L'Albert i el "MIR" dels mestres

L'Albert explica a un grup d'alumnes d'eso la mida mitjana
que tenen els ous dels polítics nacionals.

Fa uns anys que tinc la sensació de llegir cada dia el mateix article sobre l'ensenyament. De fet és així, perquè els gestors de la cosa pública (tant els que exerceixen com els que aspiren a fer-ho algun dia) no es cansen de repetir un missatge únic en relació a aquest món: el problema som els mestres. Aquest dimarts, per exemple, em topava al diari amb una proposta de millora a càrrec del candidat de Ciudadanos, Albert Ribera, que amb anterioritat havia estat apuntada també per polítics d'altres partits. Segons ell, convindria aplicar un sistema d'examen d'ingrés a la carrera docent equivalent al que han de superar els metges de la sanitat pública, allò que es coneix popularment com a MIR.

Per si la seva vida tan atrafegada amb assumptes d'importància nacional no li ha permès assabentar-se'n, li diré que, des de fa dècades, l'accés a una plaça en propietat a l'ensenyament públic ja implica la superació d'una prova eliminatòria, allò que també es coneix popularment com “oposicions”. El que pot discutir l'estimable candidat, i en això segurament ens posarem d'acord, és l'adequació de l'estructura d'aquesta prova la qual, penso, hauria d'incloure uns exàmens psicotècnics exhaustius dels candidats, i uns períodes de pràctiques llargs i rigorosos. De fet, en una època en què cal formar en competències i propiciar l'autonomia de l'alumnat per a la recerca i la interpretació de la informació,  jo obviaria l'apartat on s'avalua la capacitat de memorització enciclopèdica dels futurs mestres, i em centraria en els aspectes instrumentals de la seva feina.

En realitat, aniria encara més enllà, senyor candidat. Si em permet una modesta opinió, fonamentada en trenta anys d'experiència en l'ensenyament privat i públic, penso que s'escauria un gir copernicà en el paradigma dels estudis universitaris que menen a la carrera docent. D'ara endavant, qui estudiï biologia, que treballi de biòleg; qui faci la carrera de enginyeria, que exerceixi com a tal... I qui tingui molt clar que es vol dedicar professionalment a l'ensenyament, que estudiï un magisteri de cinc anys, més dos o tres cursos d'especialització i un curs sencer  de pràctiques en un centre, adequadament assessorades per un inspector. Al final del procés, és clar, l'esperarien les esmentades proves que vostè proposa.

A què respon aquest aparent afany meu de posar més obstacles, de reblar el clau? L'hi explico. El professorat constituïm un cos professional complex, que dóna cabuda a perfils humans i acadèmics molt diversos, així com a interessos i motivacions dispars. He conegut professors bons, dolents  i regulars, i d'aquests n'hi ha que són vocacionals i altres que han trobat en la docència el refugi a una situació laboral precària (la darrera crisi, per exemple, ha empès gernacions d'especialistes a una feina que, en el millor dels casos, ni els escalfa ni els refreda i que, en circumstàncies normals, no haurien escollit mai de fer). Amb el sistema que li proposo, benvolgut candidat, destriaríem d'entrada el gra de la palla, ja que es matricularien en aquesta carrera només les persones interessades en la pedagogia aplicada, en el tracte diari amb nens i adolescents, i disposades a acceptar un salari modest, sense possibilitat de promoció. 

D'igual manera com hem parlat dels docents, i amb això acabo, penso que seria de justícia aplicar un sistema semblant de selecció en altres àmbits públics, com ara la carrera política. La seva és una feina de molta responsabilitat que exerceixen, no se m'ofengui, persones la vàlua de les quals no ha quedat certificada per cap MIR. Pensi, senyor candidat, que per gestionar un país, igual com per gestionar una aula, no n'hi ha prou amb haver fet una carrera i un màster, ni amb tenir una bona dicció i ser ocurrent en l'argumentari, o haver-se forjat un lloc en l'organigrama d'un partit; ni tan sols basta amb què un nombre de ciutadans dipositi el seu vot en una urna.

Potser amb sedassos més fins, com els que estem proposant tant vostè com jo, més de la meitat de ses senyories diputats i diputades no seurien durant anys als escons que ara ocupen –quan els ocupen- i el país en general seria millor. Jo, mentrestant, seguiré esforçant-me per no defraudar ni als meus alumnes, ni a vostès. I si algun dia, per una vegada, se'ls passa pel magí dir quelcom de bo dels mestres del país, que aguantem un sistema pensat amb els peus de ses senyories diputats i diputades, no se n'estiguin: anirem a la feina encara amb més il·lusió.