Xarxes professionals invasives

"Déu meu, està passant...
per fi disposo dels meus quinze minuts d'intimitat"

Avui dia, així que s'ajunten tres persones neix un grup de Whatsapp. N'hi ha per a tots els gustos i necessitats: d'amics, de família, de pares i mares de l'escola, de gent que es troba quan surt a passejar el gos... i, és clar, n'hi ha de laborals.

Al meu institut, la major part del professorat en formem part de dos: el del departament didàctic i el general. Tal com ho entenc, una xarxa professional hauria de complir només la tasca de facilitar la feina i anar molt amb compte de no depassar els límits de les relacions laborals, però no sempre és així. 

D'una banda, respectar el primer límit implica abstenir-se de compartir continguts inadequats, incloses les proclames ideològiques -del signe que siguin-, les fotos de viatges o escapades romàntiques de cap de setmana, les ressenyes culinàries, els aniversaris dels fills o les proeses de les mascotes. Ja hi ha, com hem vist, altres espais on es pot donar sortida a aquesta moderna pruïja de publicar coses les vint-i-quatre hores del dia. 

De l'altra, i aquest límit sovint s'ignora, hi ha el context temporal. No hauríem de perdre de vista que la nostra jornada laboral abasta de dilluns a divendres. Malgrat que la majoria l'allarguem més enllà, i massa sovint hi afegim els dissabtes o diumenges, convindria que respectéssim un cert "silenci" digital, o acabarem obsedits i desequilibrats. Més del que ja n'estem.

Aquest cap de setmana he estat rebent una allau de missatges al Whatsapp de centre, en els quals se m'informava d'activitats que alguns dels professors duien a terme fora d'horari amb els seus alumnes. Això ho puc arribar a entendre, tot i que penso que es podrien esperar perfectament fins al dilluns a compartir-ho tranquil·lament, tot esmorzant. 

El que m'ha tret de polleguera ha estat que, a les nou del vespre del diumenge, la secretària del centre hagi enviat un missatge a tot el claustre demanant per l'estat de salut dels companys i companyes que la setmana passada van estar de baixa mèdica. Al cap de tan sols uns segons, he vist com els al·ludits -no sé si avergonyits- contestaven dòcilment a la crida i, davant tothom, informaven de llurs respectives malalties i feien propòsit d'esmena. És curiós: tots tres han manifestat que encara no filen gaire però que, tanmateix, demà seran de nou "al peu del canó". Heroisme o por a l'escarni públic?

Digueu-me rondinaire -podeu fer-ho perquè en certa mesura en sóc, no me n'amago pas- però em fa l'efecte que si el centre necessitava saber la disponibilitat de personal per demà, se'n podia haver assabentat mitjançant un correu o un missatge privat als afectats. La resta no n'hem pas de fer res, si un o altre està malalt, si se li ha passat la tos o si encara s'arrossega per casa fart d'antibiòtics.

L'exhibició de control a la plaça pública és anacrònica, més pròpia d'una cerimònia de vassallatge que no pas d'una gestió assenyada i eficient d'una xarxa social professional que està resultant invasiva.