Després d'un temps d'inactivitat, reprenc les publicacions amb una sèrie de retrats breus de personatges que, malgrat pertànyer al reialme de la ficció, poden servar alguna semblança, en cap cas intencionada, amb la realitat. Realitat i ficció, ja se sap, s'alimenten l'una a l'altra.
L’exhibicionista indecent - un conte no apte per a criatures
 |
| Semblava amor, però era només vici |
Temps era temps, un jove
empleat de banca va decidir que estava
cansat de la seva existència ensopida.
Tenia somnis de
grandesa, ell. Deia
que volia ser algú a la vida. Havia entrat en política, però com que al partit on militava ho tenia magre per progressar, va fundar-ne un de nou. Era allò que ara se’n
diu un “emprenedor”.
L’aspirant a polític
sabia que, per aconseguir guanyar notorietat, calia que la seva primera aparició pública fos impactant, de manera que es va encarregar un pòster electoral on
se’l veia despullat de pèl a pèl, com un innocent conillet. La nuesa, va pensar,
seria una potent declaració d’intencions que deixaria a les clares que no tenia
res a amagar... Però, si feu memòria, recordareu que el nu no era integral,
sinó que en aquell primer pòster el jove polític es va cuidar prou bé de
tapar-se les vergonyes amb les mans. Unes vergonyes que encara trigaríem un
temps a conèixer.
¿I com eren aquestes vergonyes, ara que les
hem pogudes veure? Doncs eren grans, enormes, elefantiàsiques. De fet, costa decidir per on començar
perquè entre les cuixes, allà on els mascles massa sovint perdem la capacitat
de raciocini, aquest jove d’aspecte innocent hi amagava
una ambició sense límits, un ressentiment agre, un odi visceral envers la gent
de la terra on va néixer. Sota les seves mans pudorosament creuades, l’angelet
hi ocultava la mentida, la megalomania, la traïdoria i el menyspreu per una convivència que altres
havíem preservat a les escoles quan ell encara anava a la classe dels
caganius.
En efecte, aquest era el
programa ocult del seu
nou partit: la
desestabilització deliberada, basada en atiar la zitzània ètnica amb falsedats
sobre el sistema educatiu que li havia permès, a ell també, estudiar en
llibertat i aprendre tants idiomes com va voler. Sense que ningú, almenys a
l’escola, l’adoctrinés.
Mares i pares. L’asèptic
jove barbamec que en els seus inicis es tapava les vergonyes amb les mans ha
resultat no ser res més que un vulgar, indecent exhibicionista de cantonada. Vigileu
els vostres fills i filles perquè, ara que ja es creu algú i, sobretot, se sap impune, passarà de l'assetjament als tocaments.
