Colònies esportives de 2n d'eso

A la meva edat, els viatges de fi de curs comencen a resultar pesats. Així, quan aquest curs es va demanar "voluntaris" per acompanyar l'alumnat de 2n d'eso a unes colònies esportives, em vaig fer l'orni. No m'hi vaig pas negar, però vaig callar com un puta i vaig deixar que la resta (els més joves o els més "motivats") fessin un pas endavant. Era conscient que d'aquella manera no oferia la imatge d'adhesió incondicional a la causa que avui dia s'espera del professorat però, què voleu que us digui, he anat a tants viatges escolars al llarg de la meva carrera professional que em va semblar justificat estalviar-me aquest.

Dos dies abans de marxar, però, em van trucar a corre-cuita per dir-me que hi havia companys a qui els havien sorgit imprevistos i que caldria que hi anés jo. Tan llest com m'havia cregut, aquell jovent em va donar una lliçó d'estratègia de primer curs de Maquiavel·lisme: "espera't a colpejar a l'últim moment, quan el rival ja no tingui marge de reacció". Durant les dues setmanes anteriors, havia estat assenyalat com a insolidari, mentre que ells eren reconeguts per la seva implicació. Tanmateix, qui s'acabaria menjant les ditxoses colònies al final seria jo. 

La gent es pensa que anar de viatge amb seixanta adolescents és una ganga (són les mateixes persones que tornen estressades d'una setmana de vacances amb els seus propis fills). Doncs bé, permeteu-me que corregeixi aquesta impressió: no, anar de viatge amb seixanta adolescents que no són fills teus no és cap ganga, sinó més aviat una tortura. Admetent que moltes vegades són divertits, i que el contacte amb ells proporciona alegria i ganes de viure, passo a enumerar els motius pels quals havia intentat evitar la sortida d'aquest curs:

1. Ens hem passat tres dies sencers fora de casa. Això són unes 72 hores ininterrompudes de feina.
2. A una mitjana de sis hores presencials per jornada, les colònies equivalen a 12 dies lectius.
3. Aquests 12 dies lectius no es comptabilitzen a l'hora de parlar de les punyeteres vacances d'estiu.
4. Per descomptat, aquestes HORES EXTRA NO ES COBREN.
5. Durant tres dies, eres responsable del benestar, la salut, la seguretat i la integritat psicològica dels fills i filles de seixanta famílies que exigeixen que els els tornis sencers.
6. Durant l'estada, dormies poc i malament, en unes lliteres tolerables per a algú de 14 anys però que eren un cavall de tortura per a algú de la meva edat. A més, havies de compartir habitació amb altres senyors que no coneixies més enllà de la feina i que roncaven, tossien i es tiraven pets mentre dormien.
7. Cada dia, cada repàs, abans de menjar-te el ranxo (això és, menú infanti: macarrons, arròs amb tomàquet i tot de coses arrebossades) et passaves una hora SERVINT EL MENJAR a una trepa nens i nenes sense disciplina alimentària, que et tractaven com si allò fos un hotel i tu el cambrer. 
8. Evidentment, aquesta tasca TAMPOC NO ES COBRA.
9. Evidentment, ni el CENTRE, ni les FAMÍLIES ni l'ADMINISTRACIÓ te n'ha donat les gràcies o, com a mínim, t'ha pagat un cèntim per les molèsties.

L'any que ve, s'ha decidit que es farà un intercanvi d'Erasmus a l'estranger. Tot plegat per poder penjar la placa amb el logotip al rebedor i a la pàgina web del centre. Tothom dona per fet que hi aniré jo, com a professor d'idiomes del curs implicat. Òbviament, ningú no m'ha demanat com estic d'ànims o de salut per assumir-ho (de fet, fa dos anys vaig patir una operació força seriosa que em va mantenir de baixa un mes i encara espero que algú de la direcció em truqui o m'enviï un correu per interessar-se si soc viu o mort). Així les coses, em queden poques alternatives: 

1. Negar-m'hi i que em facin la creu i ratlla pel que em queda de vida laboral.
2. Acceptar-ho com un xaiet i anar-me'n a l'estranger sense cobrar ni un puto cèntim, a passejar una trentena d'adolescents de 15 anys procurant no desencadenar cap conflicte diplomàtic i havent-me de sentir dir que m'aprofito de les circumstàncies per fer turisme gratis, a costa de les sofertes famílies.
3. Esperar-me a tres o quatre dies abans per tenir un "imprevist" i carregar-li el mort a un company encara més burro que jo.