"Mal si fas, mal si no fas". Aquesta és la tràgica conclusió a la qual arriba la saviesa popular quan s'enfronta a una decisió compromesa. Fa un parell de setmanes, em vaig haver d'enfrontar a una situació d'aquesta índole en la meva qualitat de tutor orientador, quan una alumna de catorze anys va venir un bon matí a classe vestida amb uns pantalons de pijama extremadament curts i una brusa igualment curta, oberta per l'esquena. Quan arriba el mes de maig fa calor, és habitual que els nois i noies vagin amb pantalons curts, a vegades molt curts, però quan la vaig veure em va semblar que en el seu cas n'havia fet un gra massa. El dilema que se'm va plantejar aleshores fou el clàssic "fer o no fer"? I, ai las, vaig optar per no fer veure que no ho veia.
Penso, i segurament estaré equivocat, que la vida en societat es fonamenta en pautes tàcites, per bé que canviants, de conducta. Entre aquestes, hi ha un codi d'etiqueta que marca d'alguna manera quina és l'estètica adequada per a cada entorn. Entenc que cadascú opinarà el que voldrà d'aquests codis, però al mateix temps considero que una de les meves funcions com a educador és, com a mínim, plantejar als meus alumnes quins són els límits establerts en l'actualitat, a fi que puguin prendre una decisió informada. De fet, la societat no es cansa d'encarregar-me que assumeixi un rol educador en qüestions susceptibles de debat com ara: el consum de tabac, alcohol i drogues; la prevenció de les malalties venèries i la prevenció d'embarassos no desitjats; la dieta saludable, el consum de fruita i lactis; l'eradicació de les actituds masclistes, racistes, xenòfobes o la persecució de l'assetjament i l'abús; la seguretat viaria i a internet; l'escolarització obligatòria dels nois i noies; la higiene buco-dental, les vacunacions... i un llarg etcètera de convencions socials que, com deia, potser no tothom entén de la mateixa manera.
Com que sóc una persona raonablement implicada en allò que faig, després de rumiar uns instants com actuaria en consciència si aquella noia fos filla meva, vaig decidir intervenir. Amb discreció, la vaig cridar a banda i vaig compartir amb ella els meus dubtes que la roba que vestia s'adigués al context on ens trobàvem. Les xancles, pantalons minúsculs i brusa descordada, li vaig dir, feien més aviat per anar a la platja, o potser al parc, però no per assistir a classes en un institut. També li vaig comentar que existeixen unes certes normes d'etiqueta que s'apliquen en funció dels llocs i les ocasions. Jo mateix em vaig posar com exemple, tot dient-li que, per molta calor que passés a l'aula, m'abstenia de posar-me bermudes perquè, socialment, no està ben vist que un professor vesteixi bermudes a classe.
Però la noia no s'ho va agafar gens bé, perquè es veu que abans que jo dues altres professores li havien fet un comentari semblant i ja en devia estar fins al capdamunt de "sermons". La meva reflexió, no sé si pel fet de ser un home, la va ofendre i es va posar a plorar, tampoc sé si dolguda o enrabiada. Aleshores vaig intentar restar importància a les meves paraules, tot relativitzant-les. En efecte, la meva funció com a docent no pot ser la d'imposar el meu criteri sinó, com he dit abans, presentar altres perspectives que permetin prendre una decisió crítica, informada. I aquí ho vam deixar.
Tanmateix, quan en acabar les classes d'aquell matí vaig trucar als seus pares per informar-los de la conversa que havíem tingut la seva filla i jo, em van dir que ja els havia telefonat ella mateixa, a l'hora de l'esbarjo. La mare va mostrar-se comprensiva amb la meva actuació i em va explicar que al matí, abans de sortir de casa, n'havien parlat, però a la nena li feia molta il·lusió estrenar aquella brusa (es veu que era un regal) i al final li havia permès posar-se-la. La veritat és que després de la trucada em vaig quedar més tranquil i vaig suposar que el tema s'hauria tancat. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, la directora del centre (una de les persones que també va parlar amb la nena aquell dia) m'explicava que la meva intervenció tutorial havia generat un debat a les xarxes. Es veu que a la nena li va faltar temps per "posar-me a caldo" via Whatsapp i Twitter, tot identificant-me amb nom i cognoms, com ara està de moda fer amb els docents del país.
