Aquesta afirmació resumeix, molt “grosso modo” la tesi que un professor universitari defensava a Ràdio 4, el 30 d’agost al matí. Segons ell, els joves que surten de les facultats de periodisme no tenen coneixements del món; per no saber, no saben tan sols escriure, i ho il·lustrava tot posant un seguit d’exemples viscuts en l’exercici de la seva professió.No és una tesi nova perquè, en realitat, de sempre les generacions més velles l’apliquen en relació a les més joves. Ara bé, si tenim en compte l’exponencial progrés científic i gosaria dir que moral experimentat per la raça humana al llarg dels segles, potser ens hauríem de plantejar què té de certa i què de simple arquetip.
D’una banda, el professor denuciava que els darrers anys els infants han patit un sistema educatiu poc exigent en el qual es passava de curs de forma automàtica, sense esforç, i en això hi estic absolutament d’acord: l’ESO (que, recordem-ho, no se la van inventar els nens) ha estat un error de proporcions siderals. De l’altra, per remarcar el contrast, evocava els temps en què el batxillerat durava set anys i es tancava amb una revàlida que consistia en un Examen d’Estat. Els alumnes d’aleshores estudiaven llatí i grec i se sabien la llista dels reis Gods de memòria. La meva pregunta és: això els feia més intel·ligents?
Potser m’equivoqui i ara en digui una de l’alçada d’un campanar, però em penso que la resposta és rotundament: NO. La gent és avui dia tan intel·ligent com abans, en la mesura que la intel·ligència és la capacitat de l’individu d’adaptar-se a un entorn i no la capacitat d'emmagatzemar dades. Einstein deia que mai no memoritzava cap informació que pogués trobar en un llibre,perquè li semblava un dispendi absurd de neurones.
La impressió que les noves generacions estan formades per legions d’indocumentats rau en el vell error de mesurar-ne els coneixements en relació als nostres. “Ell no sap el que jo sé, ergo és imbècil”. Un silogisme de dubtós rigor científic i, si em permeten, d’un grau extrem d’arrogància.
Què és la intel·ligència, doncs?, hauríem de preguntar-nos abans de prosseguir en futurs capítols. La intel·ligència és una capacitat complexa i multifactorial. De fet, des del 1983 ja no es parla d’intel·ligència, sinó d’intel·ligències múltiples (Howard Gardner, psicòleg nord-americà). Ignorar-ne una o donar excessiva preponderància a una altra, ens farà incórrer en una descompensació que sovint derivarà en catàstrofe educativa.
Si ens prenem la molèstia d’estudiar aquesta teoria ens adonarem de seguida de dues qüestions:
Què és la intel·ligència, doncs?, hauríem de preguntar-nos abans de prosseguir en futurs capítols. La intel·ligència és una capacitat complexa i multifactorial. De fet, des del 1983 ja no es parla d’intel·ligència, sinó d’intel·ligències múltiples (Howard Gardner, psicòleg nord-americà). Ignorar-ne una o donar excessiva preponderància a una altra, ens farà incórrer en una descompensació que sovint derivarà en catàstrofe educativa.
Si ens prenem la molèstia d’estudiar aquesta teoria ens adonarem de seguida de dues qüestions:
1) és d’un sentit comú abassegador (en aquest punt el típic “savi” de taverna, amb l'escuradents a la boca dirà sorneguer: “no calia ser psicòleg per elaborar aquesta teoria).
2) possiblement tots gaudim d’una o dues d’aquestes intel·ligències, però som força limitats en les altres.
Poso l’enllaç a un senzill però aclaridor document, per si algú vol fer-li un cop d’ull ràpid i plantejar-nos si potser els altres no són tan rucs com ens pensem, ni nosaltres tan intel·ligents.
2) possiblement tots gaudim d’una o dues d’aquestes intel·ligències, però som força limitats en les altres.
Poso l’enllaç a un senzill però aclaridor document, per si algú vol fer-li un cop d’ull ràpid i plantejar-nos si potser els altres no són tan rucs com ens pensem, ni nosaltres tan intel·ligents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada