La mainada nord-americana empra sovint aquest encanteri, popularitzat per la pel·lícula Mary Poppins, quan juguen a transformar màgicament una situació negativa en una de positiva. He intentat buscar una equivalència en català, que fos aplicable al món de l'ensenyament, i el més semblant que se m’ha acudit ha estat el neologisme: Sithasquedatalaturposatalesllistes.
Cada cop que hi ha una crisi econòmica, persones aturades dels més diversos àmbits (enginyeria, disseny, biologia, física, química, empresa, turisme, periodisme, comerç, dret…) busquen ressituar-se laboralment. La primera sortida benintencionada que es dona a qualsevol llicenciat que es vegi en aquest mal tràngol acaba amb la frase: "Si t'has quedat a l'atur posa't a les llistes". La lògica del consell és clara:
“Si necessites un sou digne per sortir-te'n sense haver-te d’escarrassar gaire, apunta’t a la llista de substitucions de docents, que no et faltarà un plat a taula. No pateixis, ja veuràs que fer de professor no vol cap ciència. Només has d’arribar a la classe quan sona el timbre; asseure’t a la taula que hi ha al damunt de la tarima; obrir el llibre de text per la pàgina corresponent i començar a recitar la lliçó. No cal patir per preparar-se res, perquè l'alumnat es posarà immediatament a escoltar, embadalit per la teva saviesa, i després farà exercicis en silenci. Mentrestant, tu podràs llegir el diari, igual com ho feies al despatx. A més, fer de professor t'anirà bé per reduir l'estrès i per millorar la conciliació familiar. Tothom sap que quan el professorat acaba la seva raquítica jornada laboral se’n va a casa a tocar-se els ous o la xona.
Amb aquesta perspectiva tan falaguera, i perquè a la força els pengen, son milers els i les professionals lliberals que cada setembre apareixen als centres educatius. Els distingeixes d’una hora lluny perquè, amb uns ulls badats com taronges, miren a esquerra i dreta sense entendre on han anat a raure, mentre es pregunten:
“Com és possible que les portes de l’entrada no llisquin automàticament quan m’hi atanso? Per què el conserge no em fa una reverència en entrar? Com és que a dins l’edifici fa encara més calor que al carrer? On és l’aire condicionat? On és el meu despatx? No tinc secretari/a? Per què la resta de treballador/es van vestits amb dessuadores "Quechua"?”
Passat el primer ensurt, i si no marxa per cames a presentar la renúncia o a demanar la baixa de llarga durada (hom abraça fàcilment els privilegis funcionarials que amb tanta passió ha blasmat), el nouvingut o nouvinguda comença el seu particular procés d’adaptació a la nova família. Primer fa un briefing amb direcció, davant la qual es mostra motivat i col·laborador, disposat a compartir tot el know-how que li ha donat el seu background professional a l'empresa privada. Un cop impressionats els caps, es dirigeix al seu departament didàctic i es presenta als companys/es, que resulten ser uns éssers rondinaires, permanentment fatigats, d’ulls enfonsats i esquena corbada. Gent d'una mena inferior.
"Bon dia, sóc X, a diferència de vosaltres, jo tinc dues carreres i un màster, i he estat CEO d’una multinacional on guanyava una morterada al mes... Però, sabeu què? Des de petit que havia somiat treballar de… (la paraula se li ennuega, com si anés a vomitar) treballar de… mestre. De manera que a qui em teniu per fi, disposat a arremangar-me per millorar la qualitat de l'ensenyament públic del país (que teniu fet un desgavell, colla de dropos).
Els i les companyes de departament se’l/la miren amb una distant indiferència, que tant pot voler dir: “Mira, un altre carallot que han despatxat de la feina per inútil” com “Ai pobret, tu aquí no duraràs ni cinc dies”.
Tot i la dificultat que li suposa acceptar la degradació professional, i malgrat la seva evident incapacitat per a l'exercici de la docència, el nouvingut/da s’aferrarà a la feina i mica a mica s'anirà fent el seu espai en el si de la família, tot adoptant un paper que recorda el de la institutriu britànica interpretada per Julie Andrews, esparverada davant la incapacitat de la mare per educar els seus fills. La seva principal funció al claustre serà, d'ençà, denunciar la ineficàcia del sistema educatiu en general, i de les metodologies aplicades pel professorat del centre en particular. La nova Mary Poppins observarà i valorarà el fet educatiu a través del prisma de l’empresa privada: jerarquia, control i retiment de comptes en funció dels resultats. Així, si un alumne ho fa tot sense problemes li posarà un deu. I, si fluixeja, l’arraconarà perquè no entorpeixi el funcionament de la cadena de producció i, sobretot, perquè no el destorbi de seguir llegint el diari al seu mòbil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada