Jo també vull ser finlandès!

sense comentaris

cliqueu sobre la imatge per descobrir-ne el secret

Fa uns dies, estirat indolentment a la gandula, escoltava una interessant entrevista a un professor finlandès de llengua anglesa i francesa. És sabut que el sistema educatiu del seu país és el que millors resultats dóna de tot el món, per damunt fins i tot dels aguerrits coreans que ja hem discutit anteriorment ("El preu de ser els millors"). El periodista, de Radio Nacional de España, volia esbrinar on rau el seu èxit, i entre diverses consideracions el seu entrevistat va esmentar les següents:

• El professorat se selecciona entre els millors alumnes de batxillerat i universitat.
• Un cop admesos al cos docent, ells han de buscar-se feina, enviar currículums, passar entrevistes, etc.
• Pel que fa a idiomes, treballen bàsicament en classes orals, comunicatives i lúdiques.
• A mitjans del mes d'agost, ja són a classe.

Aquí el periodista es va abraonar com un Miura contra la capota. A Espanya tenim massa vacances, oi?, li va preguntar, flairant sang. Però, ai làs, aquell senyor el va desmentir! Resulta que, comptat i debatut, fan els mateixos dies lectius que nosaltres, l'únic és que ells comencen la primera setmana de juny, i després tenen altres periodes festius al llarg del curs. A mesura que el professor parlava, el periodista anava perdent interès, perquè sentia allò que no tenia previst sentir:

• El país té 6 milions d'habitants, amb una densitat de 17 hab/km2 (a Catalunya és de 232 hab/km2)
• Hi ha 15 alumnes per aula. Aquí, enguany, serem 36.
• L'obligatorietat no comença fins als 7 anys d'edat
• Fan classes de 45 minuts, amb pauses de 15 minuts entre cadascuna.
• Hi ha una ràtio de 9,7 alumnes per professor a secundària (a Espanya són 13, un 40% més).
• En acabar l'escola (a les 15:00), les famílies solen portar els fills a la biblioteca.
• El percentatge del PIB invertit en educació és del 6% (el doble de l'espanyol)
• El salari del professorat de secundària és d'uns 45.000€ anuals bruts (aquí la mitjana és de 40.000€ bruts, amb una deducció d'IRPF del 20 als 24%)
• etc.

Em podria plantejar anar-hi a viure, és clar, però no crec que m'hi vulguin. Com tampoc no hi voldrien la majoria de professionals d'aquesta meva pobra bruta, trista, dissortada pàtria.