El monòlit

 

 Els darrers dos cursos, han arribat als centres d’ensenyament públic dotacions de material que són, si més no, qüestionables, i que en cap cas responen a un clam del col·lectiu docent. Parlaré del meu centre en particular, un institut situat a la ciutat de Barcelona però, si algú es vol entretenir a fer números per veure en què ens gastem els quartos, sàpiguen que, a tot el país, n’hi ha 655 de secundària i 2659 d’infantil i primària.

Taules i cadires. El mobiliari estàndard d’escoles i instituts públic és el mateix des que jo, que enguany em jubilo, n’era alumne. Dos cursos enrere, ens van enviar taules modulars i cadires ergonòmiques per als primers nivells d’ESO. Sens dubte, suposaven una millora respecte a les andròmines de ferro i melamina de l’any de la picor, però resulta que, com que les aules segueixen essent diminutes, no n’hi cabien prou per als trenta i escaig alumnes que actualment hi hem d’encabir. Casum l’olla!

Plantes. Amb la lloable intenció de proporcionar un entorn més amable per a l’alumnat - i suposo que per al professorat i personal d’administració i serveis - ens van arribar dues trameses de dotzenes de plantes decoratives, amb els seus testos. Com que a les aules no hi cabien, es van distribuir en altres espais. Dos cursos després, amb prou feina en queda cap. El motiu? Les plantes són éssers que necessiten cures, llum i aigua per viure i, quan arriben les vacances d'estiu, el centre queda desert durant un mes. Hi va haver voluntaris que van “acollir” plantes a casa seva, però tot i així… Quina llàstima. Malaguanyades plantes, i malaguanyats diners!

Macro pantalles televisives. Quan per fi havíem aconseguit que tots els docents tinguéssim un ordinador portàtil per treballar, i que totes les aules del centre disposessin de projectors compatibles i raonablement operatius, aquest curs ha arribat un camió i ha descarregat setze televisors, setze, de dimensions descomunals, que fan exactament la mateixa feina que els projectors (d’acord, són tàctils i més moderns, però quedaran obsolets en un tres i no res). Per cert, he fet un cop d’ull a internet, i el preu de cadascuna d’aquestes pantalles voreja els 3.000 euros. “Viva la Pepa!”

Uns tècnics que treballaven a preu fet les han muntat sobre suports amb rodes, les han plantificat davant la pantalla i la pissarra existents, i se’n han anat cames-ajudeu-me a muntar-ne més en altres centres. Ja he comentat que l’espai per encabir els trenta i escaig alumnes, les taules modulars, les cadires ergonòmiques, i les plantes és totalment insuficient. Doncs ara hi tenim una nosa més: un monòlit negre com el de “2001: una odissea de l’espai” que, qui sap, potser farà que s’encengui l’espurna del saber a les testes dels nostres adolescents, en un context en què representa que cal limitar el seu accés a les pantalles.

Digueu-me antiquat i torracollons, però em penso que no era això, companys, no era això.