Classes patrocinades

Cada cop que encén el televisor, la ràdio, fins i tot l’Internet, l’usuari es veu obligat a entomar un autèntic ruixat d’anuncis publicitaris que apareixen sobtadament, sense previ avís, moltes vegades dissimulats com a part del propi contingut al qual es pretén accedir.

“GAES us ofereix la secció de Listening”

En el cas de la televisió, fa uns anys es va intentar regularitzar-ne per llei tant la durada com la naturalesa, a fi d’evitar l’emissió de missatges sexistes o incitadors a la violència en horaris protegits. No cal dir que va ser en debades, ja que la cosificació de la dona i la violència segueixen essent presents a les nostres pantalles; de la mateixa manera com el temps d’exposició a anuncis s’ha mantingut, si no augmentat, mercès a trampes legals com ara fragmentar els programes en seccions, la qual cosa permet incloure franges d’anuncis (cas dels telenotícies, amb els esports i el temps) o concentrant tota la publicitat abans i durant els programes de màxima audiència. Esment a part mereixerien els anomenats “emplaçaments”, mitjançant els quals els productes apareixen anunciats durant els programes, com si es tractés d’un consell personal dels presentadors, o en les pròpies trames de les obres de ficció.

Un cas semblant es produeix a la ràdio, especialment però no només, en la de titularitat privada. Hi ha programes de màxima audiència, com ara els informatius del matí, en els quals s’hi intercala, entre notícia i notícia, una falca comercial, arribant-se a donar casos tan extravagants com que una companyia petroliera ens ofereixi la del darrer vessament de cru, o que una mútua de salut privada patrocini les protestes per les retallades a la sanitat pública. Tot plegat, això sí, amb el rerefons d’una música dinàmica i el deix de versemblança suficient amb què parla el locutor estrella de la cadena.

“La Caixa patrocina Speaking... Parlem?”

Què dir d’Internet? La finestra per on els badocs del segle XXI fem safareig global? Es pot accedir a ben poques pàgines sense veure’s assaltat per un exèrcit de “pop-ups” que s’obren vertiginosament als racons més inesperats de la pantalla, confonent-se sovint amb el disseny de la pàgina, jugant a desorientar l’usuari, dificultant la seva eliminació mitjançant paranys de tota mena, apareixent en una finestra nova que s’activa sigil·losament en un segon pla... 

I l’única forma d’escapar a aquesta tirania és, com no, pagar. Pagar un abonament “premium” que et permeti sentir les cançons senceres; pagar un canal privat de televisió en el qual t’ofereixen pel·lícules que no s'allarguen quatre hores... Al nostre món, resa la dita, “pagant Sant Pere canta” –i sense publicitat. Però què diantre té a veure això, amb l’escola. Doncs molt, penso jo. Les cadenes de telecomunicacions addueixen que, sense els anuncis d’empreses privades, els seria impossible oferir el seu servei públic. I diguin-me vostès si l’educació pública no està mancada de finançament... (la privada, que és un servei premium, ja compta amb els seus abonats)

Problemes amb el Reading? Prova les ulleres MO

Mont Blanc - The Art of Writing

La meva proposta per pal·liar aquest dèficit és patrocinar les classes. Partim de la premissa que els alumnes són el nostre públic, i que els professors som els presentadors o els locutors del programa. La meva genial idea és incorporar anunciants que facin viable l’educació dels nostres fills, alhora que amenitzin les hores de classe i ofereixin als docents pauses, cada deu minuts, per veure un glop d’aigua o anar a fer un riu. No sé què li semblarà al departament d’ensenyament. De fet, encara no he gosat enviar-los-en els detalls però, per anar fent via, jo ja m'he plantejant aquestes possibles marques per a les meves classes de llengua anglesa. Ja em diran què els sembla.

I, en el cas que no quedin satisfets dels meus serveis, sempre els puc anunciar el mètode Vaughan, que es veu que està molt bé.