Supercalifragilisticexpialidocious!

 

La mainada nord-americana empra sovint aquest encanteri, popularitzat per la pel·lícula Mary Poppins, quan juguen a transformar màgicament una situació negativa en una de positiva. He intentat buscar una equivalència en català, que fos aplicable al món de l'ensenyament, i el més semblant que se m’ha acudit ha estat el neologisme: Sithasquedatalaturposatalesllistes.

Cada cop que hi ha una crisi econòmica, persones aturades dels més diversos àmbits (enginyeria, disseny, biologia, física, química, empresa, turisme, periodisme, comerç, dret…) busquen ressituar-se laboralment. La primera sortida benintencionada que es dona a qualsevol llicenciat que es vegi en aquest mal tràngol acaba amb la frase: "Si t'has quedat a l'atur posa't a les llistes". La lògica del consell és clara:

“Si necessites un sou digne per sortir-te'n sense haver-te d’escarrassar gaire, apunta’t a la llista de substitucions de docents, que no et faltarà un plat a taula. No pateixis, ja veuràs que fer de professor no vol cap ciència. Només has d’arribar a la classe quan sona el timbre; asseure’t a la taula que hi ha al damunt de la tarima; obrir el llibre de text per la pàgina corresponent i començar a recitar la lliçó. No cal patir per preparar-se res, perquè l'alumnat es posarà immediatament a escoltar, embadalit per la teva saviesa, i després farà exercicis en silenci. Mentrestant, tu podràs llegir el diari, igual com ho feies al despatx. A més, fer de professor t'anirà bé per reduir l'estrès i per millorar la conciliació familiar. Tothom sap que quan el professorat acaba la seva raquítica jornada laboral se’n va a casa a tocar-se els ous o la xona.

Amb aquesta perspectiva tan falaguera, i perquè a la força els pengen, son milers els i les professionals lliberals que cada setembre apareixen als centres educatius. Els distingeixes d’una hora lluny perquè, amb uns ulls badats com taronges, miren a esquerra i dreta sense entendre on han anat a raure, mentre es pregunten:

“Com és possible que les portes de l’entrada no llisquin automàticament quan m’hi atanso? Per què el conserge no em fa una reverència en entrar? Com és que a dins l’edifici fa encara més calor que al carrer? On és l’aire condicionat? On és el meu despatx? No tinc secretari/a? Per què la resta de treballador/es van vestits amb dessuadores "Quechua"?”

Passat el primer ensurt, i si no marxa per cames a presentar la renúncia o a demanar la baixa de llarga durada (hom abraça fàcilment els privilegis funcionarials que amb tanta passió ha blasmat), el nouvingut o nouvinguda comença el seu particular procés d’adaptació a la nova família. Primer fa un briefing amb direcció, davant la qual es mostra motivat i col·laborador, disposat a compartir tot el know-how que li ha donat el seu background professional a l'empresa privada. Un cop impressionats els caps, es dirigeix al seu departament didàctic i es presenta als companys/es, que resulten ser uns éssers rondinaires, permanentment fatigats, d’ulls enfonsats i esquena corbada. Gent d'una mena inferior.

"Bon dia, sóc X, a diferència de vosaltres, jo tinc dues carreres i un màster, i he estat CEO d’una multinacional on guanyava una morterada al mes... Però, sabeu què? Des de petit que havia somiat treballar de… (la paraula se li ennuega, com si anés a vomitar) treballar de… mestre. De manera que a qui em teniu per fi, disposat a arremangar-me per millorar la qualitat de l'ensenyament públic del país (que teniu fet un desgavell, colla de dropos).

Els i les companyes de departament se’l/la miren amb una distant indiferència, que tant pot voler dir: “Mira, un altre carallot que han despatxat de la feina per inútil” com “Ai pobret, tu aquí no duraràs ni cinc dies”. 

Tot i la dificultat que li suposa acceptar la degradació professional, i malgrat la seva evident incapacitat per a l'exercici de la docència, el nouvingut/da s’aferrarà a la feina i mica a mica s'anirà fent el seu espai en el si de la família, tot adoptant un paper que recorda el de la institutriu britànica interpretada per Julie Andrews, esparverada davant la incapacitat de la mare per educar els seus fills. La seva principal funció al claustre serà, d'ençà, denunciar la ineficàcia del sistema educatiu en general, i de les metodologies aplicades pel professorat del centre en particular. La nova Mary Poppins observarà i valorarà el fet educatiu a través del prisma de l’empresa privada: jerarquia, control i retiment de comptes en funció dels resultats. Així, si un alumne ho fa tot sense problemes li posarà un deu. I, si fluixeja, l’arraconarà perquè no entorpeixi el funcionament de la cadena de producció i, sobretot, perquè no el destorbi de seguir llegint el diari al seu mòbil.

Nou mobiliari als instituts

Periòdicament, els professionals de la docència rebem publicacions de diverses entitats, moltes privades i algunes públiques, en les quals ens proposen activitats de formació, programacions teatrals, cicles de conferències, presentacions de materials didàctics, webminars, etc. Tants d'anys carregant els nostres alumnes de deures i fent cas omís de les seves queixes, ves per on el Karma ens torna el que ens mereixem en forma de bústies de correu farcides de Spam presumptament educatiu.

Una d'aquestes publicacions -que t'arriba tan si vols com si no perquè te l'envien els teus caps- és el butlletí del Consorci d'Educació de Barcelona. Per regla general l'ignoro o li faig un cop d'ull superficial, per la qual cosa demano disculpes als seus editors. Aquest mes, però, hi ha una notícia que m'ha cridat l'atenció. Es titula: "El canvi de mobiliari arriba també a l'educació secundària". Per fer-ho modern, diré: 😍😍😍 (s'entén, oi?) Es veu que el curs vinent s'hi posen a 1r d'eso. Amb una mica de sort, ho veuré abans no em jubili. 

Fins aquí la part amable de la meva crònica. Ara, és clar, bé l'adversativa: "Sí, tot plegat està molt bé, PERÒ...". M'he llegit, aquest cop sí, l'article del butlletí i m'he adonat que es tracta d'una declaració d'intencions subjecta, lògicament, a la disponibilitat pressupostària. Com no pot ser d'altra manera, la renovació del mobiliari i el pintat de les parets es faran segons les necessitats. Ho entenc i ho accepto si, al final, totes les aules s'acaben assemblant a les que il·lustren el noticiari del Consorci. Comparteixo les fotografies: 

 

On comença el meu escepticisme? Justament a les fotografies. No hi veieu res d'estrany? Us dono una pista: no hi trobeu a faltar res? Au va! Si sou profes segur que ja ho haureu vist... Potser fins i tot el conseller ho veu... No us sona? Sí, ostres... Unes personetes que per algun motiu venen cada dia a l'institut i s'asseuen als seus pupitres de mida XXS... És clar: ELS ALUMNES! Ara bé, qualsevol que hagi estat en una aula sabrà que n'hi ha com a mínim una trentena, amuntegats en espais de les dimensions dels que es veuen a les imatges, on n'hi compto entre 6 i 1, i sense mestres.

Admeto que sóc un torracollons i que a vegades miro massa prim, però en aquest cas ens volen vendre bou per bèstia grossa. ¿De veritat ens pretenen fer creure que posant-nos quatre mobles moderns (s'esmenten fins i tot "materials nobles") i pintant-nos les parets de colors suaus, l'alumnat deixarà d'estar enxubat? Ei, que consti que aplaudeixo la bona voluntat! Altra cosa és que, com a gat vell i escaldat que sóc, no m'empasso el màrqueting: per aconseguir que les nostres aules reals s'assemblin remotament a les de les fotografies, caldria o bé reduir ràtios, o bé ampliar els espais per passar dels 45m2 estàndard a, com a mínim, 100m2. Si no es fa, tot això que publiquen al butlletí són focs d'encenalls, per no dir mentides. 

Quan t'adones que t'has de fer una audiometria.

Els anys aporten experiència al docent, però li resten altres facultats. Albirant la jubilació, m’adono que he perdut elasticitat mental, agudesa ocular i, darrerament, capacitat auditiva. Massa sovint em descobreixo fent amb el palmell de la mà el clàssic gest de trompeta per a sords mentre dic allò de: “sorry, what did you just say?”

Fa uns dies, durant una classe a primer curs de batxillerat, una alumna va aixecar el dit per cridar la meva atenció i quan jo li vaig preguntar què volia, em va contestar, tot assenyalant amb la mà en direcció a la porta: “Puc anar a cagar?”

