Els anys aporten experiència al docent, però li resten
altres facultats. Albirant la jubilació, m’adono que he perdut elasticitat
mental, agudesa ocular i, darrerament, capacitat auditiva. Massa sovint
em descobreixo fent amb el palmell de la mà el clàssic gest de trompeta per a
sords mentre dic allò de: “sorry, what did you just say?”
Fa uns dies, durant
una classe a primer curs de batxillerat, una alumna va aixecar el dit per
cridar la meva atenció i quan jo li vaig preguntar què volia, em va contestar,
tot assenyalant amb la mà en direcció a la porta: “Puc anar a cagar?”
Lògicament, em vaig
quedar de pasta de moniato. Es tractava d'aquella mena d'alumna capaç de
sortir-te amb qualsevol ximpleria, però tot i així em va semblar xocant, de
manera que li vaig donar el benefici del dubte i li vaig demanar que repetís la
seva petició. “Say that again, please?”, vaig insistir en anglès, amb
l’esperança que si, en efecte, havia dit allò que jo creia haver sentit, no
gosaria o no sabria com dir-ho en aquest idioma.
Ella em va mirar amb
cara de posar paciència i, acompanyant-se del mateix gest d'abans, va repetir
més fort i en català: “Que si puc anar a cagar!”
Consternat, li vaig
dir que podia sortir de l'aula i, de passada, quedar-se al passadís la
resta de la classe. Davant la meva resposta, la noia va obrir uns ulls com
taronges i, per sort, això em va fer sospitar que s’havia produït alguna mena
de confusió. Em vaig atansar a la seva taula i li vaig dir, aquest cop en
català: “Em penso que no t'he entès bé. Què em demanaves?” Ella, visiblement
nerviosa, va decidir reformular la seva petició amb molta cura: “Deia que si
puc anar a cargar el portàtil”.
No em vaig poder
aguantar el riure, i l’alumnat (tret de la pobra noia) tampoc. En defensa meva,
podria adduir l’ús del castellanisme “cargar” en comptes de “carregar”, afegit
a la seva pobra dicció i al fet que assenyalés la porta, rere la qual hi ha els lavabos (però al costat de la qual,
vaig descobrir, hi ha un endoll)… Una conjunció de circumstàncies que, si hi sumem
el fet que la noia és una “pinta”, podrien justificar la meva confusió.
Tanmateix, no em vaig voler enganyar i aquella
mateixa tarda em vaig sotmetre a una audiometria. El diagnòstic no sé si
m’hauria d’alegrar: segons la tècnica que em va passar les proves, la meva
capacitat auditiva és correcta, llevat de per a les freqüències més altes; cosa
que, d’altra banda, és normal en persones de la meva edat. De moment no em faré fer cap audiòfon, però procuraré anar molt més amb compte per evitar treure conclusions precipitades, basades en prejudicis.
