El gran badall

  

El badall és una resposta reflexa del cos d’alguns animals superiors, per exemple els primats, davant d'estímuls externs tan dispars com la gana, la son o l’avorriment. Si observem les dues fotografies que il·lustren aquest article, podrem constatar la semblança existent entre el noi de l’esquerra i el ximpanzé de la dreta. Ignoro per quin motiu badalla el mico, però el noi és evident que troba la lliçó molt poc interessant.

Fa gairebé trenta anys que em dedico a l’ensenyament. En tant de temps, hi ha hagut alumnes –no gaires, mal m’està dir-ho- que s’han avorrit enormement a les meves classes, per raons molt diverses. Algun cop no la devia dur prou ben preparada, algun altre devia tocar temes massa feixucs i bé... perquè ens enganyarem, quan fas unes sis-centes representacions teatrals per temporada, hi ha dies que, senzillament, estàs espès.

La setmana passada, un alumne de 1r de batxillerat es va aixecar sobtadament de la seva cadira i es va adreçar a mi amb la mà a la cara, on duia dibuixada una ganyota de dolor. Jo em vaig pensar que tenia mal de queixal, però ell em va fer entendre amb gestos que no era el cas. Mentre jo l’interrogava sobre el seu estat de salut, ell em suplicava amb la mirada que li permetés absentar-se. Per fi, en veure’l en aquell mal tràngol, i en tractar-se d’un bon xicot, li vaig dir que sí, que podia sortir de l’aula per anar al lavabo, a fer allò que hagués de fer.

Nosaltres, és clar, vam continuar amb la classe fins que, al cap de cinc minuts, van picar a la porta. Es tractava de la conserge que, ofegada de riure, venia a recollir la motxilla i la jaqueta del noi. Quan li vaig preguntar què havia passat, ella es va limitar a suggerir que potser hauria de fer les classes una mica més distretes. Es veu que el meu alumne havia badallat amb tanta fúria i passió que, literalment, se li havien desencaixat les barres.

Ell va acabar a urgències de la Vall d'Hebrón. Quant a mi, no cal dir que he fet el ferm propòsit de revisar els meus procediments metodològics.

I, com que a YouTube hi ha sempre un vídeo per il·lustrar cada situació, mireu-vos com reacciona aquest professor de la Universitat de Cornell. Està en anglès, però s'entén perfectament -almenys, fins i tot els meus alumnes ho van entendre quan els el vaig passar l'endemà del nostre gran badall particular. 

No cal dir que ens hi vam fer un bon tip de riure i que, tot plegat, va generar un interessant debat... EN ANGLÈS!!!!!!!

El negoci de la formació: un mercat de Calaf

caldrà posar-se un impermeable abans d'obrir el correu?

Fa un temps que la meva bústia professional s'omple amb ofertes de formació continuada de tota mena: des de conferències puntuals fins a postgraus de dues centes hores, passant per cursos de cap de setmana, presencials, semi-presencials o completament telemàtics... Passin senyores i senyors, que hi ha per triar i per remenar!

Les empreses que venen aquesta formació són cabudes, i em furguen el correu amb persistència de banya-ricar, dia rere dia, perquè suposo que no els deuen sortir els números. I no m'estranya! ¿Que no ho saben, que fa una colla d'anys que ens treuen un 8% del nostre sou anual en concepte d'allò que ells anomenen "pagues dobles"? ¿O que tenim la resta del salari a la secció de congelats de la Sirena? 

Què voleu que us digui? No és de bona persona alegrar-se per les misèries d'altri, però en aquest cas he de confessar que tampoc no hi passo massa pena. Al capdavall, van ser aquestes mateixes empreses (avui mateix he rebut publicitat de la Fundació Bofill) les que van sembrar, amb l'ajuda dels seus governants afins, les llavors de la privatització de l'ensenyament. ¿No van ser ells els que, de forma sistemàtica, van desacreditar la tasca dels mestres, en particulars dels que treballen per la xarxa pública?

La seva jugada era rodona, com ja he comentat en articles anteriors: desprestigiar el professorat, empitjorar les seves condicions laborals i salarials, fiscalitzar-lo, comprovar-ne la productivitat, obligar-lo a formar-se (i a pagar-se la formació)... El seu error de càlcul, però, els acabarà costant car. Han collat tant els docents que ara, a aquests, els seus potencials clients, o ja no els queden diners, o ja no els en queden ganes!

Per cert. Dubte retòric: suposo que m'he de conformar a rebre aquestes muntanyes de spam sense protestar, amb l'afegit d'estar obligat, per llei, a obrir el meu correu electrònic professional cada dia.

   

  

Educar renyant

Fa molt, molt temps, en una galàxia llunyana... Bé, de fet fa uns quaranta anys, en aquest mateix rodal, i quan jo era un marrec de primària, una bona part del professorat exercia el seu magisteri a partir del supòsit que calia renyar l'alumne a fi que millorés. Ja ho deia la vella dita popular: "qui et vol mal et farà riure, qui et vol bé et farà plorar". Si la prenem per certa, aquells senyors de posat greu, discurs impositiu i engaltada fàcil ens devien estimar amb desfici.

Més tard, als anys setanta, quan vaig començar la meva formació com a mestre, tot just estrenàvem la democràcia, i corrien uns engrescadors aires de renovació, entroncats amb la sempre evocada però mai emulada escola de la república. A les facultats de didàctica i de magisteri es parlava de pedagogia activa, d'aprenentatge cooperatiu, de treball per centres d'interès, de foment de l'esperit crític. De sobte, es girava com un mitjó el paradigma que havia regit l'escola durant els anys foscos del franquisme. L'alumne deixava de ser un sospitós passiu, sotmès a una disciplina ferrenya, per passar a assumir el protagonisme dins del seu propi procés educatiu. Aquesta revolució copernicana ens rescatava del "magistercentrisme" i ens redimia mitjançant el "paidocentrisme". L'aprenent seguia cometent errors, però ningú no el culpava: calia evitar confondre els termes corregir i renyar.

Com sòl passar en totes les revoltes socials, en aquesta també hi hauria eixelebrats que es passarien de frenada i s'inventarien la LOGSE, que els responsables de l'administració educativa ens van imposar, contra el criteri dels docents, com un dogma de fe. En aquell nou credo, calia evitar com fos el vessament de llàgrimes infantils i, per això, es van abolir les notes, els exàmens, les repeticions de curs... Però la història de la humanitat traça una tossuda ondulació pendular que ens porta, cada poques dècades, de l'expansió optimista fins a la recessió més depriment. En èpoques de bonança, s'incorre sovint en l'error de donar-ho tot per la menjadora (sigui graduats escolars, sigui crèdits bancaris) però, així que al llop li despunten les orelles, tots ens afanyem a replegar files i a mirar-nos els uns als altres amb malfiança. I qui ostenta l'autoritat acaba cedint a la temptació de "marcar paquet".

Ja fa uns quants cursos que a les reunions dels instituts no es parla prou de didàctica i, en canvi, massa de normatives, de progressives voltes de clau que van collant el personal docent. Les notícies estrella dels claustres d'inici de curs han estat enguany les sancions econòmiques que s'imposarà al personal docent quan no pugui anar a treballar (del procés de substitució de baixes, és clar, "ni piu"); el document més interessant que ens hem d'estudiar és el NOFC (Normativa d'Organització i Funcionament dels Centres); i la principal meta dels mestres és tenir en solfa les programacions abans que no vingui el senyor inspector a "inspeccionar-les"...

Si em posés a enunciar les normes no acabaria mai... I no vull pas dir que no estigui bé que n'hi hagi, ans al contrari. Però el que em comença a inflar les pilotes, després de vint-i-tres anys de treballar amb un rigor irreprotxable, és el discurs prepotent que ha adoptat l'administració: l'obsessió cega per assenyalar sospitosos, depurar desafectes, culpar subalterns; la mala bava amb que uns i unes "milhomes" grisos, ambiciosos, ectoplasmes d'un passat que crèiem obsolet, es tornen a creure amb el dret de renyar com a eina educativa. 

de la justícia social a la caritat

"És justícia, no caritat, el que falta al món"

Mary Wollstonecraft Shelley (escriptora feminista i filòsofa) 

Ja fa una colla d'anys que allò que els governants desatenen acaba essent atès per la iniciativa privada. En ocasions, com en el cas de l'ensenyament, hi ha empreses que es beneficien del desmantellament de l'estat del benestar; en altres, són entitats sense ànim de lucre les que s'esforcen per mantenir una semblança de justícia social. ONG de totes les naturaleses, orientacions i creences, han entomat la tasca de garantir drets tan elementals com l'alimentació, el sostre, l'atenció mèdica, etc.

En aquest context, l'escola ha anat assumint també quotes de responsabilitat. Es diu ara que, a causa de les vacances i el tancament dels menjadors escolars, molts infants corren risc de quedar-se sense menjar i, per tant, alguns centres del nostre país romandran oberts a fi d'evitar-ho. També ha estat responsabilitat de l'escola, i s'ha elaborat un protocol adhoc, detectar els casos de mal nutrició infantil i posar-los en coneixement de les autoritats competents (igual com ja es feia en l'àmbit dels abusos, les ablacions, etc.)

En aquesta línia, llegeixo al diari la notícia següent:

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha presentat aquest dimecres el servei comunitari per a l'alumnat de l'educació secundària obligatòria, que començarà a implementar-se el curs vinent a 152 centres educatius de Catalunya, tant públics com privats concertats, i que es desplegarà de manera integral al llarg dels pròxims 5 anys. Així, el curs 2019-2020 es preveu que 70.000 alumnes de 3r o 4t d'ESO –ho decidirà cada centre– facin algun tipus de voluntariat. En roda de premsa a la seu del departament d'Ensenyament, Rigau ha explicat que l'objectiu d'incorporar el servei comunitari al currículum és dotar els alumnes de la "competència social i ciutadana" i preparar-los per "viure en societat".

A mi, que els joves (i no tan joves) s'impliquin en tasques de voluntariat no em sorprèn: és la reacció natural d'una societat generosa -malgrat que sovint es commogui davant l'estètica de la misèria i, per tant, tingui una certa tendència a les catarsis d'índole emocional com ara les Maratons, els Grans Recaptes o les aportacions extraordinàries per pal·liar grans catàstrofes.

El que em sorprèn i em preocupa és que aquesta pulsió natural acabi esdevenint una matèria més dins del currículum educatiu obligatori dels nostres fill i filles. I no només pel risc d'alliçonament moral que això suposa sinó, sobretot, perquè inculca als seus cervells que la injustícia social és una mena de calamitat divina que cal acceptar amb resignació cristiana. 

El missatge implícit provoca esgarrifances: 

"No et rebel·lis davant l'abús de les oligarquies econòmiques: sigues caritatiu"   

Joves, preparats i "sobrats"

És llei de vida. En totes les societats humanes, com en les de la resta d'animals, arriba un dia que el fill repta el pare i el venç. I aleshores el pare ha de saber enretirar-se a un segon pla per deixar que la nova generació que ell mateix va engendrar, nodrir i educar assumeixi el comandament, esdevingui el cap de la manada, la tribu, la feina...

Els joves de la meva època també érem agosarats, enèrgics, a voltes maniqueus, i teníem la certesa que canviaríem el món només amb la nostra il·lusió. A més, gaudíem de la perspectiva d'aspirar a una vida millor que la que havien tingut els nostres progenitors. No tots vam ser prou agraïts amb l'esforç que això els havia suposat, però els mostràvem respecte, ens escoltàvem els seus consells (o, com a mínim, ho fèiem veure). Avui dia, el primer que fan es empastar-te el currículum pels "morros".

La velocitat amb què se succeeixen els canvis socials i tecnològics, juntament amb la proliferació de les relacions efímeres, la crisi econòmica i la manca d'expectatives que aquesta genera en el jovent, han exacerbat les presses, les ànsies atàviques per "matar el pare", per treure-se'l del damunt, per fer allò tan mediterrani del: "quítate tú, que me pongo yo". 

Recordo que, quan vaig començar en aquest ofici, entrava a les sales de professorat mostrant la mateixa veneració, gairebé reverent, amb què els fidels entren a missa: amb les orelles ben parades i amb els ulls badats com un mussol. El meu principal objectiu era aprendre dels mestres més veterans, els feia preguntes, els demanava consell, bevia de la seva experiència... És cert que també tenia les meves pròpies idees i opinions sobre la docència, i que, en alguns aspectes, havia gaudit d'una millor formació que ells, però tenia molt clar que allà on jo anava no era un terreny ignot, i que ells hi havien estat abans.

Igual com nosaltres, les noves generacions de mestres d'avui també han gaudit d'una formació millor: han anat d'Erasmus, han fet postgraus, màsters, han estudiat a l'estranger (coses que en el nostre temps eren reservades a uns pocs privilegiats). Criats en un temps i un entorn en els quals s'estila el capitalisme lliberal, els meus nous companys i companyes han hagut de dissenyar les seves carreres en funció del que algun imbècil els va dir que era l'excel·lència però que, en realitat, no és altra cosa que la crua competència en la cursa per la supervivència (quanta "ència", no?) 

Molts dels nous professors i professores que tan agraden a les administracions de dretes han begut d'aquest discurs, i estan disposats a fer el que sigui per fer-se un lloc: acumular titulacions d'una manera obsessiva, participar en cursos, seminaris i projectes (els caps de setmana inclosos, i per això cada cop hi ha més gent "single" a qui els fills els farien nosa per créixer professionalment), per poder penjar-se medalles davant dels equips directius i anar grimpant a l'organigrama... El meravellós món del llepaculs ha arribat a l'escola pública!

I no es tallen ni un pèl. Una companya, d'aquesta generació, em deia: "els instituts són com una cassola d'escudella, i cal saber remenar bé el cullerot per pescar-hi el millor tros". Suposo que a ella li devia semblar un símil d'allò més enginyós (de fet, he d'admetre que a mi també m'ho va semblar), però alhora em va produir una pena immensa constatar que l'educació de les futures generacions acabarà passant a mans de professors joves, preparats i molt, exageradament, "sobrats".

ATENCIÓ: el nou professor té dues carreres, un màster, parla cinc idiomes, 

és guapo, "single", hipster, col·lecciona viatges exòtics

i està disposat a qualsevol cosa per mantenir el seu tren de vida.

competències bàsiques,salari mínim

Aquest curs no podré corregir selectivitat. Bé, per ser precisos, hauria de dir que aquest curs no podré sol·licitar entrar a la ruleta amb la qual es sorteja qui corregeix selectivitat, perquè el director del meu institut considera que no pot prescindir de la meva presència durant els tres dies que duren les proves i, per tant, em va dir que no calia que ho demanés, perquè no m’autoritzaria a anar-hi.

Què hi farem? Ara bé, com diu la dita, quan es tanca una porta la providència en sòl obrir altres i, en el meu cas, de moment n’ha oberta una: la correcció de les proves de Competències Bàsiques de 4t d’ESO. És el tercer any que es fan, i no hi havia participat mai. A diferència de la selectivitat, fer de vigilant o corrector, o les dues coses alhora, no depèn de la teva voluntat, sinó de les necessitats de l’administració. Un bon dia, se’m va notificar que el meu centre havia de posar a la seva disposició un professor de llengua catalana, un de castellana, un de matemàtiques i un d’anglès, i com que jo sóc l’únic d’aquesta darrera matèria, m’hi posarien a mi. OK. “A sus órdenes”.

