altre cop parlen del procés. Nota com la rata peluda se li refrega contra els turmells per manar-li la pressa i és just a temps de reprimir-se d'etzibar-li una puntada de peu. Quina culpa hi té, pobra bèstia? En comptes, s'acaba la beguda d'un glop i es posa pesadament en marxa.

Malgrat que les temperatures diürnes encara són inusualment altes per l'època, de bon matí ja corre un aire gebrador, traïdor... El novembre és època de constipats i grips, es recorda mentre s'encasta la gorra de felpa i s'embolica el coll amb la bufanda de llana que les nenes li van regalar el Nadal passat. Ben abrigat, amb el minúscul ca buscant escalf arrambat contra les seves cames, l'home surt de casa. Des del seu barri, a la falda de la muntanya, veu sortir el sol sobre la ratlla tènue de l'horitzó: un rovell d'ou que tenyeix de taronja les façanes i que amb prou feina li escalfa una mica el cap del nas. Camina tranquil, en pau amb sí mateix, gaudint del silenci que preludia el garbuix de cotxes i autobusos que aviat ompliran el carrer.

La vida és a punt de posar-se en marxa. Qui tingui feina, anirà a treballar; i la mainada anirà a escola com un estol d'aus esvalotades... S'atura davant l'escola del barri, l'escola on estudien les seves dues filletes. D'aquí a dues hores hi començaran les classes... D'aquí a no gaires anys hi hauran acabat la primària i ja aniran a l'institut, que és un centenar de metres més amunt; i més tard faran carrera a la universitat... Té tantes esperances dipositades en elles! Totes dues són estudiants excel·lents, aplicades, treballadores... Quan se'n vol adonar, una llàgrima d'emoció ja li regalima galta avall i ell s'afanya a eixugar-se-la amb la màniga. I en treure la mà de la butxaca, es troba amb el retolador que ja no recordava haver-hi posat la nit abans.

Fa una setmana va tenir un pensament dels que se li ocorren, molt de tant en tant, com una epifania mística on es substancien aquella amargor interna que no sap a què atribuir, aquella ràbia formidable que el tenalla, aquella buidor paorosa... Malgrat l'amargor, la ràbia, la por, l'home somriu mentre branda l'estri de guixar i estampa sobre la placa del centre escolar, amb tan bona cal·ligrafia com és capaç de produir, la pintada que ha estat rumiant nit rere nit des d'aquell dia. Quan acaba d'escriure'l, recula unes passes per contemplar l'efecte de la seva obra. Un dubte fugaç sobre el que ha fet li emboira el pensament, però s'esvaeix de seguida. La frase és massa contundent, massa enginyosa, massa patriota per no ser escrita, just allà on l'ha escrita: a cinquanta metres de la casa on vivia fins fa uns mesos un dels activistes empresonats; la casa on ara viuen, privats d'ell, la seva dona i els seus fills.

Posa la tapa al retolador i busca el gos amb la mirada. La bestiola està fent de ventre a redós d'un pal de telèfons que hi ha plantat al bell mig de la vorera. El crida amb un xiulet. De l'ensurt, el gos fa un salt i se li estronca el cagarro a mig caure però, caminant una mica garrell, respon obedient a la crida del seu amo, que ja ha girat cua i fa cap a casa amb les mans novament a la butxaca, amb l'amargor, la ràbia, la por una mica apaivagades per la pintada. Quan arribi a casa despertarà la seva dona i les seves filles; les abraçarà, els farà petons, i pensarà com n'és de feliç de poder gaudir de la seva presència cada dia, al costat seu.      

L’exhibicionista indecent

Després d'un temps d'inactivitat, reprenc les publicacions amb una sèrie de retrats breus de personatges que, malgrat pertànyer al reialme de la ficció, poden servar alguna semblança, en cap cas intencionada, amb la realitat. Realitat i ficció, ja se sap, s'alimenten l'una a l'altra.

L’exhibicionista indecent - un conte no apte per a criatures

Semblava amor, però era només vici

Temps era temps, un jove empleat de banca va decidir que estava cansat de la seva existència ensopida. Tenia somnis de grandesa, ell. Deia que volia ser algú a la vida. Havia entrat en política, però com que al partit on militava ho tenia magre per progressar,  va fundar-ne un de nou. Era allò que ara se’n diu un “emprenedor”.

L’aspirant a polític sabia que, per aconseguir guanyar notorietat, calia que la seva primera aparició pública fos impactant, de manera que es va encarregar un pòster electoral on se’l veia despullat de pèl a pèl, com un innocent conillet. La nuesa, va pensar, seria una potent declaració d’intencions que deixaria a les clares que no tenia res a amagar... Però, si feu memòria, recordareu que el nu no era integral, sinó que en aquell primer pòster el jove polític es va cuidar prou bé de tapar-se les vergonyes amb les mans. Unes vergonyes que encara trigaríem un temps a conèixer.

¿I com eren aquestes vergonyes, ara que les hem pogudes veure? Doncs eren grans, enormes, elefantiàsiques. De fet, costa decidir per on començar perquè entre les cuixes, allà on els mascles massa sovint perdem la capacitat de raciocini, aquest jove d’aspecte innocent hi amagava una ambició sense límits, un ressentiment agre, un odi visceral envers la gent de la terra on va néixer. Sota les seves mans pudorosament creuades, l’angelet hi ocultava la mentida, la megalomania, la traïdoria i el menyspreu per una convivència que altres havíem preservat a les escoles quan ell encara anava a la classe dels caganius.

En efecte, aquest era el programa ocult del seu nou partit: la desestabilització deliberada, basada en atiar la zitzània ètnica amb falsedats sobre el sistema educatiu que li havia permès, a ell també, estudiar en llibertat i aprendre tants idiomes com va voler. Sense que ningú, almenys a l’escola, l’adoctrinés.

Mares i pares. L’asèptic jove barbamec que en els seus inicis es tapava les vergonyes amb les mans ha resultat no ser res més que un vulgar, indecent exhibicionista de cantonada. Vigileu els vostres fills i filles perquè, ara que ja es creu algú i, sobretot, se sap impune, passarà de l'assetjament als tocaments.