A les democràcies occidentals, el fet de votar periòdicament i pagar uns impostos ens atorga el dret de demanar explicacions de tot el que es faci des de les institucions. Aquestes han de retre comptes de la seva gestió davant la ciutadania, han d’assumir els seus errors quan els cometen, han de fer autocrítica i, sobretot, han de buscar la manera de solucionar-los.
Com a professor del sistema públic, i per tant servidor de la ciutadania, fa trenta anys llargs que ho tinc molt present. Però el que alguns dels meus conciutadans no veuen és que, actualment, la feina primordial de les institucions ha deixat de ser oferir un servei de qualitat que faciliti el bon funcionament de la cosa pública i el benestar d'una ciutadania crítica i autocrítica (el que abans se'n deia "responsable"). Contràriament al que es proclamava durant els moments més complicats de la pandèmia, al final no en vam sortir millors. Ben al contrari: ens va convertir en un ramat desconcertat de bestioles egoistes i molt exigents… Això és: amb els altres. Moltes persones de l’àmbit de la sanitat o de l’educació ho vivim cada dia en primera persona. Jo parlaré breument del que he vist al meu ram.
El conciutadà-tipus arriba a l’escola i, assenyalant la seva prole, protesta: té tres anys i no dorm la migdiada, té quatre anys i no se sap cordar les sabates; té cinc anys i em fot la verdura pel clatell; té sis anys i no vol compartir les seves joguines amb ningú; té set anys i diu que no sap si és un nen o una nena; té vuit anys i es passa hores davant del mirall maquillant-se mentre fa ganyotes d'instagrammer; té nou anys i em demana diners per comprar-se l’esmorzar perquè, diu, portar l'entrepà o una peça de fruita és de loser; té deu anys i diu que aquest estiu l’hem de portar a un concert de K-pop a Seül; té onze anys i diu que es farà talls als braços fins que, o bé la portem a Seül d’una punyetera vegada o, almenys, li comprem un iphone-10.
Més tard, el mateix ciutadà tipus arriba a l’institut i, assenyalant la seva prole, continua protestant: té dotze anys i, després del divorci, li vaig comprar l’iphone-11, però no sé per què encara es fa més talls als braços; té tretze anys i es passa les tardes tancat a l’habitació amb el seu iphone-12, enganxat a la pantalla jugant a ves a saber què, i probablement mirant pornografia; té catorze anys i m’ha dit una veïna que l'han vist fumant porros al parc i tocant el cul a les nenes de la seva colla; té quinze anys i no respecta ningú, ni tan sols els seus propis avis; té setze anys, consumeix alcohol i diu que no pensa treballar en tota la seva puta vida, que ja ho faran els immigrants a canvi que els deixem viure a Europa sense papers…
Jo ja tinc una edat. Pertanyo a aquell col·lectiu de gent antiquada que no entén res i que, per tant, es passa el dia rondinant. Sóc d’aquella mena de professors que fan nosa perquè, molt de tant en tant, aixequem el dit per assenyalar que el rei (o el conseller, o el periodista de torn, o tots plegats, anem despullats). Sóc un dels professionals que fa anys que prediquem al desert per avisar que això va pel pedregar; que la manca de coratge de tots plegats ens ha portat a un sistema educatiu assistencial, desprestigiat, menystingut, infrafinançat fins al límit del col·lapse; del qual se n'esperen resultats acadèmics brillants alhora que se li exigeix que domestiqui, sense causar-los cap trauma, tots els monstres engendrats per la incompetència, la impotència i la hipocresia col·lectives.
Mira, he creat un monstre i, ¿saps què?: resulta que no és culpa meva. És culpa teva.
