Calor

Educació Física? No: Educació per la Ciutadania

La tornada a les classes ha coincidit, com ve essent habitual, amb una onada de calor sahariana. Quan surto de casa, a quarts de vuit del matí, el termòmetre registra 24ºC, i a les 12 ja s'ha enfilat per sobre dels 30ºC. Això al carrer, perquè dins les aules les temperatures arriben molt més amunt. Però si obres les finestres el brogit del carrer fa impossible la comunicació, encara que intentis fer-te sentir a crits, com un home boig i, si les tanques, ja us podeu imaginar el panorama: trenta adolescents deshidratats i un professor asfixiat intentant concentrar-se enxubats com sardines en un forn crematori de convecció.

Segur que hi haurà qui em titlli d'exagerat, de perapunyetes, de ser molt del "morro fi", però demano -imploro- que es climatitzin bé els centres educatius. Fet i fet, no demano res que no tinguin els clients i dependentes del Corte Inglés, o els malalts i metges de forces centres sanitaris, o els que treballen en despatxos privats i públics... fins i tot, posem per cas, els de les delegacions territorials d'ensenyament.

Ja ho sé que els mals de l'educació del país no venen de la temperatura, però us ben asseguro que si no ens passéssim tres mesos suant com pollastres de granja i dos al caire de la hipotèrmia hauríem posat un primer granet de sorra per solucionar-los. Entenc que ara no és el millor moment per reclamar millores quan no hi ha ni cinc de calaix, però voldria preguntar als nostres caps, i a la societat en general, si també estarien disposats no a regular el termòstat a 25ºC, sinó a apagar l'aire condicionat. Si no és per solidaritat amb els docents, pensin en els seus fills!

Als magistrats del TSJC

Amb el màxim respecte i cordialitat, si Ses Senyories esperen que acati la seva sentència sobre la Immersió Lingüística poden enfilar-se aquí dalt i ballar un "Chotis". Ja n'estan fen un gra massa, home!

"El jovent d'avui dia no sap res"

Aquesta afirmació resumeix, molt “grosso modo” la tesi que un professor universitari defensava a Ràdio 4, el 30 d’agost al matí. Segons ell, els joves que surten de les facultats de periodisme no tenen coneixements del món; per no saber, no saben tan sols escriure, i ho il·lustrava tot posant un seguit d’exemples viscuts en l’exercici de la seva professió.

No és una tesi nova perquè, en realitat, de sempre les generacions més velles l’apliquen en relació a les més joves. Ara bé, si tenim en compte l’exponencial progrés científic i gosaria dir que moral experimentat per la raça humana al llarg dels segles, potser ens hauríem de plantejar què té de certa i què de simple arquetip.

D’una banda, el professor denuciava que els darrers anys els infants han patit un sistema educatiu poc exigent en el qual es passava de curs de forma automàtica, sense esforç, i en això hi estic absolutament d’acord: l’ESO (que, recordem-ho, no se la van inventar els nens) ha estat un error de proporcions siderals. De l’altra, per remarcar el contrast, evocava els temps en què el batxillerat durava set anys i es tancava amb una revàlida que consistia en un Examen d’Estat. Els alumnes d’aleshores estudiaven llatí i grec i se sabien la llista dels reis Gods de memòria. La meva pregunta és: això els feia més intel·ligents?

Potser m’equivoqui i ara en digui una de l’alçada d’un campanar, però em penso que la resposta és rotundament: NO. La gent és avui dia tan intel·ligent com abans, en la mesura que la intel·ligència és la capacitat de l’individu d’adaptar-se a un entorn i no la capacitat d'emmagatzemar dades. Einstein deia que mai no memoritzava cap informació que pogués trobar en un llibre,perquè li semblava un dispendi absurd de neurones.

La impressió que les noves generacions estan formades per legions d’indocumentats rau en el vell error de mesurar-ne els coneixements en relació als nostres. “Ell no sap el que jo sé, ergo és imbècil”. Un silogisme de dubtós rigor científic i, si em permeten, d’un grau extrem d’arrogància.

Què és la intel·ligència, doncs?, hauríem de preguntar-nos abans de prosseguir en futurs capítols. La intel·ligència és una capacitat complexa i multifactorial. De fet, des del 1983 ja no es parla d’intel·ligència, sinó d’intel·ligències múltiples (Howard Gardner, psicòleg nord-americà). Ignorar-ne una o donar excessiva preponderància a una altra, ens farà incórrer en una descompensació que sovint derivarà en catàstrofe educativa.

Si ens prenem la molèstia d’estudiar aquesta teoria ens adonarem de seguida de dues qüestions:

1) és d’un sentit comú abassegador (en aquest punt el típic “savi” de taverna, amb l'escuradents a la boca dirà sorneguer: “no calia ser psicòleg per elaborar aquesta teoria).
2) possiblement tots gaudim d’una o dues d’aquestes intel·ligències, però som força limitats en les altres.

Poso l’enllaç a un senzill però aclaridor document, per si algú vol fer-li un cop d’ull ràpid i plantejar-nos si potser els altres no són tan rucs com ens pensem, ni nosaltres tan intel·ligents.

intel·ligències múltiples

Tenim dos rals per educar els fills?

Com cada setembre, els mitjans es fan ressò de la tornada a l'escola tot tirant de beta d'una sèrie de tòpics que ja hem analitzat en articles anteriors. Avui, però, RAC1 ha aportat una dada si més no original: la comparativa de costos entre les diverses comunitats autònomes. Com era fàcil de predir, la nostra no n'ha sortit gens ben parada. Catalunya, juntament amb la seva nèmesi capitalícia, encapçala el rànquing dels territoris on portar els fills a l'escola surt més car, amb una mitjana d'uns 1018 euros per criatura, davant dels poc més de 600 que costa escolaritzar-los a les comunitats més barates.

A banda de trobar a faltar un major rigor quant a dades (per exemple, a quina etapa educativa fan referència aquestes dades), m'ha sorprès l'anàlisi superficial que se n'ha fet. El redactor/a de la notícia esmenta, cert, que la major part de la despesa se'ns en va en uniforme, matrícula i menjador, però crec que hauria estat de justícia informativa afegir que els dos primers conceptes són els que diferencien la xarxa privada de la pública. És a dir, i parlant en plata, a Catalunya no costa més escolaritzar els fills perquè els professors guanyen massa o els centres públics disposen d'infraestructures faraòniques, sinó perquè les polítiques educatives han fet el possible per afavorir les escoles-negoci les quals, lògicament, et cobren un ull de la cara pels seus exclusius serveis.

Què proposen, senyors de "la Privada de Catalunya" (em referixo al grup Godó)? Dignificar l'ensenyament universal públic i gratuït o fer-li pagar els neulers de la crisi. Perquè m'imagino que de retallar prevendes i beneficis a les escoles privades no en podríem pas parlar, oi?