Lògicament, em vaig quedar de pasta de moniato. Es tractava d'aquella mena d'alumna capaç de sortir-te amb qualsevol ximpleria, però tot i així em va semblar xocant, de manera que li vaig donar el benefici del dubte i li vaig demanar que repetís la seva petició. “Say that again, please?”, vaig insistir en anglès, amb l’esperança que si, en efecte, havia dit allò que jo creia haver sentit, no gosaria o no sabria com dir-ho en aquest idioma.

Ella em va mirar amb cara de posar paciència i, acompanyant-se del mateix gest d'abans, va repetir més fort i en català: “Que si puc anar a cagar!”

Consternat, li vaig dir que podia sortir de l'aula i, de passada, quedar-se al passadís la resta de la classe. Davant la meva resposta, la noia va obrir uns ulls com taronges i, per sort, això em va fer sospitar que s’havia produït alguna mena de confusió. Em vaig atansar a la seva taula i li vaig dir, aquest cop en català: “Em penso que no t'he entès bé. Què em demanaves?” Ella, visiblement nerviosa, va decidir reformular la seva petició amb molta cura: “Deia que si puc anar a cargar el portàtil”. 

No em vaig poder aguantar el riure, i l’alumnat (tret de la pobra noia) tampoc. En defensa meva, podria adduir l’ús del castellanisme “cargar” en comptes de “carregar”, afegit a la seva pobra dicció i al fet que assenyalés la porta, rere la qual hi ha els lavabos (però al costat de la qual, vaig descobrir, hi ha un endoll)… Una conjunció de circumstàncies que, si hi sumem el fet que la noia és una “pinta”, podrien justificar la meva confusió.

Tanmateix, no em vaig voler enganyar i aquella mateixa tarda em vaig sotmetre a una audiometria. El diagnòstic no sé si m’hauria d’alegrar: segons la tècnica que em va passar les proves, la meva capacitat auditiva és correcta, llevat de per a les freqüències més altes; cosa que, d’altra banda, és normal en persones de la meva edat. De moment no em faré fer cap audiòfon, però procuraré anar molt més amb compte per evitar treure conclusions precipitades, basades en prejudicis. 

Els instituts, la violència de gènere i la psicologia inversa

Més enllà dels diferents enfocaments, hi ha coincidència a l'hora de dir que es tracta d'un problema estructural i que cal abordar-lo amb un enfocament eclèctic, incidint en l'agressor i en la víctima, i garantint mesures per corregir el que ha esdevingut una xacra social de primer ordre. Entre les mesures correctores, tothom acaba esmentant, amb un to de sobreentès cansat, que és un problema d'educació i que s'ha d'abordar als centres educatius.

D'entrada, dir que "s'ha d'abordar" pressuposa que no s'està fent, la qual cosa demostra el grau d'ignorància i de menyspreu que les persones pensants dels mitjans manifesten per la tasca docent. Fa molts anys, almenys dues dècades, que als centres educatius es treballa, entre moltes altres coses, l'educació en la igualtat i el respecte; i que es fan tallers i xerrades de tota mena per prevenir les conductes sexistes i la violència de gènere. El problema és que, quan es parla d'educació, tothom opina sense haver-se preocupat abans d'esbrinar de què parla.

Així, em preguntareu legítimament: ¿Si es treballa tant, com és que han augmentat els casos de violència masclista? Potser la pregunta hauria de ser una altra: "¿A quin nivell hauria arribat la violència masclista si no s'hagués fet tanta prevenció als centres educatius?" Això, és clar, no ho podem saber, però penso que ho podem intuir.

Ara bé, quant a les actuacions que es duen a terme, cal aclarir que n'hi ha de dos tipus: les internes (tutories grupals i individualitzades, gestió dels conflictes quotidians, modelatge, impuls de la coeducació...) i d'externes (xerrades i tallers puntals a càrrec d'entitats públiques i privades). Pel que fa a aquesta segona tipologia, sempre he tingut i manifestat les meves prevencions, ja que sovint es tracta d'activitats aïllades i deslligades de la realitat del jovent. 

En els tallers o xerrades externs, una persona -generalment jove i de sexe femení- els fa avinents tots els ets i uts de la problemàtica de gènere amb una metodologia que busca ser engrescadora, participativa i guai. La major part del que hi diuen són veritats evidents, però la predisposició dels receptors/es del missatge és, amb sort, de feliç passivitat: fan l'activitat per enèsima vegada, de manera que tothom fa veure que s'ho escolta i, al final, aplaudeixen. 

Missió complerta: l'alumnat s'ha saltat una classe i, com que l'han aplaudida, la persona conferenciant marxa cofoia amb el convenciment de la feina feta. El fotut és que, entre aquell públic complaent, hi havia potencials agressors que també aplaudien com el qui més però que no han canviat el més mínim la seva concepció del món. El motiu? Les concepcions del món, els valors, les ideologies, les idees íntimes no es construeixen o modifiquen en seixanta minuts de discurs. En realitat, les actuacions específiques contra qualsevol conducta arrelada en el més profund de les persones generen anticossos, una versió perniciosa del que es persegueix fer en teràpies de psicologia inversa. Quan es pretén deshabituar una persona fumadora no se l'acusa, no se la culpabilitza, no se l'assenyala. Per què representa que nosaltres ho hem de fer? 

No es tracta pas d'espolsar-se la feina de sobre, com els malpensats de sempre ja deuen haver pensat, sinó de racionalitzar els esforços i passar de les paraules als fets. I aquí em temo que la responsabilitat no cau ni en els docents, ni en els treballadors socials o els jutges de menors, ja que aquests/es professionals no fan més que utilitzar les eines que la societat els ha donat per dur a terme la seva tasca. Qui té la responsabilitat és la pròpia societat que actua amb covarda hipocresia i, de forma subsidiària, l'estament legislatiu que no gosa posar-hi mà de forma decidida. Hi ha diversos col·lectius potencialment perillosos -i el dels masclistes n'és un- que se senten impunes. Saben que, si els duen a terme, el preu que pagaran pels seus actes serà assumible, i que potser els valdrà la pena pagar-lo per desfogar la seva ràbia. 

La meva proposta és la repressió? No. O almenys no només. Penso que l'única via per guanyar aquesta guerra contra la violència masclista a través de l'educació és mitjançant el convenciment, no pas l'adoctrinament; com també crec que, en la situació actual, cal guanyar batalles i aïllar els agressors. I aïllar-los vol dir treure'ls la coartada que suposa incloure'ls de forma genèrica en el conjunt dels homes del món. Això els dóna força i els proporciona aliats entre els més retrògrads o entre aquells que se senten injustament assenyalats per conductes que no han comès ni cometran: "homes del món, uniu-vos!". 

Els agressors sexuals no ho són en tant que homes. La seva masculinitat és una excusa, una coartada. Els hem de denunciar en tant que covards, mesquins, cruels i violents. I no, no cal que cada cop que fem un taller contra les actuacions d'aquests cretins acabem acusant preventivament tots els nois de l'institut fent-los respondre qüestionaris encaminats a descobrir si porten amagat dins seu un potencial assassí masclista. L'únic que aconseguirem d'aquesta manera serà l'efecte oposat al perseguit.

GOOOOOOL!

El conseller ha fet una jugada desesperada que li ha sortit rodona. Com el Real Madrid quan els partits entren en temps afegit, en Cambray ha penjat la pilota a l'àrea i, entre el batibull, ha sorgit el cap del Sergio Ramos de torn per rematar al fons de la xarxa: GOOOOOOL!

En efecte, el gol ha estat espectacular, èpic: la pilota ha entrat per l'escaire, i els aficionats rivals ens hem quedat amb un pam de nas. Els sindicats del ram accepten el xantatge del departament i desconvoquen les mobilitzacions a canvi de recuperar l'horari que teníem abans de l'ampliació feta amb l'excusa de les retallades de l'any 2009. Els mitjans titulen: el professorat desconvoca la vaga a canvi d'una reducció horària. Quines penques!

La lletra petita del pacte és que aquesta regularització dels horaris (1 hora setmanal lectiva per docent) s'aplicarà el mes de gener, a mig curs, a mig trimestre! I ningú del departament ha explicat encara com es farà. No cal dir que les direccions dels centres no han rebut cap instrucció, ni tan sols cap orientació al respecte. 

L'organització de la càrrega laboral en un centre educatiu és complexa. Tot plegat no s'enllesteix dient: "a partir d'ara comencem o pleguem una hora abans i llestos". Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de l'ensenyament, passo a exposar quina és la situació que es planteja:

• Per començar, diuen que contractaran més de 3.000 professionals nous. La primera pregunta és: d'on surten?, tenint en compte que en algunes especialitats no hi ha substituts.
• ¿Aquests milers de professionals no tenen res millor a fer que esperar-se a la llista de l'atur durant tres mesos per veure què els donen?
• Quan els cridin per treballar el gener, hauran d'incorporar-se per fer 18 hores de classe diferents de 18 professors diferents (a raó d'una hora per professor).
• El nou professorat haurà de poder fer classe de moltes disciplines, la majoria de les quals no seran la seva especialitat. Una mateixa persona potser hagi de fer: ciències, català, filosofia, llengua, etc.)
• El professorat de plantilla deixarà de fer classe 1 hora a 1 grup, però seguirà fent les altres dues. Quin benefici té això per a l'alumne del grup afectat? I per al professor de plantilla? Li serveix de res reduir una hora si ha de seguir preparant-la per a la resta de grups d'aquell nivell?
• El canvi es produirà a mig trimestre i suposarà trasvalsar completament els horaris de tot el claustre. Això és una feinada per als equips directius i un desgavell organitzatiu a l'aula. "¿Avui amb qui fem classe, amb la profe de sempre o amb aquell nou que només fa una hora?"

Resumint, en Cambray ens ha fotut un golàs: 

1. Ha neutralitzat les protestes dels docents, que no es limitaven a temes d'horari / calendari.
2. Ha deixat clar davant la societat que el professorat només volíem treballar encara menys.
3. Quan arribi el gener, deixarà que els centres s'espabilin tots sols, com han hagut de fer sempre.
4. Quant al nou professorat, m'imagino que passarà com amb els monitors per a les tardes als centres de primària: si se'n troben bé i, si no, ja ho entomaràn els professors, que per alguna cosa són vocacionals i, a més, tenen massa vacances.

Mites i mentides sobre el calendari i l'horari escolar als països nòrdics

Finals d'agost i "Sant Tornem-hi": comencen aflorar com bolets primerencs els set-ciències mediàtics per opinar sobre el sistema educatiu del país... No, a qui pretenem enganyar: el seu objectiu / obsessió és despotricar del professorat. 

Avui, a la tertúlia de RAC1 sento un senyor que, com sempre que es parla d'educació, treu en processó el "Sant Cristo Gros" dels països nòrdics per defensar l'avançament del calendari escolar i atacar l'horari compactat. No esmerçaré ni una línia en donar l'opinió que em mereixen els personatges d'aquesta calanya, sinó que em limitaré a proporcionar enllaços a pàgines web on hi ha les dades oficials, que s'expliquen per sí soles. 

Pel que fa al senyor, si no les entén pot demanar ajuda a alguna amistat o, qui sap, alguna mestra de primària que se l'estimés quan era petit. I per si no té ni una cosa ni l'altra, faig un resum molt breu al peu de cada informació.

Calendari escolar a Finlàndia 

https://www.hel.fi/helsinki/en/childhood-and-education/loma-ajat):

El curs 2022/23, els centres educatius públics de Finlàndia (que són el 97%), han començat les classes el dia 11 d'agost. El curs anterior es va acabar el 3 de juny. Això vol dir que les vacances d'estiu de l'alumnat finlandès tenen una durada de 2 mesos i 1 setmana.

Horari escolar a Finlàndia. 

https://besteducationalpractices.wordpress.com/finnish-educational-system/example-school-timetable/

• Les classes a Finlàndia tenen una durada de 45 minuts, 15 menys que al nostre país. 
• Entre una i altra classe, l'alumnat finès gaudeix de pauses de 15 minuts. Aquí no hi ha pausa.
• La jornada escolar és intensiva: comença a les 8:00 i acaba a les 14:00, i inclou l'hora de dinar. Aquí l'horari és extensiu, de 8:00 a 17:00.
• A primària, l'alumnat té 24 classes lectives per setmana, que equivalen a 18 hores reals. A secundària, en tenen 30 com aquí, però a raó de 45' per classe, això vol dir que en fan unes 22.
  

Colònies esportives de 2n d'eso

A la meva edat, els viatges de fi de curs comencen a resultar pesats. Així, quan aquest curs es va demanar "voluntaris" per acompanyar l'alumnat de 2n d'eso a unes colònies esportives, em vaig fer l'orni. No m'hi vaig pas negar, però vaig callar com un puta i vaig deixar que la resta (els més joves o els més "motivats") fessin un pas endavant. Era conscient que d'aquella manera no oferia la imatge d'adhesió incondicional a la causa que avui dia s'espera del professorat però, què voleu que us digui, he anat a tants viatges escolars al llarg de la meva carrera professional que em va semblar justificat estalviar-me aquest.

Dos dies abans de marxar, però, em van trucar a corre-cuita per dir-me que hi havia companys a qui els havien sorgit imprevistos i que caldria que hi anés jo. Tan llest com m'havia cregut, aquell jovent em va donar una lliçó d'estratègia de primer curs de Maquiavel·lisme: "espera't a colpejar a l'últim moment, quan el rival ja no tingui marge de reacció". Durant les dues setmanes anteriors, havia estat assenyalat com a insolidari, mentre que ells eren reconeguts per la seva implicació. Tanmateix, qui s'acabaria menjant les ditxoses colònies al final seria jo. 

La gent es pensa que anar de viatge amb seixanta adolescents és una ganga (són les mateixes persones que tornen estressades d'una setmana de vacances amb els seus propis fills). Doncs bé, permeteu-me que corregeixi aquesta impressió: no, anar de viatge amb seixanta adolescents que no són fills teus no és cap ganga, sinó més aviat una tortura. Admetent que moltes vegades són divertits, i que el contacte amb ells proporciona alegria i ganes de viure, passo a enumerar els motius pels quals havia intentat evitar la sortida d'aquest curs:

1. Ens hem passat tres dies sencers fora de casa. Això són unes 72 hores ininterrompudes de feina.
2. A una mitjana de sis hores presencials per jornada, les colònies equivalen a 12 dies lectius.
3. Aquests 12 dies lectius no es comptabilitzen a l'hora de parlar de les punyeteres vacances d'estiu.
4. Per descomptat, aquestes HORES EXTRA NO ES COBREN.
5. Durant tres dies, eres responsable del benestar, la salut, la seguretat i la integritat psicològica dels fills i filles de seixanta famílies que exigeixen que els els tornis sencers.
6. Durant l'estada, dormies poc i malament, en unes lliteres tolerables per a algú de 14 anys però que eren un cavall de tortura per a algú de la meva edat. A més, havies de compartir habitació amb altres senyors que no coneixies més enllà de la feina i que roncaven, tossien i es tiraven pets mentre dormien.
7. Cada dia, cada repàs, abans de menjar-te el ranxo (això és, menú infanti: macarrons, arròs amb tomàquet i tot de coses arrebossades) et passaves una hora SERVINT EL MENJAR a una trepa nens i nenes sense disciplina alimentària, que et tractaven com si allò fos un hotel i tu el cambrer. 
8. Evidentment, aquesta tasca TAMPOC NO ES COBRA.
9. Evidentment, ni el CENTRE, ni les FAMÍLIES ni l'ADMINISTRACIÓ te n'ha donat les gràcies o, com a mínim, t'ha pagat un cèntim per les molèsties.

L'any que ve, s'ha decidit que es farà un intercanvi d'Erasmus a l'estranger. Tot plegat per poder penjar la placa amb el logotip al rebedor i a la pàgina web del centre. Tothom dona per fet que hi aniré jo, com a professor d'idiomes del curs implicat. Òbviament, ningú no m'ha demanat com estic d'ànims o de salut per assumir-ho (de fet, fa dos anys vaig patir una operació força seriosa que em va mantenir de baixa un mes i encara espero que algú de la direcció em truqui o m'enviï un correu per interessar-se si soc viu o mort). Així les coses, em queden poques alternatives: 

1. Negar-m'hi i que em facin la creu i ratlla pel que em queda de vida laboral.
2. Acceptar-ho com un xaiet i anar-me'n a l'estranger sense cobrar ni un puto cèntim, a passejar una trentena d'adolescents de 15 anys procurant no desencadenar cap conflicte diplomàtic i havent-me de sentir dir que m'aprofito de les circumstàncies per fer turisme gratis, a costa de les sofertes famílies.
3. Esperar-me a tres o quatre dies abans per tenir un "imprevist" i carregar-li el mort a un company encara més burro que jo.