Fa onze dies que el Govern de la Generalitat anunciava el tancament de tots els centres escolars de Catalunya, incloses lògicament les universitat. Hi haurà qui pugui opinar que la mesura va arribar tard, tenint en compte com de diversa i delicada és la gent que hi conviu, i les condicions de proximitat i contacte constant amb què comparteixen aquests espais. Però no seré pas jo, qui ho critiqui: entenc que els responsable polítics prenen les decisions de bona fe i amb la informació de la qual disposen en cada moment. Dir ara, a toro passat, que s'hauria pogut fer abans em semblaria injust i oportunista.
El dia de l'anunci, dijous 12 de Març, la gent en general encara no ens acabàvem de creure que la cosa fos seriosa (malgrat els milers de morts que ja s'havien produït a la Xina i aquí al costat, a Itàlia). A mi la notícia em va arribar per les xarxes a hora de dinar, assegut davant d'una carmanyola de fideus a la taula de la sala de professorat. No érem gaires, només els que teníem classes de tarda. L'ambient era greu, callat: ens fèiem preguntes sobre com aniria tot plegat, sobre com gestionaríem els quinze dies de tancament i sobre com aquest afectaria l'evolució i l'avaluació de l'alumnat. Hi havia companys que encara no havien fet els exàmens i estaven amoïnats per com els puntuarien. Jo, per fortuna, aquest cop anava ben servit de notes i els butlletins, doncs, no em preocupaven. Si que es parlava de la conveniència, o no, de cancel·lar la jornada de portes obertes que hi havia convocada per a les set de la tarda.
Per respondre als nostres dubtes, va comparèixer la directora del centre. El missatge (no sé si es tractava d'una consigna superior o era la seva interpretació personal) va ser clar: les portes obertes es mantenien, tot i que en un format més reduït ja que s'esperava que l'afluència disminuís amb l'anunci del tancament. Així doncs, es requeria la presència d'un menor nombre de professors i s'indicava a qui ho desitgés que podria anar-se'n a casa en acabar les classes a les 17:30. També se'ns va deixar ben clar que el tancament dels centres educatius no es podia considerar en cap cas unes vacances. Aquí em vaig haver de mossegar la llengua perquè, un cop més i ja sembla ser costum, es dona per entès que el professorat som una colla de ganduls que només pensem en escaquejar-nos. Malgrat que el conseller Bargalló havia dit que no es farien classes per via telemàtica a causa de la situació de desavantatge motivada per la bretxa digital entre les famílies, la direcció del nostre centre ens va notificar, abans de deixar-nos marxar a casa, que el dilluns mateix havíem de procurar, via document compartit, feina per al nostre alumnat.
Les dues classes de la tarda, ja us ho podeu imaginar, van ser estranyes. En una vam fer matèria amb una certa normalitat. A la segona, en la qual coincidia amb el meu grup-tutoria, em va tocar donar les consignes per als dies següents. Els nois i noies estaven esverats, més per la perspectiva de tenir dues setmanes sense classe que no pas per l'abast de la pandèmia que causava aquell daltabaix. N'hi havia que es miraven i començaven a fer plans per veure's al parc, o a la platja. Alguns encara van insistir en el viatge a Itàlia previst per a començament de Maig, com si no s'adonessin que això ja era (de fet, des de feia setmanes) impossible.
Quedaven deu minuts. Els vaig recordar una vegada més, tot allò que havíem treballat a classe i a tutoria en referència al covid19, els vaig dir que se'n duguessin tot el material a casa per si havien de treballar i els vaig instar, amb tanta vehemència com vaig poder, a fer cas de les indicacions, perquè aquella quarantena era l'única manera de frenar l'expansió del virus. Va sonar el timbre, van posar les cadires sobre les taules i van desaparèixer escales avall, no gens amoïnats. Els vaig desitjar sort i em van mirar com si m'hagués tornat boig.
Espero tornar-los a veure a tots, i com més aviat millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada