Mentre la vella Espanya negra -la de les sotanes, els uniformes i les togues- persevera en la seva obsessiva croada per eliminar la llengua catalana, una pel·lícula rodada i exhibida en aquest idioma s’acaba d’emportar l’Os d’Or de la Berlinale, un dels certàmens cinematogràfics més prestigiosos del món. El fet que una pel·lícula parlada en català, o en qualsevol altra llengua, pugui guanyar un premi internacional d’aquesta rellevància no hauria de sorprendre. Públic i jurat del festival, diuen, n’han apreciat el valor artístic, la brillant direcció, les interpretacions i l’homenatge a un món -la pagesia- amenaçat de mort per la globalització.
Ignoro si la seva creadora, la Carla Simón, pretenia estendre aquesta elegia a la pròpia llengua en què la va filmar, però atès el context polític actual crec que seria legítim fer-ho. Resulta impactant que el català, llengua pròpia de gairebé deu milions d’europeus, segueixi sense tenir presència a les institucions comunitàries, en gran part a causa del veto imposat per l’estat on viuen la majoria dels seus parlants.
La llengua catalana s’ha sentit aquests dies als cinemes de Berlin amb normalitat, sense que ningú arronsés el nas, o posés cara de fàstic i exclamés per queixar-se de la falta de respecte: “¡en Alemán, para que lo entendamos todos!” La pel·lícula, allà, s’ha vist subtitulada, preservant així la totalitat del seu valor artístic i cultural (no antropològic, com s’ha afanyat a apuntar amb to paternalista el periodisme “progre” de la capital). El cinema s’hauria de consumir, tot, en la seva parla original. Hi ha molts països que fa dècades que ho van entendre; i això els ha permès desenvolupar una sensibilitat lingüística i una major capacitat per aprendre idiomes.
A Espanya, la dictadura va veure amb recel tot allò que venia del l’exterior. La cultura també. A fi de controlar els missatges continguts en les pel·lícules estrangeres, es va desenvolupar la indústria del doblatge que, deixant de banda l’excel·lent qualitat dels dobladors, era sobretot un filtre censor que pretenia evitar que la ciutadania sentís dir segons quines coses. Quaranta anys després de la mort de Franco, i a causa de la mateixa por acomplexada, la major part de la població espanyola segueix sense saber quina veu tenen els millors actors i actrius de la història del cinema mundial, o si allò que diuen els diàlegs doblats es correspon al que deien les cintes originals.
Passarà el mateix amb els de la pel·lícula Alcarràs? ¿S’exhibirà en català o, a fi de no ofendre ningú, les distribuïdores espanyoles la doblaran al seu idioma (això és, el castellà)? Resulta emocionant veure com, després de tantes lluites, de tants abusos polítics, policials i judicials, al final serà una pel·lícula, feta amb mestria, la que posarà la societat espanyola davant del mirall. Ara els toca als espanyols preguntar-se què volen ser. ¿Volen seguir comportant-se com un país fosc, tancat en si mateix, temorenc de tot allò que és diferent; o es decidiran a obrir-se d’una vegada al món i acceptar-ne la diversitat?
La resposta la tindrem d’aquí a unes setmanes; quan la flamant guanyadora de l’Os d’Or es comenci a projectar als cinemes d’arreu de l’estat. Si es fa en català, voldrà dir que encara queda una esperança de redempció; si es dobla al castellà, es confirmarà que això d’Espanya no té remei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada