Hablamos español

I tant que el parleu! I amb total llibertat, només faltaria. La catalana ha estat sempre una societat oberta, escrupolosament tolerant amb els altres, on tothom pot pensar el que vol i ho pot expressar en l'idioma que li ve de gust; llevat, és clar, dels freqüents períodes en què les dictadures i monarquies absolutistes espanyoles han prohibit, justament, l'ús del Català. 

Vosaltres anomeneu el vostre idioma "Español", i amb aquesta nomenclatura negueu la condició d'espanyolitat a la resta d'idiomes que es parlen en allò que considereu el vostre país. No sé si us n'adoneu, però amb la vostra visió tancada, castissa, us esteu contradient: si el que parlem un català, un basc o un gallec no és espanyol, deu ser perquè no som espanyols. Posi el que hi posi al nostre DNI.

Senyors de "Hablamos Español", el vostre idioma és molt més petit i alhora molt més gran del que vosaltres mateixos imagineu. Més petit perquè, en realitat, el que parleu és la llengua derivada del Llatí que sorgí als territoris de Castella i no pas a la resta de la península ibèrica, on en van néixer altres. Però més gran perquè també el parlen centenars de milions de persones d'arreu del món. Persones que no són espanyoles, sinó argentines, bolivianes, peruanes, equatorianes, etc.

Entossudir-se a anomenar-lo "Español" és un anacronisme i un absurd intel·lectual. Un anacronisme perquè, escolteu-me bé, la penúltima colònia la vareu perdre fa més d'un segle. Llationoamèrica ja no forma part del vostre imperi. I un absurd intel·lectual perquè un terme estrictament polític no pot definir una identitat cultural. Com a mostra, prengueu nota de com s'anomena el tercer idioma més parlat del planeta, després del Xinès i del vostre: ANGLÈS.

L'Anglès és l'idioma propi d'Anglaterra. I Anglaterra és tan sols una de les tres nacionalitats que constitueixen el Regne Unit, juntament amb Gal·les i Escòcia (em nego a incloure-hi l'Ulster). Per això, els Britànics no anomenen el seu idioma Britànic, sinó Anglès. Si apliquéssim la mateixa lògica, els Espanyols no hauríeu d'anomenar el vostre idioma Espanyol, sinó Castellà. Però la gran diferència entre uns i altres, en matèria lingüística, és que mentre els Britànics senten com a seus tots els idiomes que es parlen al seu territori, alguns Espanyols preferiríeu eliminar-los tots menys un: el vostre, l'originari de Castella. Perquè per a vosaltres Castella és Espanya i Espanya Castella. I la resta som una nosa.

Per això sortiu al carrer per exigir que uns ciutadans lliures, catalans, ens sotmetem i acceptem allò que ni Felip Vè, amb el seu "Decret de Nova Planta", ni Franco, amb la "Gloriosa Cruzada Nacional", van aconseguir: l'aniquilació de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra consciència com a poble. Perquè, a veure, llevem-nos les caretes: aquest és l'objectiu últim que perseguiu. I per aconseguir-lo no heu escatimat mai recursos al llarg de la història: mentides, manipulació, espoli, amenaces, violència, guerres, invasions i unes dosis infinites de cinisme i mala llet. 

El vostre nou gurú -aquell que us ha abandonat en mans dels nazis catalans per establir-se en una urbanització de milionaris, prop de Madrid- és un mestre en l'art de la hipocresia. El jove advocat taronja, barbamec i d'implants capil·lars clenxinats, alça cofoi la bandera del liberalisme econòmic i cultural. En els seus somnis humits, els poderosos ho són cada vegada més i el Català, com els passa a totes les llengües sense Estat, acaba morint ofegat sota la repressió de la corona i el pes demogràfic dels castellanoparlants. 

Sortiu al carrer per denunciar que el vostre idioma està perseguit a Catalunya. ¿També us traieu la mandra per manifestar-vos contra les reformes laborals, contra la participació en guerres genocides, contra els desnonaments o a favor de l'acollida d'immigrants? Mentre us llanceu als carrers com si fóssiu els guardians de les essències pàtries ("rojigualda" en mà, perquè vosaltres no sou pas nacionalistes, oi?) el Maquiavelet de pa sucat amb oli que us ha atiat, s'acomoda al sofà i somriu, tot fullejant el que deu ser un dels seus llibres eròtics de capçalera, i rellegint amb nostàlgia aquell passatge que diu:

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado".

Un text, per cert, sancionat si no dictat per Felip Vè. Ja sabeu, aquell que ve abans del VIè.

Tutoria: "fer o no fer?"

