Gràcies, benvolguts membres del Tribunal Supremo, gràcies admirats membres del Tribunal Constitucional, gràcies en general als torracollons obsessionats en impedir que els altres, els que no som com ells o com ells voldrien que fossim, puguem viure en pau i expressar-nos en la llengua que ens dóna la gana.
Poc més de trenta anys ha durat la treva: aquest és el límit que té la tolerància dels intolerants de sempre. Tres dècades en que alguns càndids ens vam creure que potser havien canviat, que fins i tot ells s'havien afartat de dictadura, de repressió, d'assassinats i de genocidi cultural... Però els càndids estem condemnats a què ens inflin els morros amb mastegots de realitat.
La política lingüistica que s'ha seguit a Catalunya des dels inicis de la darrera etapa d'autogovern, avalada i sovint posada com a model de convivència per part de les autoritats europees, ha aconseguit cohesionar una societat culturalment molt diversa, en la qual tenen cabuda desenes de llengües, sensibilitats i religions. Tothom hi ha estat benvingut, tothom hi ha estat acollit, ningú exclòs.
Ara, els intolerants de sempre s'han despertat de la letàrgia o el desconcert en què els havia sumit la mort del seu líder, allà pel novembre de 1975, i s'han despertat amb gana, amb rancúnia, amb la mateixa mala llet atàvica que tantes misèries ha portat en aquest rodal de món.
Les escoles, els instituts, hem participat d'una tasca d'integració social i cultural no sempre prou reconeguda. Però ara s'acosten temps difícils, temps en què alguns diran que perseguim el castellà, que sancionem els nens i nenes que el parlen, que hem d'acatar la llei (la seva, és clar). Davant la seva agressió caldrà fermesa, davant la seva violència dialèctica, educació. Com s'ha fet sempre.
Que tinguem sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada