Un problema de física elemental

quin treballador suporta més càrrega?

solució al final de l'article *

Ha passat l'aturada de Nadal, i he de reconèixer que em trobo més justet de forces del que recordo haver estat mai en meva la vida professional, i això que els alumnes del meu centre, pobres, són uns autèntics àngels en comparació amb el que corre avui dia. L'esgotament, doncs, no es deu al repte d'ensenyar a un grup d'adolescents fortament hormonats, amb poc interès per l'estudi acadèmic i amb unes expectatives de futur molt primes. No, el meu cansament té una arrel més prosaica, que em fa sentir per primer cop legitimat per considerar-me un "treballador" (fins ara, m'havia arribat a creure allò que em deien a casa: "tu no treballes, fill, tu ets funcionari").

Sí, ja ho sé que no estic en una empresa privada, a expenses dels capricis del maligne propietari, o de les fluctuacions de l'oferta i la demanda... O sí? Potser sí que, amb sigil·lo, les circumstàncies i les polítiques de dretes ens han fet baixar del nostre núvol de prebendes laborals i ens han fotut de morros enmig d'aquell magma indefinit conegut com a proletariat.

Els mestres, per fi, hem esdevingut obrers qualificats al servei d'una empresa; de titularitat pública, sí, però de gestió privatitzada. Així, hem de respondre de la nostra productivitat com qualsevol altre obrer i, com en tota empresa, ens hem d'afanyar per progressar i passar de treballador ras a coordinador de línia, o a capatàs de planta, o a quadre intermedi, o a director de fàbrica... Amb tot el que això implica de renúncies a principis, lluites d'egos, ambicions i intercanvis de favors.

I dic jo: si hem de funcionar com una fàbrica, potser convindria que comencéssim a facturar en funció de les hores i del volum de feina, no? Aleshores, em pregunto: ¿com és que una gran part de companys i companyes del meu centre "produeixen" 15 alumnes l'hora i a mi, i a quatre desgraciats més, ens en toquen 30?  Els bons amics de FP, per exemple, desdoblen pràcticament tots els grups; com també ho fan els col·legues de català, castellà i matemàtiques, i els professors de TOTES  les matèries de 1r d'eso; per no parlar de les de modalitat de batxillerat...

¿Com pot ser que un obrer acabat de contractar (interí, i que ningú no s'ofengui si us plau) doni 17 hores de classe setmanals amb grups homogenis amb entre 8 i 15 alumnes i jo mateix, catedràtic (que ningú s'ofengui) amb més de vint anys a l'empresa,  doni 19 hores de classe, 13 de les quals amb grups sencers i heterogenis de fins a 36 alumnes? La veritat, no sé com pot ser. Per molt que m'ho penso i repenso, del dret i del revés, no hi veig la coherència. La càrrega laboral no és equiparable (és molt diferent corregir 160 exàmens que 80!), ni tampoc el grau d'estrès que porta associada (els grups sencers estan literalment enxubats a l'aula). Tanmateix, ai las, el sou que percebem és el mateix.

* Solució a la pregunta plantejada al problema inicial: El del davant (que és on sempre va el burro)

 

estripar el llençol

Aquesta setmana hem conegut que el departament d'ensenyament de la generalitat es proposa reordenar el 4t d'eso a fi d'escapolir-se dels canvis imposats per la llei Wert, que pretén segregar aquest curs en funció de l'itinerari acadèmic que vulguin seguir els alumnes -és a dir, en funció de les seves capacitats, parlem clar.

Davant d'aquest envit, i en defensa de les competències que té transferides, el nostre govern ha dissenyat un 4t d'eso que doni cabuda a les dues línies que imposa el ministeri espanyol, sense per això haver de separar físicament els alumnes. Aconseguir-ho suposa una feina de puntaire: posarem aquí una horeta més de matemàtiques, unes hores d'anglès no lingüístic allà, a canvi de no se sap encara què (o un augment de les hores lectives de l'alumnat o una disminució de les hores d'algunes matèries...) En suma, farem un vestit a mida, però no que satisfaci les necessitats dels estudiants, sinó que permeti incomplir una llei que ve de Madrid, sense que se'ns pugui acusar d'incomplir-la.

Francament, a mi també em sembla aberrant el camí que ens marquen des del govern central. Tot plegat fa anys que tendeix descaradament a la privatització de l'accés a l'ensenyament i, per tant, a impedir la promoció social i econòmica de les classes populars (la introducció de les successives fórmules de grau com les que imposava el Pla Bolonya i, ara, el famós 3+2 en són també exemples sagnants). 

Ara bé, cal recordar que molts d'aquest canvis de tendència conservadora s'han produït amb el vist i plau del govern català i que, aquest, sembla indignar-se i reaccionar només quan li toquen la seva legítima quota de poder de decisió política. Al capdavall, aquesta és la qüestió: com legislem un àmbit que tothom sembla considerar cabdal, prioritari: en funció de criteris pedagògics o a base de tripijocs polítics? 

Sé que sóc molt pesat en aquest tema i que, a més, el que pensi un simple mestre com jo no té cap transcendència, però fa anys que aviso: de tant estirar, cadascú per la seva banda, acabaran estripant el llençol. I ens quedarem, tots, amb el cul en l'aire.