Per què tant de menyspreu?

Em disculpareu, però em temo que una vegada més tornaré a reflexionar a l'entorn d'un dels temes que més desconcertat i dolgut em té: el menyspreu que una part important de la societat sent per la nostra feina i pel nostre col·lectiu. I ho procuraré fer tot mantenint la calma i el respecte dels quals no gaudeixo com a docent.

Quan el Departament d'Ensenyament va començar a tancar algunes escoles on s'havien detectat positius per covid19 la setmana del 9 de Març, els opinadors habituals no van trigar ni un minut a abocar els seus dubtes i després la seva bilis per criticar la mesura que, com sempre, perjudicava seriosament la conciliació laboral de les famílies. Quan el tancament es va fer extensiu a tots els centres, la crítica va pujar de to fins a l'extrem que el problema ja no semblava ser el virus sinó que "algunos quieran quince días de vacaciones", com va dir el president de Castilla-La Mancha, el senyor Emiliano García Page. Alguns el van criticar; bàsicament perquè no és del seu propi partit polític. En el fons, però, la majoria subscrivien aquella afirmació tan malvada.

Perquè no fos dit que el professorat se'n anava de vacances i, malgrat les indicacions inicials del departament, al final escoles i instituts han anat per lliure (avantatges de la llei d'autonomia de centres) i han articulat mecanismes per mantenir el contacte amb l'alumnat i posar-los feina. D'aquesta manera, s'ajudava a omplir de contingut algunes hores al dia i s'evitava que la mainada importunessin els seus pares durant el confinament. Seguint la consigna del centre, doncs, vaig fer com la resta de companys i els vaig posar als meus alumnes algunes lectures i activitats a través de la plataforma Classroom, un recurs que ja veníem utilitzant des del setembre i al qual l'alumnat ja estaven inscrits. 

Què bé, no? Per fi els docents del país demostràvem que érem capaços d'actuar amb una certa agilitat per adaptar-nos a la situació i ser modestament útils. Ja ningú, a l'estil de García Page ens podria titllar d'esquenadrets! En efecte. No he sentit més crítiques (de moment) però ara circulen àudios de Whatsapp com el que il·lustra aquest escrit. Escolteu-vos-el. No sé si és un "fake" o una "gracieta", però em penso que darrera les bromes hi ha sempre una ombra de realitat: si et dediques a l'ensenyament, facis el que facis sempre et tocarà el rebre. 

El dia del tancament de les escoles.

Fa onze dies que el Govern de la Generalitat anunciava el tancament de tots els centres escolars de Catalunya, incloses lògicament les universitat. Hi haurà qui pugui opinar que la mesura va arribar tard, tenint en compte com de diversa i delicada és la gent que hi conviu, i les condicions de proximitat i contacte constant amb què comparteixen aquests espais. Però no seré pas jo, qui ho critiqui: entenc que els responsable polítics prenen les decisions de bona fe i amb la informació de la qual disposen en cada moment. Dir ara, a toro passat, que s'hauria pogut fer abans em semblaria injust i oportunista.

El dia de l'anunci, dijous 12 de Març, la gent en general encara no ens acabàvem de creure que la cosa fos seriosa (malgrat els milers de morts que ja s'havien produït a la Xina i aquí al costat, a Itàlia). A mi la notícia em va arribar per les xarxes a hora de dinar, assegut davant d'una carmanyola de fideus a la taula de la sala de professorat. No érem gaires, només els que teníem classes de tarda. L'ambient era greu, callat: ens fèiem preguntes sobre com aniria tot plegat, sobre com gestionaríem els quinze dies de tancament i sobre com aquest afectaria l'evolució i l'avaluació de l'alumnat. Hi havia companys que encara no havien fet els exàmens i estaven amoïnats per com els puntuarien. Jo, per fortuna, aquest cop anava ben servit de notes i els butlletins, doncs, no em preocupaven. Si que es parlava de la conveniència, o no, de cancel·lar la jornada de portes obertes que hi havia convocada per a les set de la tarda.

Per respondre als nostres dubtes, va comparèixer la directora del centre. El missatge (no sé si es tractava d'una consigna superior o era la seva interpretació personal) va ser clar: les portes obertes es mantenien, tot i que en un format més reduït ja que s'esperava que l'afluència disminuís amb l'anunci del tancament. Així doncs, es requeria la presència d'un menor nombre de professors i s'indicava a qui ho desitgés que podria anar-se'n a casa en acabar les classes a les 17:30. També se'ns va deixar ben clar que el tancament dels centres educatius no es podia considerar en cap cas unes vacances. Aquí em vaig haver de mossegar la llengua perquè, un cop més i ja sembla ser costum, es dona per entès que el professorat som una colla de ganduls que només pensem en escaquejar-nos. Malgrat que el conseller Bargalló havia dit que no es farien classes per via telemàtica a causa de la situació de desavantatge motivada per la bretxa digital entre les famílies, la direcció del nostre centre ens va notificar, abans de deixar-nos marxar a casa, que el dilluns mateix havíem de procurar, via document compartit, feina per al nostre alumnat.

Les dues classes de la tarda, ja us ho podeu imaginar, van ser estranyes. En una vam fer matèria amb una certa normalitat. A la segona, en la qual coincidia amb el meu grup-tutoria, em va tocar donar les consignes per als dies següents. Els nois i noies estaven esverats, més per la perspectiva de tenir dues setmanes sense classe que no pas per l'abast de la pandèmia que causava aquell daltabaix. N'hi havia que es miraven i començaven a fer plans per veure's al parc, o a la platja. Alguns encara van insistir en el viatge a Itàlia previst per a començament de Maig, com si no s'adonessin que això ja era (de fet, des de feia setmanes) impossible.

Quedaven deu minuts. Els vaig recordar una vegada més, tot allò que havíem treballat a classe i a tutoria en referència al covid19, els vaig dir que se'n duguessin tot el material a casa per si havien de treballar i els vaig instar, amb tanta vehemència com vaig poder, a fer cas de les indicacions, perquè aquella quarantena era l'única manera de frenar l'expansió del virus. Va sonar el timbre, van posar les cadires sobre les taules i van desaparèixer escales avall, no gens amoïnats. Els vaig desitjar sort i em van mirar com si m'hagués tornat boig.

Espero tornar-los a veure a tots, i com més aviat millor.