Els reconstructors de la pàtria

la fórmula màgica: primer destrueix i després cobra per la reconstrucció

Comença amb pas ferm la segona etapa del desmantellament de la xarxa educativa pública, després d’una primera fase de descrèdit, fonamentada en mentides. Recordem les lectures esbiaixades dels informes PISA per part d’una fundació amb interessos privats; l’adjudicació de convenis a escoles d’elit; les tupinades dels processos de matriculació d’alumnes desfavorits; la pretesa incompetència i indolència dels docents; l’aplicació de nyaps polèmics als períodes de vacances, com la famosa setmana blanca o la jornada compactada; els suposats privilegis salarials del funcionariat en una època de crisi, etc. I no ens oblidéssim pas de la mare dels ous: la ESO que ells es van inventar.

Després d’anys de joc brut, arriben els voltors per reconstruir allò que ells mateixos han assolat deliberadament (pràctica comú en conflictes de la història recent com els de Irak o de Síria). D’això, en dialecte ESADE se’n diu emprenedoria, o com crear un nínxol de mercat a garrotades. Darrerament no faig més que veure notícies d’empresaris -perdó, d’emprenedors- que han signat convenis amb l’administració pública amb la lloable intenció de solucionar el desgavell causat per la incompetència dels docents.

Un perruquer famós ha estat homologat per atorgar títols oficials d’estètica; una empresa anomenada GPS opta a fer-se càrrec del servei d’orientació acadèmic de l’alumnat del sistema públic; diverses empreses privades són homologades per oferir als docents una formació que, necessitin o no, es veuran obligats a acreditar si volen aspirar a qualsevol promoció dins la seva carrera... I tot això cal suposar que ho fan, és clar, per amor al país, gratia et amore!

Els ambiciosos del país -perdó, els emprenedors- ja s’estan fregant les mans: el nou “pelotazo” consisteix en tenir un parent o un amic amb molt poder –i poca vergonya- que et faciliti l’accés a una concessió administrativa per reconstruir un servei públic malmès pel funcionariat. 

L’educació i la sanitat, són els serveis públics essencials per excel·lència, i resulten especialment atractius a aquests prohoms del lliure mercat, ja que els proporcionen allò que sempre han somniat: un mercat captiu de milions de clients. En el  cas de l'ensenyament, a més, un clients que hauran de consumir el producte obligats per la llei.

Més o menys com passa amb la ITV dels nostres vehicles. Posem per cas.