Fitxatges: "el futbol és així"

El decret de plantilles aprovat per la generalitat va obrir la porta a la possibilitat que els equips directius de centre les configuressin segons els seus propis criteris (en alguns casos fins al 100%), sense haver de respectar l’antiguitat al cos, l'ordre a les llistes d’interins, etc. Des que es va plantejar, l’autonomia de centres ha estat un tema que ha generat grans polèmiques en els claustres docents.

Els directors hi veien un gran avantatge: per fi podrien definir el perfil professional òptim per al centre i, de passada, “desfer-se” fàcilment del clàssic professor díscol, conflictiu o informal que no combregava amb el projecte educatiu (o que no els queia particularment bé).

Els professors hi vèiem un risc: qui vigilaria el vigilant; qui garantiria que, a l’empara d’aquesta llei els claustres no esdevindrien un “club d’amics” que s’anirien reclamant i col·locant sense que ningú ho controlés? Es podria evitar una privatització de facto de la gestió educativa?

Penso que uns i altres ens vam deixar fer un gol:

D’una banda, els professors hem esdevingut jugadors al servei d’una direcció esportiva que té la potestat de robar-nos quan vulgui la llibertat de càtedra (el dret a exercir la docència, en l’àmbit de l’educació superior, amb absoluta llibertat, és a dir, "la llibertat d’ensenyar i debatre sense veure’ns limitat per doctrines instituïdes") i prescindir dels nostres serveis si "no veiem porta".

De l’altra, als directors els pot sortir el tret per la culata perquè, de la mateixa manera com ells poden decidir que un determinat jugador no els interessa, nosaltres també podem decidir que un determinat estil de joc no ens interessa a nosaltres, i buscar-nos les garrofes en un altre club.

Jo mateix, que no sóc cap “crack” de talla mundial com el de la portada, he rebut dues ofertes al mercat post-trasllats del mes de juny, i acabo de “fitxar” per un centre de primera divisió que em millora molt les condicions laborals i em garanteix minuts de joc.

"El futbol és així!", que diuen els clàssics.    

Trasllats

En el nostre cos professional existeix la figura del “concurs de trasllats”, un procés de sol·licitud i adjudicació de places basat en l’antiguitat al cos, els mèrits professionals, acadèmics, formatius  i fins i tot artístics, que permet una certa mobilitat dels docents. Cada dos anys, pels volts de setembre, es publica la convocatòria, i el personal es posa immediatament nerviós: és l’hora de fer balanç dels “punts” acumulats, de revisar la llista de codis de centre, de valorar pros i contres, de fer trucades a col·legues per saber si en un determinat institut ja s’ha jubilat el titular, o si pensa concursar, o si s’ha mort...

El procediment és simple en la forma: agafes una instància de sol·licitud de participació, hi adjuntes les dades de l’expedient que consta a la plataforma Atri de la pròpia Generalitat, omples una llista amb els centres desitjats i ho entres per registre. Pim-pam!

Hi ha, però, una part menys transparent: a menys que t’entretinguis a trucar un per un tots els centres candidats per demanar-los la situació dels professionals de la teva especialitat, que els centres et responguin i que, a més, et donin una informació veraç, no hi ha forma de saber quines són les vacants per a les quals concurses. Dit ras i curt: fas una llista de preferències a cegues, ja que les vacants es publiquen al mateix temps que les adjudicacions provisionals.

L’adjudicació provisional és un altre estadi curiós del concurs de trasllats. Cap al mes d’abril es publica una llista on, si tenies prous punts, se t’adjudica una plaça. En aquest moment, com a candidat, el més habitual és que et personis al centre en qüestió, parlis amb l’equip directiu, ho valoris, i te’n tornis cap a casa amb una decisió presa, a l’espera de les resolucions definitives que es publicaran a finals de maig. Poden ser tres:

1.    Pel motiu que sigui, renuncies a la plaça provisional i et quedes on eres. En aquest cas, no hi ha sorpreses i ja saps què t’espera els dos cursos següents.

2.    Pel motiu que sigui, acceptes la plaça provisional i renuncies de forma definitiva i irreversible a la que tenies, juntament amb una gran part dels punts que hi havies acumulat. D’aquest supòsit se’n poden derivar dues altres situacions:

2.1. La plaça provisional es confirma i esdevens propietari de la nova destinació.

2.2. S’han produït moviments a la llista (renúncies, al·legacions, etc) i t’acaben adjudicant una plaça diferent a aquella per la qual havies renunciat a la teva.

Aquesta indefinició biennal fa que molts docents ens posem histèrics (més del que ja ho estem d’habitud) i que les sales de professors esdevinguin una mena de pont de comandament durant una crisi nuclear. Jo he participat tres cops. El primer vaig llençar-me a cegues perquè, per motius de responsabilitat paterna, necessitava atansar-me com fos a casa. Els dos següents vaig renunciar davant del dubte.

Amb la segona renúncia vaig aprendre una cosa: actualment el concurs de trasllats ja és un mitjà obsolet de mobilitat. He descobert la comissió de serveis!!!