"Mal si fas, mal si no fas". Aquesta és la tràgica conclusió a la qual arriba la saviesa popular quan s'enfronta a una decisió compromesa. Fa un parell de setmanes, em vaig haver d'enfrontar a una situació d'aquesta índole en la meva qualitat de tutor orientador, quan una alumna de catorze anys va venir un bon matí a classe vestida amb uns pantalons de pijama extremadament curts i una brusa igualment curta, oberta per l'esquena. Quan arriba el mes de maig fa calor, és habitual que els nois i noies vagin amb pantalons curts, a vegades molt curts, però quan la vaig veure em va semblar que en el seu cas n'havia fet un gra massa. El dilema que se'm va plantejar aleshores fou el clàssic "fer o no fer"? I, ai las, vaig optar per no fer veure que no ho veia. 

Penso, i segurament estaré equivocat, que la vida en societat es fonamenta en pautes tàcites, per bé que canviants, de conducta. Entre aquestes, hi ha un codi d'etiqueta que marca d'alguna manera quina és l'estètica adequada per a cada entorn. Entenc que cadascú opinarà el que voldrà d'aquests codis, però al mateix temps considero que una de les meves funcions com a educador és, com a mínim, plantejar als meus alumnes quins són els límits establerts en l'actualitat, a fi que puguin prendre una decisió informada. De fet, la societat no es cansa d'encarregar-me que assumeixi un rol educador en qüestions susceptibles de debat com ara: el consum de tabac, alcohol i drogues; la prevenció de les malalties venèries i la prevenció d'embarassos no desitjats; la dieta saludable, el consum de fruita i lactis; l'eradicació de les actituds masclistes, racistes, xenòfobes o la persecució de l'assetjament i l'abús; la seguretat viaria i a internet; l'escolarització obligatòria dels nois i noies; la higiene buco-dental, les vacunacions... i un llarg etcètera de convencions socials que, com deia, potser no tothom entén de la mateixa manera.

Com que sóc una persona raonablement implicada en allò que faig, després de rumiar uns instants com actuaria en consciència si aquella noia fos filla meva, vaig decidir intervenir. Amb discreció, la vaig cridar a banda i vaig compartir amb ella els meus dubtes que la roba que vestia s'adigués al context on ens trobàvem. Les xancles, pantalons minúsculs i brusa descordada, li vaig dir, feien més aviat per anar a la platja, o potser al parc, però no per assistir a classes en un institut. També li vaig comentar que existeixen unes certes normes d'etiqueta que s'apliquen en funció dels llocs i les ocasions. Jo mateix em vaig posar com exemple, tot dient-li que, per molta calor que passés a l'aula, m'abstenia de posar-me bermudes perquè, socialment, no està ben vist que un professor vesteixi bermudes a classe.

Però la noia no s'ho va agafar gens bé, perquè es veu que abans que jo dues altres professores li havien fet un comentari semblant i ja en devia estar fins al capdamunt de "sermons". La meva reflexió, no sé si pel fet de ser un home, la va ofendre i es va posar a plorar, tampoc sé si dolguda o enrabiada. Aleshores vaig intentar restar importància a les meves paraules, tot relativitzant-les. En efecte, la meva funció com a docent no pot ser la d'imposar el meu criteri sinó, com he dit abans, presentar altres perspectives que permetin prendre una decisió crítica, informada. I aquí ho vam deixar.

Tanmateix, quan en acabar les classes d'aquell matí vaig trucar als seus pares per informar-los de la conversa que havíem tingut la seva filla i jo, em van dir que ja els havia telefonat ella mateixa, a l'hora de l'esbarjo. La mare va mostrar-se comprensiva amb la meva actuació i em va explicar que al matí, abans de sortir de casa, n'havien parlat, però a la nena li feia molta il·lusió estrenar aquella brusa (es veu que era un regal) i al final li havia permès posar-se-la. La veritat és que després de la trucada em vaig quedar més tranquil i vaig suposar que el tema s'hauria tancat. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, la directora del centre (una de les persones que també va parlar amb la nena aquell dia) m'explicava que la meva intervenció tutorial havia generat un debat a les xarxes. Es veu que a la nena li va faltar temps per "posar-me a caldo" via Whatsapp i Twitter, tot identificant-me amb nom i cognoms, com ara està de moda fer amb els docents del país. 

Bé, és obvi que el meu fracàs com a tutor és doble: no només he estat incapaç de gestionar la qüestió de l'etiqueta a classe, sinó que tampoc no devia explicar-me bé quan vam tractar a tutoria la problemàtica del assetjament a les xarxes socials.

Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.