Passades unes setmanes, se’m va donar la bona nova: seria vigilant i corrector. Així,  els dos dies que es fessin les proves m’hauria d’absentar per anar a un altre centre a vigilar que la seva realització fos impecable, i després corregiria els exàmens que em toquessin. L’escandall de la feina és el següent:

concepte	unitats	€ unit	hores	€ hora	total
reunió informativa dins del meu horari			1,0	0,0	0,0
reunió preparatòria correcció fora d'horari			1,0	0,0	0,0
hores de vigilància fora del meu horari			2,0	0,0	0,0
transport i lliurament de proves fora d'horari			1,0	0,0	0,0
revisió d'exàmens per reclamacions			n	0,0	0,0
subtotal  salari per reunions			5,0		0,0
correcció de proves (preu net i hores extra)	260	1,58	44,0	0,0	410,18
subtotal salari per correcció			44,0		410,18
TOTAL			49 (+n)		410,18

D’aquest magnífic quadre d’Excel es desprèn que l’administració valora la meva professionalitat i expertesa en la matèria a raó de 8,37€ l’hora. Només espero tenir més sort que els companys i companyes que em van precedir els dos cursos anteriors i poder cobrar aquest Salari Mínim Interprofessional abans que no passi un any.

“DECRET DE NOVA PLANTILLA”

“L’onze de setembre” d’Antoni Estruch (1872-1957)

2014. En plena commemoració del Tricentenari de la desfeta que resultaria en la promulgació, per part de Felip cinquè, del “Decret de Nova Planta”, el nostre benvolgut govern ens fot pels morros el “Decret de Nova Plantilla” que ha de regular la contractació de professorat als centres educatius públics.

Com en dates tan reculades, d’èpic record, el setge ha estat llarg i sanguinari: primer se’ns va fer sospitosos de ser uns ganduls incompetents, unes sangoneres de l’erari públic, i així es va justificar que se’ns retallessin drets legítims guanyats amb l’esforç de tothom; es van difondre després comparacions demagògiques amb els centres privats, els quals rebien subvencions i concerts mentre els fills i filles de les classes treballadores havien de fer classes en mòduls prefabricats (abans coneguts com a “barracons”), veient com es delmaven les plantilles docents, augmentaven les ràtios d’alumnes per mestre, i suportant estoicament que no es suplissin les baixes per malaltia fins al cap de quinze dies (almenys pel que fa a aquest darrer problema, cal reconèixer-li a l’administració l’habilitat per posar-hi remei, tot prohibint al professorat posar-se malalt si no era absolutament imprescindible).

Posant per excusa una crisi causada per les pròpies elits econòmiques, afamada i desmoralitzada la tropa, captius els mitjans de comunicació, enderrocades les muralles del bastió del bé comú, han entrat per fi les tropes a passar els supervivents pel ferro privatitzador, emparades, això sí, per la llei. A partir d’ara, els oficials del victoriós exèrcit liberal (per si algú es perd amb tanta metàfora, aclarirem que es tracta dels equips directius dels centres) podran decidir qui treballa per a ells i en quines condicions (jo, santa innocència, em pensava que treballava per als meus conciutadans). 

El nou decret de plantilles estableix que els directors podran decidir qui contracten, en funció del seu projecte educatiu. En el cas de centres ordinaris, aquesta tria afectarà al 50% de la plantilla, mentre que, als de complexitat més elevada, el percentatge s’ampliarà fins al 100%. Aplicant la propietat commutativa, això equival a dir que els directors també decidiran qui no es contracta –i podran vetar durant un any aquells candidats que, per algun motiu, no els plaguin.

Què vol dir això? ¿Que a partir d’ara els centres tindrem unes plantilles més implicades, motivades, vocacionals, humanament cohesionades, eficients i acadèmicament brillants? I un be negre amb potes rosses! A Finlàndia potser sí, però aquí el que tindrem serà un claustre acollonit, pressionat, malfiat, fraccionat i submís; la punyalada per l’esquena serà a l’ordre del dia, així com les reverències i els afalacs, no hi haurà amics, sinó amiguisme, i els més ambiciosos esmerçaran els seus esforços en fer-se un lloc a l’eixopluc dels poderosos. Tot, és clar, menys ensenyar.

Per acabar, permeteu-me llençar una arenga patriòtica abans no m'arribi el torn de rendir comptes al tirà. Compatriotes! Faríem bé de vigilar com grapegem l’ensenyament dels nostres fills. De tant voler-nos fer el milhomes, ves que no acabem patint, de nou, tres-cents anys de tenebres.