La "República Independent de Casa Meva" aboleix els deures

menys deures, més sopars en família

Darrerament s'ha obert al país un altre debat relatiu a l'escola: "La mainada ha de fer deures a casa?"

No es tracta de res nou. Fa dècades que molts docents ens mostrem partidaris de deslliurar l'alumnat d'aquesta càrrega extra, que els obliga a perllongar la seva jornada una o dues hores. Els meus fills van anar a una escola de primària pública on no van fer pràcticament mai deures, i van obtenir uns bons resultats a les proves de competències bàsiques de sisè. Així doncs, si, com sembla, fer deures no suposa cap benefici acadèmic, com és que encara se'n posen?

D'una banda podríem suposar que el professorat, en una demostració de sadisme i mala fe sense parangó, gaudim importunant els nois i noies amb aquesta tortura gratuïta. Possible, però poc probable. De l'altra banda, curiosament, hi ha moltes famílies que quan els seus fills els diuen que no tenen deures, els pregunten sorpreses: "I què diantre hi feu vosaltres, a l'escola?" De fet, he conegut moltes famílies que porten els seus fills a determinats centres concertats i privats precisament perquè els posen deures. Treballar molt s'associa a rigor acadèmic.

La percepció que serem millors en qualsevol feina en funció del nombre d'hores que hi dediquem està molt arrelada al nostre país. Som un país de "presencialistes", de personatges que es passen dotze o tretze hores fora de casa, i que tornen amb la tranquil·litat d'haver treballat molt, sense plantejar-se si han estat productius o si ho podrien haver enllestit tot plegat en menys temps. I aquest és el model que s'ha estat aplicant a l'escola: quantes més hores a classe, quants més deures, millor.

Per això em sorprèn gratament el sobtat interès, importat de l'Europa productiva, per la reducció o l'abolició d'aquesta forma d'esclavatge infantil que suposen els deures. Els nostres fills es passen entre set i nou hores a l'escola. Estudien, esmorzen, dinen i berenen amb els seus companys i mestres. Molts docents pensem que, quan arriben a casa, el que han de fer és gaudir del temps lliure, jugar, reposar, relacionar-se, sopar amb els seus pares... En definitiva, ser nens.

La campanya engegada per IKEA suposo que pretenia defensar aquest postulat però, com passa sempre que deixem les qüestions pedagògiques en mans de gent sense coneixements en la matèria, per exemple publicistes o polítics, els ha sortit una aberració. L'anunci d'IKEA que il·lustra l'article aborda dues qüestions:

1. La mainada té dret a no fer deures.
2. La mainada té dret a sopar amb els seus pares.

No puc estar més d'acord, com he dit abans, amb ambdós. La fal·làcia, però, rau en la forma com es relacionen un i altre a l'anunci, el qual acaba enviant un missatge totalment equivocat: "Les famílies no sopen juntes perquè els nens tenen deures". La mare que em va parir!

De veritat ningú no s'adona que la causa per la qual les famílies no sopen juntes és una altra? ¿Ningú no veu que els enemics de l'harmonia familiar són les jornades laborals extensives i el consumisme desenfrenat? ¿Ningú no està disposat a fer un anunci per denunciar que els adults, quan arriben a casa, estan tan baldats que l'última cosa que els interessa és asseure's a parlar amb els seus fills i que, en comptes, només els queda esma per engegar la tele, i empassar-se qualsevol merda que emetin, i quedar-se catatònics fins a les dues de la matinada?

menys cues, més passejades pel bosc en família

L'anunci no només es fonamenta en una falsedat, sinó que em temo que es tracta d'una malintencionada estratègia de distracció empresarial. IKEA es fa un tip de recordar-nos que hem de "redecorar" la nostra vida, que hem de llençar les coses velles per comprar-ne de noves als seus magatzems, per fer-nos una cuina on puguem gaudir de sopars en família. I per això ens cal treballar, guanyar cèntims per poder-los anar a gastar els dissabtes en multinacionals com la seva, després de fer cua com idiotes davant les seves caixes registradores... Això sí, que la nostra vida s'hagi convertit en una trista cadena de producció és culpa, només faltaria, de l'escola i dels fotuts deures.