Vaughan: la primera pàgina del nivell bàsic

Una de les crítiques més freqüents -i més injustes- que es fa als professors de llengua és que només parlem de gramàtica. L'aprenentatge dels idiomes ha de ser comunicatiu i lúdic!, s'exclamen els nostres detractors. Estic segur que es mostraran entusiasmats davant l'enfocament del mètode del senyor Vaughan.

La primera cosa que aprendrem, ens diu, serà "el verb to be", i adquiriem agilitat en l'afirmatiu, el negatiu i l'interrogatiu. Estic completament d'acord amb aquest senyor pel que fa a la importància del verb "to be"; és, en efecte, molt utilitzat i, a més, serveix per construir moltes formes verbals. De fet, igual com en el seu novedós mètode, tots els mètodes inventats fins ara han començat per aquest punt. Ara bé, si el senyor Vaughan deixa anar el mateix discurs a una classe de 35 adolescents, segur que cauen immediatament adormits.

El quid de la qüestó, però, rau en "com adquirir l'agilitat que ja tens a la llengua materna?". Simple, ens diu ell, literalment: "machacar cada estructura 10.000 veces..."

Senyora Rigau, please, contracti'l immediatament!!! AQUEST SENYOR ÉS UN CAMPIÓ!! 

Que no se'n adona? Tot plegat es tracta de fer que les nostres atapeïdes classes repeteixin 10.000 vegades, com un sol home, "My Taylor is rich" o "The rain in Spain falls mainly in the plain" i ja ho haurem enllestit!

Caldrà vigilar, això sí, que els alumnes, presos d'un furor irrefrenable, no ens fotin de caps per la finestra i ens quedem sense mestres d'anglès. Aleshores, és clar, caldria que les famílies es gastessin uns bons calerons amb el famós mètode però, podent fer les coses pagant, quines ganes de fer-les gratis,oi? 

la sopa d'all

El descobriment de la sopa d'all és un fenomen que es produeix, de forma cíclica, en àmbits tan diversos com la política, la medicina, l'economia o l'ensenyament. Pel que fa a aquest, són moltes les persones que afirmen tenir-ne la fórmula secreta. Els propis mestres i pedagogs els primers, però també polítics, periodistes, opinadors i gent de les més diverses procedències pontifiquen urbi et orbe sobre com cal fer les coses.

Fa temps que un dels temes de moda és l'escàs domini de la llengua anglesa que tenen els joves catalans (suposo que el paupèrrim nivell de matemàtiques, ciències, català, castellà o història no deu amoïnar tant, perquè quan venen els turistes aquesta ignorància no es nota). 

El senyor Masculell ens diu que, per solucionar-ho, es negarà el títol de grau als universitaris que no acreditin, en acabar la carrera, un nivell de First Certificate. Com sempre, els polítics enllesteixen les coses imposant requisits en comptes de facilitant la feina als professionals de l'ensenyament. 

Personalment, no sé com esperen que assolim aquest nivell (que no és res de l'altre món, tot sigui dit) si ens fan ensenyar l'idioma en aules massificades d'alumnes amb capacitats / discapacitats i motivacions / desmotivacions absolutament heterogènies. Estic tip de repetir que enlloc més es fan les classes d'idioma d'aquesta manera i, quan ho comento amb els responsables del meu centre, em diuen si he probat a posar-los cançons. N'hi ha per llogar-hi cadires! 

Avui, però, el cel dels professors d'idiomes s'ha obert damunt la meva desconcertada testa i he estat il·luminat per un raig de ciència infusa: l'edició dominical del diari "La Vanguardia" oferia la fórmula definitiva per aprendre l'anglès, un mètode "eficaç" (estructurat, no us ho perdeu, en tres nivells: bàsic, intermedi i avançat!!!) que te l'ensenya "pas a pas". Desconec encara els fonaments pedagògics del mètode, però de moment hem de dir que l'avalen un senyor amb cognom inconfusiblement anglosaxó i una campanya publicitària de gran abast. 

I en un país de "sabiondos" com el nostre, amb això ja n'hi ha d'haver prou.

Em faig el propòsit d'analitzar aquest mètode miraculós en propers articles.