 |
| la senyora Montserrat jurant obediència als amos |
Diu la ministra d’afers socials, Dolors
Montserrat, que s’ha d’oferir al jovent patri la possibilitat de conèixer la
diversitat cultural i lingüística d’Espanya, la qual cosa, de passada, ajudarà a cohesionar el país. L’eina per assolir aquests lloables
objectius serà un programa de mobilitat per a estudiants de secundària (semblant
a l’actual Erasmus europeu) que s’anomenarà Cervantes.
Amb tot el respecte que es mereix
aquest gran autor, la tria del seu nom per a les futures beques d’intercanvi suposa
una veritable declaració d’intencions, no en va coincideix amb el de l'organisme de difusió internacional del seu idioma, l'instituto Cervantes. Justament per aquest motiu, jo no proposaria pas mai que les anomenin “Llull” (a més, entenc
que molts s’hi podrien deixar la glotis intentant pronunciar-lo), però agrairia
un nom que no fos tan clarament connotat lingüísticament. Tenint en compte que l’educació abasta molts altres camps més enllà de la llengua, potser un nom relacionat amb la pedagogia, com ara Ferrer Guàrdia, seria més encertat.
Però el Partit Popular no mou mai
fitxa innocentment. Per a ells Cervantes, a diferència de Llull, és patrimoni
de tots perquè escrivia en castellà -o en espanyol com els agrada dir a ells- i
aquest és l’idioma de tots, l’idioma que ens cohesiona. La resta d’idiomes que
es parlen al territori de l’estat són anomalies, singularitats que toleren amb el nas tapat, però que en cap cas els serveixen per definir la “nación más antigua del mundo”. Si fessin massa concessions a les altres cultures, pensen, aquestes acabarien disgregant-la.
I Déu nos en guard que això passés!
Hem de cohesionar-nos, homogeneïtzar-nos o, dit d’una altra
manera, assimilar-nos, diluir-nos, desaparèixer... deixar de tocar els collons, parlant en plata. I una bona estratègia és enviar centenars de nois i noies catalanoparlants
a aprendre castellà per les espanyes –que a Catalunya, igual com passa amb l’anglès,
s’ensenya fatal-; i enviar també centenars de nois i noies castellanoparlants a
Catalunya, perquè així augmenti el número de famílies que presenten demandes
als tribunals exigint que se’ls facin les classes en el seu idioma –es veu que
aquí, tot i els esforços de Ciudadanos, encara no hi ha prou denúncies.
Malgrat que l’ensenyament és
competència de les comunitats autònomes, diferents governs espanyols han impugnat
i retallat lleis catalanes; han imposat modificacions curriculars; han modificat
la distribució horària; gairebé han aconseguit introduir una revàlida
unificadora; han atiat un conflicte lingüístic inexistent i, ara, ens envien
els Regulars. Res, doncs, senyora Dolors, “fent amics”, oi?
