Classes patrocinades

Cada cop que encén el televisor, la ràdio, fins i tot l’Internet, l’usuari es veu obligat a entomar un autèntic ruixat d’anuncis publicitaris que apareixen sobtadament, sense previ avís, moltes vegades dissimulats com a part del propi contingut al qual es pretén accedir.

“GAES us ofereix la secció de Listening”

En el cas de la televisió, fa uns anys es va intentar regularitzar-ne per llei tant la durada com la naturalesa, a fi d’evitar l’emissió de missatges sexistes o incitadors a la violència en horaris protegits. No cal dir que va ser en debades, ja que la cosificació de la dona i la violència segueixen essent presents a les nostres pantalles; de la mateixa manera com el temps d’exposició a anuncis s’ha mantingut, si no augmentat, mercès a trampes legals com ara fragmentar els programes en seccions, la qual cosa permet incloure franges d’anuncis (cas dels telenotícies, amb els esports i el temps) o concentrant tota la publicitat abans i durant els programes de màxima audiència. Esment a part mereixerien els anomenats “emplaçaments”, mitjançant els quals els productes apareixen anunciats durant els programes, com si es tractés d’un consell personal dels presentadors, o en les pròpies trames de les obres de ficció.

Un cas semblant es produeix a la ràdio, especialment però no només, en la de titularitat privada. Hi ha programes de màxima audiència, com ara els informatius del matí, en els quals s’hi intercala, entre notícia i notícia, una falca comercial, arribant-se a donar casos tan extravagants com que una companyia petroliera ens ofereixi la del darrer vessament de cru, o que una mútua de salut privada patrocini les protestes per les retallades a la sanitat pública. Tot plegat, això sí, amb el rerefons d’una música dinàmica i el deix de versemblança suficient amb què parla el locutor estrella de la cadena.

“La Caixa patrocina Speaking... Parlem?”

Què dir d’Internet? La finestra per on els badocs del segle XXI fem safareig global? Es pot accedir a ben poques pàgines sense veure’s assaltat per un exèrcit de “pop-ups” que s’obren vertiginosament als racons més inesperats de la pantalla, confonent-se sovint amb el disseny de la pàgina, jugant a desorientar l’usuari, dificultant la seva eliminació mitjançant paranys de tota mena, apareixent en una finestra nova que s’activa sigil·losament en un segon pla... 

I l’única forma d’escapar a aquesta tirania és, com no, pagar. Pagar un abonament “premium” que et permeti sentir les cançons senceres; pagar un canal privat de televisió en el qual t’ofereixen pel·lícules que no s'allarguen quatre hores... Al nostre món, resa la dita, “pagant Sant Pere canta” –i sense publicitat. Però què diantre té a veure això, amb l’escola. Doncs molt, penso jo. Les cadenes de telecomunicacions addueixen que, sense els anuncis d’empreses privades, els seria impossible oferir el seu servei públic. I diguin-me vostès si l’educació pública no està mancada de finançament... (la privada, que és un servei premium, ja compta amb els seus abonats)

Problemes amb el Reading? Prova les ulleres MO

Mont Blanc - The Art of Writing

La meva proposta per pal·liar aquest dèficit és patrocinar les classes. Partim de la premissa que els alumnes són el nostre públic, i que els professors som els presentadors o els locutors del programa. La meva genial idea és incorporar anunciants que facin viable l’educació dels nostres fills, alhora que amenitzin les hores de classe i ofereixin als docents pauses, cada deu minuts, per veure un glop d’aigua o anar a fer un riu. No sé què li semblarà al departament d’ensenyament. De fet, encara no he gosat enviar-los-en els detalls però, per anar fent via, jo ja m'he plantejant aquestes possibles marques per a les meves classes de llengua anglesa. Ja em diran què els sembla.

I, en el cas que no quedin satisfets dels meus serveis, sempre els puc anunciar el mètode Vaughan, que es veu que està molt bé.

Ús dels mòbils a l'aula

rere la porta del director: "Què diu, res de mòbils a l'aula? Em moriré!"

dins l'oficina: "Renoi, com odio que els pares facin rebequeries"

El consell escolar de Catalunya ha proposat a l'administració que els centres introdueixin l'ús dels mòbils a l'aula com a eina de consulta de l'alumnat. Quan la senyora Rigau ha fet pública la notícia en el context del "Barcelona Mobile Congress", ha ressaltat que no seria coherent obviar l'ús d'aquests estris tecnològics, atesa la capitalitat mundial de la ciutat en l'àmbit de les telecomunicacions. Vaja, que quedarem "com uns pagesos" si no fem ostentació dels darrers models d'i-phone que els reis els han portat als nostres fillets.

En principi, diu, la proposta arribarà als centres com un suggeriment, però ja es poden imaginar que aviat començaran les curses per veure qui omple les aules de mòbils abans (amb fal·lera de nous rics, com ja va passar amb el famós projecte 1x1). Fins ara s'acceptava com a raonables un seguit de prevencions que desaconsellaven fer allò que, de sobte, ens aconsellen fer. N'esmentaré deu. Com en podria esmentar trenta, tant se val, perquè ben aviat seran declarades obsoletes (o anti constitucionals, jo què sé)

1. La contaminació per radiacions. Haurem de seguir inculcant la consciència ecològica als joves, mentre 35 mòbils funcionant 6 hores seguides en un espai de 40 metres quadrats deixaran Hiroshima a l'alçada d'una llufa de Sant Joan.
2. Assetjament. Es facilitarà l'enregistrament d'imatges vexatòries no consentides d'alumnat i professorat, que circularan per la xarxa a velocitat prodigiosa, molt abans d'acabar la jornada lectiva.
3. Joc brut. Aquells o aquelles poc inclinats a guanyar-se les notes estudiant ja ballen per un peu davant el ventall d'oportunitats de copiar que se'ls oferirà a partir d'ara.
4. Indolència i peresa. Qui es molestarà en prendre apunts, amb l'esforç de síntesi que això comporta, si n'hi haurà prou amb fer una fotografia de la pissarra o, millor, amb demanar-li al professor que ens els enviï amb un whatsapp?
5. Distracció. Els psicòlegs alerten que no es dictaminen prou els casos de TDA a les aules, i la solució és posar a les mans dels nostres fills la possibilitat de fer-se una partida de "Candy Crush" a l'hora de Filosofia, com si fossin l'honorable Celia Villalobos!
6. Discriminació de base econòmica. Igual com passa en el món dels seus pares, els joves alumnes ben aviat competiran  per veure qui té el model més car, i més gran!
7. Conflictivitat. Molts centres educatius han d'esmerçar hores de tasca tutorial per solucionar conflictes relacionats amb els mòbils (i això que estan prohibits!), hores que es podrien dedicar a... a... a allò... ara no me'n recordo, coi! Ah, sí! A ensenyar! 
8. Consumisme. D'una banda, el departament ens imposa la inclusió de treballs comunitaris i de voluntariat al currículum d'eso per tal de fomentar la caritat envers els pobrets mentre, de l'altra, fomentarem el consum irresponsable d'una tecnologia basada en l'explotació dels negrets per a l'extracció del seu Coltan. Les multinacionals de la telefonia els estaran eternament agraïts per proporcionar-los un mercat captiu de centenars de milers de terminals. Ole!
9. Conectivitat de tercer món. Com funcionaran tots aquests mòbils? Cada família pagarà la connexió 4G al seu fill, amb més o menys velocitat segons els permetin els seus ingressos? O l'alumnat es connectarà via WI-FI a la xarxa del centre? Permetin-me que m'agafi la panxa ben fort, perquè estic a punt de pixar-me de riure! 
10. I la ignorància. Perquè, siguem seriosos, ¿quantes vegades no hem vist, en un sopar de ments preclares, com la gent recorre al seu smartphone a fi d'accedir a una aplicació que li permeti dividir l'import de la factura entre els 10 comensals?! Per molt hàbils que esdevinguem en la manipulació de les tecnologies, seguirem essent igual de burros! 

Dit això, si els pares i mares s'han de quedar més tranquils perquè, per fi, el nen o la nena tenen el mòbil connectat, qui sóc jo per rondinar?

     

Un model educatiu d'èxit

Pere Ribera Ferran, 1915 - 2009,
fundador d'Aula Escola Europea

El diumenge passat vaig escoltar un reportatge radiofònic que glossava la figura d’un mestre. No cal dir que, com a mestre que sóc jo mateix, la temàtica em va semblar tan interessant com sorprenent, car no és gens habitual que els mitjans parlin dels docents i, menys encara, que ho facin en un to, no ja respectuós, sinó amable.    

En el reportatge s’entrevistava un seguit de personalitats, més o menys públiques, que havien gaudit del magisteri del senyor Pere Ribera, fundador d'Aula l'any 1968.  Segons el retrat que en feien els testimonis (alguns d’ells espontanis, per via telefònica) el senyor Ribera era una autèntica “bèstia pedagògica”, un home que vivia per la seva feina, un mestre i gestor rigorós, que sabia treure el millor dels seus alumnes i d’aquells que treballaven a la seva institució.

Moltes de les persones que van parlar en destacaven dues virtuts per damunt de les altres: l’exigència i el respecte. El senyor Ribera mai no estava del tot satisfet amb les feines dels seus alumnes, i els les feia repetir una i altra vegada abans de donar-les per acabades. Un dels entrevistats, que havia estat treballant en la redacció d'una biografia del gran mestre, explicava a tall d'anècdota com l'havia fet gruar, exigint constants reedicions d'un document que, al capdavall, no el va acabar de deixar satisfet.

D’altra banda, es veu que insistia molt en les formes, de manera que tractava de “vostè” als alumnes, tractament que, no cal dir, esperava d’ells. El senyor Ribera traspuava i inspirava respecte, es mantenia allunyat emocionalment dels nois i noies amb qui treballava (almenys en la continença, ja que sospito que algú capaç de dedicar la vida al jovent se l'ha d'estimar per força). Per mantenir la seva imatge hieràtica es veu que els deia "Vostè i jo no hem pas de ser amics". Tampoc no creia en les relacions d'amistat entre pares i fills perquè debilitaven l'autoritat necessària per fer funcionar les coses.

Quin va ser el resultat del seu magisteri? Excel·lent. Els entrevistats eren tots professionals d'èxit, amb les idees clares, emprenedors, cultes, exigents... També és cert que es va fer referència a gent que va acabar havent d'abandonar la seva escola perquè no responia a les seves rigoroses expectatives acadèmiques, però el to general del reportatge venia a justificar aquests abandonaments com a quelcom inherent al procés de selecció natural que hauria de regir una societat liberal d'arrels judeocristianes com la nostra.  

Avui he visitat la pàgina web de Aula Escola Europea, on he pogut comprovar amb insana enveja els resultats acadèmics que s'hi mostren (és el centre amb millor mitjana a les proves de les PAU de tot Catalunya); els personatges influents que hi apareixen (com ara el recentment traspassat don José Manuel Lara Bosh, que va ser alumne del senyor Pere Ribera), els projectes internacionals, el material escolar que es necessita, els uniformes... No he vist enlloc la quota que cal pagar per accedir-hi, però m'imagino que seria poc elegant publicar-la.

Quin és el secret de tant d'èxit? L'èxit, com el fracàs, ja se sap, són fruit de processos multi factorials. En aquesta escola conflueixen molts condicionants: un treball rigorós i professional, uns professors ben formats i ideològicament afins a la missió del centre, un suport econòmic per part de les famílies les quals (per fortuna seva) disposen de mitjans, i un element decisiu: la potestat per seleccionar. Qui vulgui entrar a l'Olimp del saber haurà de passar pel sedàs intel·lectual, ideològic i econòmic que són bandera d'aquesta institució. Un sedàs que, si es tractés d'una escola concertada (és a dir, finançada amb els diners de les classes treballadores), criticaria durament. En tractar-se d'una fundació privada, no tinc res a dir. Per mi com si, a més, els fan resar el Parenostre a classe.

Ai, no... ara m'he confós. Això es veu que ho farem a la pública!