A l'entorn de les pagues "extraordinàries..."

A les persones ens agrada jugar amb el llenguatge, decorar la realitat amb paraules boniques, arreglar els desperfectes morals amb eufemismes ben trobats. L'expressió "paga extraordinària" (o "paga doble") té una connotació falaguera, que convida a l'optimisme. "Mira quina sort, aquest mes l'empresa per qui treballo em pagarà el doble!" I per quin motiu? Està clar: té bons sentiments i aprecia molt el que faig. Per Nadal ja se sap que s'ha de comprar torrons, fer-se regals, estimar-se molt... i incentivar el consum, que sinó els comerciants no es podrien guanyar la vida. I a l'estiu el pobret treballador necessita un repòs, retrobar-se amb la família, fer algun viatget... i incentivar el consum, que sinó el turisme se'n va en orris.

Suposo que haurà quedat clara la ironia i, ara que els nens no escolten, aprofitaré per explicar-vos un secret: les pagues dobles no existeixen! I menys encara es poden considerar res d'extraordinari! El sou d'un treballador/a és allò que guanya al cap de l'any (hisenda ho té claríssim, oi?), i la forma com es distribueixen els pagaments de les nòmines respon només als interessos últims de qui les paga (més o menys com a les velles colònies industrials del segle XIX, on l'obrer acabava gastant-te els diners a les botigues de l'empresari).

Per mi, les pagues doble se les poden estalviar. Donin-me els diners que em pertoquen per contracte en dotze pagaments mensuals, i ja decidiré jo si per Nadal i a l'estiu necessito o no un suplement econòmic per afrontar unes necessitats que em creen vostès. A vegades, tant de paternalisme i tant de "carinyo" fan més mal que altra cosa.

Calar foc abans de trucar als bombers

De l'adaptació cinematogràfica de Farenheit 451, de Ray Bradbury. El bomber piroman crema les opinions dissidents i salvaguarda el pensament únic.

La naturalesa humana ens dóna infinitat d'exemples de com l'oportunitat fa el lladre: el religiós o el mestre-pederastes, el banquer-estafador, el periodista-manipulador, etc. Igualment, la figura del bomber-piroman ja ha passat a formar part de l'imaginari popular. Tot el dia envoltats de flames, per força a algun se li acaba anant l'olla i cala foc.

El govern Mas té alguns bombers piròmans, però a aquests no se'ls ha pas anat l'olla, sinó que actuen amb freda i calculada deliberació.

PRIMER:

Fa quatre dies el govern anuncia que no ingressarà la paga de Nadal a 350 alts càrrecs de l'administració (uns 5000 euros per barba). Suposo que es devien esperar que els aplaudíssim la iniciativa. "Millor això que res", em direu, "un gest és un gest"... Però no oblideu que ho han fet només després que els treballadors de la sanitat els posessin entre l'espasa i la paret i els fessin pujar els colors de la poca vergonya que els quedava. Si no és per pressions, què cony s'hagueren retallat el sou aquests? (la crisi ja fa anys que dura i, fins al moment, cada cop que s'havien tocat el sou havia estat per apujar-se'l, amb dos collons)

SEGON:

Legitimats pel seu magnànim acte, l'endemà mateix el president fa sortir el piroman Mascullell a dir que segurament la resta de funcionaris hauran de fer el mateix sacrifici que ells (un sacrifici que nosaltres ja vam fer l'any passat amb el 5% de mitjana, i des de fa molts anys amb la congelació). De sopresa no me'n va causar cap, perquè la maniobra era tan previsible que més aviat em va fer riure, però sí que em va emprenyar que realment ens prenguin a tots per imbècils, siguem o no funcionaris. La declaració de Mascullell va excitar sobremanera els pervertits neoliberals del país (que no són necessàriament tots banquers ni rics) i al carrer es va tornar a alçar el vell clam: "Ja era hora, a sobre que treballen poc i tenen la feina assegurada!"

