Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.