dilluns, 14 de juny del 2021

Dissenyar claustres a mida

L'emperador Marc Aureli escortat pels seus Pretorians
Temps era temps, quan servidor va entrar a treballar al sistema públic d'educació, s'accedia a una plaça de docent per dues vies: la llista de substitucions i l'oposició. La majoria dels que vam acabar fent de professors començàvem per la primera, que solia conduir a un període més o menys llarg d'interinitat fins que, al final, guanyaves un concurs d'oposició competint amb altres candidats i candidates. Aquest sistema, amb els seus pros i contres, no ha desaparegut, en gran mesura a causa de la pressió dels sindicats, que volen garantir un procés equànime de contractació, però des de fa uns anys li està guanyant terreny un altre de més directe i expeditiu, nascut de la llei d'autonomia de centres (12/2009).

Quan se'n va començar a parlar, a començaments de segle, jo feia de coordinador pedagògic d'un centre del Vallès. A les reunions amb inspecció, ens explicaven que aquesta autonomia ens permetria dissenyar un projecte de centre que s'avingués a les necessitats específiques de l'alumnat segons el seu entorn i que, a més, se'ns dotaria de les eines per fer-lo efectiu. Càndid com sóc, va anar de ben poc que no m'ho empasso: m'imaginava reunions de claustre per acordar estratègies, partides pressupostàries, horaris compactats, agrupaments flexibles... Però, per sort, un vell instint em va fer renunciar a la direcció que se m'oferia i optar per un trasllat més a prop de casa que afavorís la conciliació familiar.

Passats gairebé quinze anys, faig balanç del que ens va acabar portant la llei d'autonomia de centres. Totes aquelles promeses s'han acabat reduint a un sol concepte: la gestió dels centres públics amb criteris privats. Les direccions actuals no emanen del claustre ni en representen l'esperit. A més, han deixat de ser rotatòries, per la qual cosa no hi ha alternança d'opinions ni, per tant, implicació del professorat en un projecte que puguin sentir com a propi en la mesura que pugui ajudar a configurar-lo. 

Els equips directius actuals són professionals, plenipotenciaris i permanents... En aquestes condicions, aflora la naturalesa de cada persona. Així, hom es pot trobar equips que, malgrat tot, han seguit mantenint els criteris pedagògics com a eix d'un projecte educatiu de centre (sense perdre de vista que el benestar de l'alumnat i del personal del centre també són importants); o equips que han abraçat el nou marc legal per imposar el seu projecte propi, tot dissenyant un claustre amb el qual ells són els que se senten còmodes.

Perquè el disseny del claustre és la mare dels ous. Mentre que abans s'assignava el professorat en funció del número de llista, d'ordre d'oposició o de concurs de mèrits per al trasllat; en l'actualitat els centres disposen d'eines que els permeten dissenyar a la carta els seus equips humans, els quals estan esdevenint una mena de guàrdia pretoriana disposada a vessar fins la darrera gota de dignitat professional per la causa (o a canvi d'estabilitat laboral, que la cosa està molt fotuda). N'esmento els tres principals:

  1. La definició de les places amb perfils específics: cada estiu, milers de professors es graten la butxaca per pagar-se cursets de formació que els permeten obtenir perfils docents específics. A raó de 100 euros per curset, en calen uns 300 per acreditar que tens coneixements en noves metodologies, TAC, CLIL, llengües, treball globalitzat, etc. Si ets interí i pagues aquests cursos, sovint a entitats privades, tindràs més probabilitats de ser contractat que no pas un funcionari de carrera.
  2. La confirmació dels interins: a finals de curs, el centre pot decidir que renova o no renova la confiança en un docent interí. Els criteris que s'apliquen són opacs però, pel que he observat, hi ha una pauta que es repeteix any rere any: els simpàtics es queden; els que no en són tant, desapareixen.
  3. La congelació de places i la retenció d'informació. Quan arriba el moment de la petició de destinació, ja sigui per a interins o per a professorat amb oposicions, molts centres juguen a fet i amagar amb les places que queden lliures. Si no es fan públiques les jubilacions previstes, per exemple, ningú no sol·licitarà la vacant i, per tant, arribat el moment, aquesta es podrà adjudicar a qui els interessi.
I qui els interessa? Això, si m'ho permeteu, vindria a ser el pare dels ous. Interessa algú que no generi problemes, és a dir: una persona que, per afinitat ideològica, per amistat personal o per pànic a quedar-se a l'atur faci tot el que li diguis que ha de fer. No interessa el funcionari de carrera, perquè no deu vassallatge a ningú, no pateix per la confirmació, té experiència i criteri propis i, per això, si s'escau pot dir sense por que el director està despullat.