TERCER:

L'endemà de l'incendi del piroman Mascullell, el president fa sortir la bombera Ortega per dir que, finalment, la paga de Nadal dels Funcionaris (que, insisteixo, ni és doble ni en cap cas ha arribat mai a la quarta part dels seus 5000 euros) no s'haurà de retallar. Al·leluia! Ara, no se sap ben bé perquè, ens han salvat! Ens han perdonat la retallada! I tots els funcionaris hauríem d'anar de genollons en processó fins a la plaça de Sant Jaume, mentre els esforçats autònoms i emprenedors del país ens lapiden des de les voreres amb els totxos que els van sobrar de la bombolla immobiliària! Ara ja tornem a ser, per si algú ho havia oblidat, els dolents.

I tot això amb quin objectiu? Encara us ho pregunteu? D'això se'n diu: "cortina de fum", "embolica que fa fort", "emmerda, que alguna cosa quedarà"...

Gràcies Artur, Mascu, Llicenciada... Després d'aquesta jugada ja em sento més orgullós de formar part del cos de treballadors de la Generalitat... Ara ja puc dir "sóc funcionari" amb el cap ben alt, i sense por que me'l tallin. Gràcies i no pateixin: ens hem quedat tots molt més tranquils.

La fàbula del funcionari malvat

Corre per internet aquesta fàbula, una mica estripada i amb algunes incorreccions sintàctiques, que explica part del que està passant i del que s'està dient als mitjans arran de la crisi i les retallades. És un exemple, és clar, d'allò que fem els funcionaris en comptes de treballar: dilapidar els diners dels contribuents passant-nos correus inútils com aquest. Si es tracta de justificar-se, diré que no tinc costum de llegir aquesta mena de documents i, si ho faig, mai no és mentre sóc a la feina. Això ja ho fan molts dels que després em critiquen, i així va l'economia productiva del país!


Érase una vez una nación dónde todo el mundo era feliz, donde un nene semianalfabeto sin la ESO se ponía a apilar ladrillos y ganaba 4000 euros al mes, dónde los ministros se entretenían encargando estudios estúpidos sobre la reproducción de la lagartija espongiforme, dónde a la oposición le regalaban trajes y se iban a puticlubs gastos pagados por el ayuntamiento de turno, dónde en el Senado se ponían traductores, dónde el mago bueno ZP cuidaba de todos, dónde todo era feliz y feliza (por aquello de la igualdad).

Pero en este bonito país no todo era perfecto, había un malvado llamado "El funcionario", vago entre los vagos, tomador de cafeses y fumador de cigarros, de trato desagradable, forrado y sinvergüenza, que vivía de lo robado a los honrados banqueros y políticos, a los honrados curritos que no defraudaban (sólo preguntaban con IVA o sin IVA).

Pues bien, nuestro protagonista el albañil era un tierno obrero salido de un instituto con 18 años sin aprobar ni el recreo llamado Jonathan, volvió un día del tajo y decidió comprarse un BMW serie 3 con el Pack Sport, llantas, y le puso fluorescentes y un equipo de música con subwoofer y una casita pareada.

En el banco, el señor director, muy amable le prestó el dinero sin ningún problema, mejorando su petición con más dinero que también le prestó para que se diera un homenaje en la Rivera Maya.

Pasó el tiempo y un mal día a Jonathan lo echaron del trabajo, ¿con qué iba a pagarse sus vicios? Y sobre todo, ¿su BMW? Apurado fue a ver al Sr.director del banco, que, muy simpático él, no pudo ayudarle, a pesar de que se desvivía por los necesitados. El Sr. director, compungido, al ver que Jonathan no podía pagar, y que él no cobraba, fue a ver al mago bueno, a ZP.

Mientras.... el malvado funcionario seguía trabajando en la sombra, envidioso él de nuestro amigo, que no tiene estudios y dilapidaba los euros que ganaba. Un buen día, a nuestro mago bueno ZP, lo llamó papá Obama y mamá Merkel y le dijeron que esto no podía seguir así. La solución estaba clara, salvar a Johnny y fastidiar al malvado. Le bajamos el sueldo al despreciable funcionario y ya está.

Secuencia: Jonathan no paga lo que debe al banco, el banco no cobra, el banco le pide pasta al Gobierno, el Gobierno se la da quitándosela al funcionario; o sea, el BMW y la casita lo paga el funcionario con su 5%. Y colorín colorado, este cuento se ha acabado.