És llei de vida. En totes les societats humanes, com en les de la resta d'animals, arriba un dia que el fill repta el pare i el venç. I aleshores el pare ha de saber enretirar-se a un segon pla per deixar que la nova generació que ell mateix va engendrar, nodrir i educar assumeixi el comandament, esdevingui el cap de la manada, la tribu, la feina...
Els joves de la meva època també érem agosarats, enèrgics, a voltes maniqueus, i teníem la certesa que canviaríem el món només amb la nostra il·lusió. A més, gaudíem de la perspectiva d'aspirar a una vida millor que la que havien tingut els nostres progenitors. No tots vam ser prou agraïts amb l'esforç que això els havia suposat, però els mostràvem respecte, ens escoltàvem els seus consells (o, com a mínim, ho fèiem veure). Avui dia, el primer que fan es empastar-te el currículum pels "morros".
La velocitat amb què se succeeixen els canvis socials i tecnològics, juntament amb la proliferació de les relacions efímeres, la crisi econòmica i la manca d'expectatives que aquesta genera en el jovent, han exacerbat les presses, les ànsies atàviques per "matar el pare", per treure-se'l del damunt, per fer allò tan mediterrani del: "quítate tú, que me pongo yo".
Recordo que, quan vaig començar en aquest ofici, entrava a les sales de professorat mostrant la mateixa veneració, gairebé reverent, amb què els fidels entren a missa: amb les orelles ben parades i amb els ulls badats com un mussol. El meu principal objectiu era aprendre dels mestres més veterans, els feia preguntes, els demanava consell, bevia de la seva experiència... És cert que també tenia les meves pròpies idees i opinions sobre la docència, i que, en alguns aspectes, havia gaudit d'una millor formació que ells, però tenia molt clar que allà on jo anava no era un terreny ignot, i que ells hi havien estat abans.
Igual com nosaltres, les noves generacions de mestres d'avui també han gaudit d'una formació millor: han anat d'Erasmus, han fet postgraus, màsters, han estudiat a l'estranger (coses que en el nostre temps eren reservades a uns pocs privilegiats). Criats en un temps i un entorn en els quals s'estila el capitalisme lliberal, els meus nous companys i companyes han hagut de dissenyar les seves carreres en funció del que algun imbècil els va dir que era l'excel·lència però que, en realitat, no és altra cosa que la crua competència en la cursa per la supervivència (quanta "ència", no?)
Molts dels nous professors i professores que tan agraden a les administracions de dretes han begut d'aquest discurs, i estan disposats a fer el que sigui per fer-se un lloc: acumular titulacions d'una manera obsessiva, participar en cursos, seminaris i projectes (els caps de setmana inclosos, i per això cada cop hi ha més gent "single" a qui els fills els farien nosa per créixer professionalment), per poder penjar-se medalles davant dels equips directius i anar grimpant a l'organigrama... El meravellós món del llepaculs ha arribat a l'escola pública!
I no es tallen ni un pèl. Una companya, d'aquesta generació, em deia: "els instituts són com una cassola d'escudella, i cal saber remenar bé el cullerot per pescar-hi el millor tros". Suposo que a ella li devia semblar un símil d'allò més enginyós (de fet, he d'admetre que a mi també m'ho va semblar), però alhora em va produir una pena immensa constatar que l'educació de les futures generacions acabarà passant a mans de professors joves, preparats i molt, exageradament, "sobrats".
ATENCIÓ: el nou professor té dues carreres, un màster, parla cinc idiomes,
és guapo, "single", hipster, col·lecciona viatges exòtics
i està disposat a qualsevol cosa per mantenir el seu tren de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada