Igualtat de gènere

Aquest matí escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista a l’entorn de la violència de gènere. Per acabar la conversa, se li ha demanat a la convidada que proposés solucions i, com  era d’esperar, ha aparegut el paper de l’escola on, segons ella, caldria fomentar valors i actituds d’igualtat. Possiblement tinc la pell massa fina, però quan algú diu que caldria que fessis quelcom està afirmant que no ho fas. I això és mentida. O almenys en una part important dels centres educatius.

Però deixem l’escola per al final, i fixem-nos en altres àmbits igualment importants,  que gaudeixen d’un prestigi i una repercussió que se li neguen a aquesta.

Els equips federats de futbol poden ser mixtes
fins a la categoria Aleví.

L’Esport. Llevat dels primers estadis (això és, precisament en l’etapa de les lligues escolars), la pràctica esportiva de competició es realitza en dues línies, una per a dones i l’altra per a homes. Argumentar que uns i altres tenen capacitats que impossibiliten l’enfrontament en igualtat de condicions em sembla d’un sexisme que tomba d’esquena.

El cinema. Els darrers anys, la comunitat afroamericana dels Estats Units s’ha queixat de la magre presència d’artistes d'aquesta raça entre els premiats a la gala dels Oscar de Hollywood. Tenen tota la raó del món, però suposo que a cap ximple se li acudirà ara crear un guardó només per a negres. Seria una bajanada. Com ho és distingir entre el millor actor i la millor actriu. 

No poden competir amb ells

No poden competir amb elles

Moda. Quan anem a comprar roba hi ha botigues per a homes, dones, nens i nenes. A cada sexe se li atribueix un patró estètic diferenciat, que seguim sense protestar i que perpetua els rols de seducció sexual, en el cas del femení, i de dominància viril, en el masculí. Ens hauríem de plantejar exigir a la indústria tèxtil una revisió dels seus dissenys que tendís a la igualtat.

La d'home es diu "Le male" (el mascle)

Aroma i color. No només se suposa que hem de vestir-nos d'una forma, determinada segons sigui el nostre sexe sinó que, a més, ens corresponen una determinada olor i un determinat color. I ningú no s'exclama.

Publicacions. Les relacionades amb la moda, òbviament, però no només aquestes. Les editorials, responent -cal suposar- a la demanda del mercat, publiquen revistes que estan destinades bé a lectors o bé a lectores. Les considerades masculines es centren en quatre eixos tradicionals -esport, motor, política i sexe- mentre que les femenines ho fan en altres quatre –safareig, feines de la llar, decoració i relacions humanes. És cert que ningú no està obligat a comprar-ne unes o altres, però el vocatiu que s’empra està clarament marcat, per a homes unes i per a dones les altres.  

Sense comentaris

Serveis. Pot semblar un tema trivial, però no ho és. Només els nostres prejudicis justifiquen que als espais públics s’habilitin lavabos per a homes i per a dones. Per no parlar de la variada iconografia emprada per designar-los, on trobem tota mena d’artificis més o menys sofisticats, més o menys eufemístics, per marcar-ne la diferència.

La llar. Les famílies són les principals transmissores dels rols sexuals. Ens agradi o no, fills i filles tindran una percepció sexista o igualitària de les relacions en funció del model que hagin viscut a casa. De res no serviran totes les lliçons del món si les nenes han de d'assumir les feines domèstiques mentre els nens s'asseuen al sofà a veure el futbol; si elles les apuntem a dansa i ells a taekwondo, etc.  

Vist el panorama, l'escola és la institució més paritària que existeix. El professorat és majoritàriament femení, el repartiment de tasques és equitatiu, es fan tallers per combatre el sexisme, s'encoratja el treball cooperatiu, les classes d'educació física són mixtes, els lavabos són unisex i, el més important, les classes són un espai de convivència per a nens o nenes.

És un món perfecte? No, és clar. De fet, i gràcies als vots de polítics que es consideren a sí mateixos progressistes, es subvencionen molts centres educatius que fan de la segregació sexual la seva senya d'identitat. Aquestes escoles sí que caldria que fessin alguna cosa per millorar. O això, o retirar els concerts. Em sembla el més just i igualitari. 

Si, a més dels missatges constants que arriben dels altres àmbits, ens dediquem a fomentar una educació de postguerra, no hi ha res a fer. És a les nostres mans decidir què volem per als nostres fills i filles.