Com cada setembre, els mitjans es fan ressò de la tornada a l'escola tot tirant de beta d'una sèrie de tòpics que ja hem analitzat en articles anteriors. Avui, però, RAC1 ha aportat una dada si més no original: la comparativa de costos entre les diverses comunitats autònomes. Com era fàcil de predir, la nostra no n'ha sortit gens ben parada. Catalunya, juntament amb la seva nèmesi capitalícia, encapçala el rànquing dels territoris on portar els fills a l'escola surt més car, amb una mitjana d'uns 1018 euros per criatura, davant dels poc més de 600 que costa escolaritzar-los a les comunitats més barates.
A banda de trobar a faltar un major rigor quant a dades (per exemple, a quina etapa educativa fan referència aquestes dades), m'ha sorprès l'anàlisi superficial que se n'ha fet. El redactor/a de la notícia esmenta, cert, que la major part de la despesa se'ns en va en uniforme, matrícula i menjador, però crec que hauria estat de justícia informativa afegir que els dos primers conceptes són els que diferencien la xarxa privada de la pública. És a dir, i parlant en plata, a Catalunya no costa més escolaritzar els fills perquè els professors guanyen massa o els centres públics disposen d'infraestructures faraòniques, sinó perquè les polítiques educatives han fet el possible per afavorir les escoles-negoci les quals, lògicament, et cobren un ull de la cara pels seus exclusius serveis.
Què proposen, senyors de "la Privada de Catalunya" (em referixo al grup Godó)? Dignificar l'ensenyament universal públic i gratuït o fer-li pagar els neulers de la crisi. Perquè m'imagino que de retallar prevendes i beneficis a les escoles privades no en podríem pas parlar, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada