Més enllà dels diferents enfocaments, hi ha coincidència a l'hora de dir que es tracta d'un problema estructural i que cal abordar-lo amb un enfocament eclèctic, incidint en l'agressor i en la víctima, i garantint mesures per corregir el que ha esdevingut una xacra social de primer ordre. Entre les mesures correctores, tothom acaba esmentant, amb un to de sobreentès cansat, que és un problema d'educació i que s'ha d'abordar als centres educatius.
D'entrada, dir que "s'ha d'abordar" pressuposa que no s'està fent, la qual cosa demostra el grau d'ignorància i de menyspreu que les persones pensants dels mitjans manifesten per la tasca docent. Fa molts anys, almenys dues dècades, que als centres educatius es treballa, entre moltes altres coses, l'educació en la igualtat i el respecte; i que es fan tallers i xerrades de tota mena per prevenir les conductes sexistes i la violència de gènere. El problema és que, quan es parla d'educació, tothom opina sense haver-se preocupat abans d'esbrinar de què parla.
Així, em preguntareu legítimament: ¿Si es treballa tant, com és que han augmentat els casos de violència masclista? Potser la pregunta hauria de ser una altra: "¿A quin nivell hauria arribat la violència masclista si no s'hagués fet tanta prevenció als centres educatius?" Això, és clar, no ho podem saber, però penso que ho podem intuir.
Ara bé, quant a les actuacions que es duen a terme, cal aclarir que n'hi ha de dos tipus: les internes (tutories grupals i individualitzades, gestió dels conflictes quotidians, modelatge, impuls de la coeducació...) i d'externes (xerrades i tallers puntals a càrrec d'entitats públiques i privades). Pel que fa a aquesta segona tipologia, sempre he tingut i manifestat les meves prevencions, ja que sovint es tracta d'activitats aïllades i deslligades de la realitat del jovent.
En els tallers o xerrades externs, una persona -generalment jove i de sexe femení- els fa avinents tots els ets i uts de la problemàtica de gènere amb una metodologia que busca ser engrescadora, participativa i guai. La major part del que hi diuen són veritats evidents, però la predisposició dels receptors/es del missatge és, amb sort, de feliç passivitat: fan l'activitat per enèsima vegada, de manera que tothom fa veure que s'ho escolta i, al final, aplaudeixen.
Missió complerta: l'alumnat s'ha saltat una classe i, com que l'han aplaudida, la persona conferenciant marxa cofoia amb el convenciment de la feina feta. El fotut és que, entre aquell públic complaent, hi havia potencials agressors que també aplaudien com el qui més però que no han canviat el més mínim la seva concepció del món. El motiu? Les concepcions del món, els valors, les ideologies, les idees íntimes no es construeixen o modifiquen en seixanta minuts de discurs. En realitat, les actuacions específiques contra qualsevol conducta arrelada en el més profund de les persones generen anticossos, una versió perniciosa del que es persegueix fer en teràpies de psicologia inversa. Quan es pretén deshabituar una persona fumadora no se l'acusa, no se la culpabilitza, no se l'assenyala. Per què representa que nosaltres ho hem de fer?
No es tracta pas d'espolsar-se la feina de sobre, com els malpensats de sempre ja deuen haver pensat, sinó de racionalitzar els esforços i passar de les paraules als fets. I aquí em temo que la responsabilitat no cau ni en els docents, ni en els treballadors socials o els jutges de menors, ja que aquests/es professionals no fan més que utilitzar les eines que la societat els ha donat per dur a terme la seva tasca. Qui té la responsabilitat és la pròpia societat que actua amb covarda hipocresia i, de forma subsidiària, l'estament legislatiu que no gosa posar-hi mà de forma decidida. Hi ha diversos col·lectius potencialment perillosos -i el dels masclistes n'és un- que se senten impunes. Saben que, si els duen a terme, el preu que pagaran pels seus actes serà assumible, i que potser els valdrà la pena pagar-lo per desfogar la seva ràbia.
La meva proposta és la repressió? No. O almenys no només. Penso que l'única via per guanyar aquesta guerra contra la violència masclista a través de l'educació és mitjançant el convenciment, no pas l'adoctrinament; com també crec que, en la situació actual, cal guanyar batalles i aïllar els agressors. I aïllar-los vol dir treure'ls la coartada que suposa incloure'ls de forma genèrica en el conjunt dels homes del món. Això els dóna força i els proporciona aliats entre els més retrògrads o entre aquells que se senten injustament assenyalats per conductes que no han comès ni cometran: "homes del món, uniu-vos!".
Els agressors sexuals no ho són en tant que homes. La seva masculinitat és una excusa, una coartada. Els hem de denunciar en tant que covards, mesquins, cruels i violents. I no, no cal que cada cop que fem un taller contra les actuacions d'aquests cretins acabem acusant preventivament tots els nois de l'institut fent-los respondre qüestionaris encaminats a descobrir si porten amagat dins seu un potencial assassí masclista. L'únic que aconseguirem d'aquesta manera serà l'efecte oposat al perseguit.
