Com diu el tòpic, el temps m'ha passat volant i, després de trenta-tres anys a la docència pública, aquest setembre em vaig jubilar. Sense pensar-ho, també vaig deixar d'escriure entrades en aquest bloc. Va ser com si volgués trencar tots els lligams que em mantenien unit a la meva existència anterior, com si la nova etapa no hagués de tenir res a veure amb el que havia estat fent fins aleshores. Ara, alguns mesos després, m'adono que només necessitava una pausa, una distància que em permetés reflexionar sobre el fet educatiu des d'una perspectiva nova: la d'aquell que ja no hi està implicat de manera activa o, si més no, professional. Això m'ha fet pensar també si, potser, en realitat no necessitava acollir-me a la jubilació als seixanta anys sinó que només em calia frenar, agafar aire i entomar cinc anys més de feina.
La veritat és que, quan vaig optar per jubilar-me, el meu cos m'ho demanava a crits. Notava que anava just d'energies i que això m'impedia dedicar-me a altres coses, més enllà de la docència. Els darrers anys, amb els fills ja grans, tenia la sensació que vivia només per a la feina; una feina que em seguia donant alegries però que també em provocava maldecaps: la creixent burocratització de la feina, l'organització jeràrquica vertical als centres, la pèrdua de respecte per part de l'administració i de la societat a la qual servia, el constant canvi de criteris pedagògics del departament, que només feia que forçar-nos a provar les "idees de bomber" del càrrec polític de torn...
Des de jove que he escrit. Quan tenia vint-i-escaig anys, escrivia narrativa breu i anava guanyant algun premi literari. Però, a mesura que vaig anar-me fent gran i vaig anar sumant experiències vitals, em vaig plantejar escriure una novel·la. Escriure rai! En poc més d'un any havia acabat la primera, que es titulava "TV", tres-centes pàgines distòpiques que denunciaven el creixent control que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la població. La Novel·la estava feta, però publicar-la ja van ser figues d'un altre paner. Al final, vaig optar per publicar-la jo mateix, i crec que la van comprar una dotzena de persones. Un èxit editorial de primera!
Això em va desanimar, és clar. Escriure una novel·la (si és que ho fas a l'antiga, sense l'ajuda d'altres o de la IA) és una tasca feixuga, que demana molt de temps i molta energia. Aleshores, els fills encara eren petits i, amb la feina, em calia treure-li hores al son per escriure de nits. Per això, després d'aquest primer intent, ho vaig deixar córrer durant alguns anys. Però em seguia burxant un rau-rau interior persistent, i al meu cap s'anava formant la idea que quan em jubilés em dedicaria a escriure a temps complet. Tanmateix, no vaig haver d'esperar tant perquè fa mitja dotzena d'anys vaig reprendre la meva vocació d'escriptor i vaig aconseguir que em publiquessin quatre novel·les, tres de juvenils i una per a lectors adults.
Després el moment de la jubilació va arribar: la feina ja no em prenia temps, i em podria dedicar en cos i ànima al que volia fer en la meva segona vida. Però aquesta segona vida m'ha posat al mig del camí nous entrebancs imprevistos, d'ordre familiar. Això em confirma una lliçó elemental que tots hem après de memòria, però que pocs apliquen: no pots fer plans de futur, perquè el futur és incert i no saps si en podràs disposar. Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem! Sé que sona carrincló i tronat, però no per això és menys cert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada