El primer és que el govern planteja la consolidació de plantilles d'educació només perquè l'hi obliga la comunitat europea davant l'incompliment sistemàtic que s'ha estat practicant els darrers anys. Per això es fa a corre-cuita i, com tot allò fruit de les presses, és un nyap: consisteix a convocar un concurs de mèrits entre el personal interí amb la finalitat d'atorgar places fixes, tot just un any després de la convocatòria d'oposicions més dura en què recordo haver participat en qualitat de vocal d'un tribunal avaluador.
El segon el faig perquè el tema és molt delicat i m'obliga a acceptar que hauré d'incórrer en algunes contradiccions morals. Si d'una banda me'n alegro molt pels bons amics que per fi veuran dignificades les seves condicions laborals, tampoc no puc ignorar altres bons amics que s'haurien pogut estalviar els esforços i patiments per guanyar-se unes oposicions. Com en tot a la vida, la realitat es veu del color de les ulleres amb què la contemples.
El tercer, i ja acabo amb les consideracions prèvies, és que a mi tot plegat no m'afecta de manera directa. Porto 29 anys com a funcionari de carrera, 12 amb la condició de catedràtic i gaudeixo de plaça definitiva. A més, com a membre de la infausta "classe passiva", si no hi ha un daltabaix em jubilaré d'aquí a tres cursos. És a dir: ni pateixo perquè em desplacin ni, per sort, em fa mal veure arribar companys nous per una drecera menys agresta que la que em va tocar transitar.
Està clar que no és sostenible mantenir la quantitat de contractes temporals que hi ha entre el personal docent, ja que això afecta la qualitat de l'ensenyament. Estic d'acord que cal oferir la possibilitat d'accedir a la fixesa a milers de companys i companyes docents interins o substituts, ja que tothom, fins i tot els professors, té dret a una estabilitat laboral i, en conseqüència, personal. Ara bé, estem obviant el fet que, simultàniament, es manté la via d'accés per oposició, que és molt més dura i selectiva. I que la nova mesura generarà greuges.
Com deia abans, el curs 20-21 es va fer el darrer procés d'oposició per a professorat de secundària. Era la meva tercera intervenció com a membre d'un tribunal i he de dir que mai no havia patit tant pels candidats. D'entrada, la pròpia realització de les proves va estar penjant d'un fil fins al darrer moment, a causa de la situació pandèmica. Quan, per fi, el govern va decidir tirar-la endavant (a mi em van convocar en ple estiu), les condicions van ser completament excepcionals, a causa de les draconianes mesures sanitàries.
Els candidats i candidates van veure com a la dificultat intrínseca del procés d'oposició s'hi sumaven la incertesa, les distàncies, els gels hidroalcohòlics i la obligatorietat de fer les presentacions públiques amb màscares, rere pantalles protectores, tot procurant no caure malalts. Per acabar-ho d'adobar, la segona prova va coincidir amb un fort temporal de pluja i neu que vam haver d'afrontar amb les finestres obertes! Feia feredat veure aquella bona gent escrivint els seus temes amb guants i anorac... Finalment, després de gairebé cinc mesos (unes oposicions normals en duren poc més d'un) els millors candidats van obtenir la seva preuada plaça.
Imagineu-vos la cara que se'ls deu haver posat ara en assabentar-se que, aquest curs, uns quants milers de companys i companyes seus que no van aprovar aquelles oposicions tindran l'oportunitat d'esdevenir funcionaris com ells, però de forma gairebé automàtica, acreditant una determinada antiguitat i uns determinats cursos de formació (que, siguem francs, van "a tant el quilo"). Ja deu ser prou dur pensar que es podrien haver estalviat les oposicions com per, a més, veure com aquests nouvinguts els superaran, per exemple, en els concursos de trasllats perquè, un cop a dins, els seus punts i mèrits passaran a valer exactament el mateix. Dit d'una altra manera: un candidat que hagués obtingut una plaça a les darreres oposicions amb una qualificació de 10 es podrà veure relegat a l'hora d'optar a una plaça per un altre que va treure un 2,4 però que fa quinze anys que és interí i que s'ha comprat un fotimer de punts i "perfils" a base de cursos d'estiu i postgraus.
A favor de la regularització dels interins? Totalment. D'aquesta manera tan poc transparent? No.
Em sembla una nova una mostra de frivolitat per part de l'administració, una falta de respecte envers els treballadors i un altre pas cap a la privatització del sistema educatiu públic. En temps difícils com els que vivim, van caient les màscares i es mostra la veritable cara dels legisladors. Veure-la em produeix un desànim profund, ja que em confirma la sospita que els centres educatius públics es convertiran (els que encara no ho són, vull dir) en petits regnes de Taifes regentats per una aristocràcia de cartró-pedra anomenada a dit i que, al seu torn, també nomenaran a dit qui volen que treballi amb ells o qui els fa nosa. Jo, com a funcionari sortit d'oposició, sé que sóc dels que faig nosa. El consol per a ells, i per a mi, és que no els en faré gaire temps més.
