En la concepció tradicional de l’educació, encara està molt consolidada la idea que les matemàtiques són la disciplina més difícil del currículum. No es pot negar que, arribats a un cert nivell d’abstracció, els números i les fórmules poden assolir un grau elevat de complexitat i que, per tant, alguns estudiants acaben fent figa. Tanmateix, i a diferència d’altres matèries, quan això succeeix es pot observar una reacció curiosa per part dels que llencen la tovallola: tots es culpen a si mateixos del fracàs. “Això em sobrepassa”, admeten; “no sóc prou intel·ligent”, es flagel·len; “no he treballat prou”, es retreuen… Perquè, és clar, porten tota la vida sentint el mantra que les matemàtiques són difícils i, al final, l’han interioritzat fins a tal extrem que se senten incapaços de qüestionar altres variables, com ara la metodologia emprada pel seu professorat.
Quan algú és incapaç d’entendre la conjugació dels verbs en anglès, o el mite de la caverna, en dona la culpa al seu professor; però quan treu un zero en un examen d’àlgebra, la culpa és de la dificultat intrínseca de la matèria. Siguem francs, de professors n’hem tinguts tots de bons i de no tan bons; de matemàtiques, també. Jo recordo molt particularment una professora que vaig tenir a COU, a la qual li havíem posat el mal nom de “la ceritos”, no pas pels suspesos que repartia (que també hauria pogut ser) sinó per la manera com es referia a aquests elements quan formaven part d’una matriu. A aquelles alçades, jo anava fent la viu-viu aplicant disciplinadament fórmules i obtenint resultats més o menys correctes, però ja feia més d’un curs que havia deixat de veure-li sentit a tot plegat. La dona arribava a classe tota digna; escrivia un problema aleatori a la pissarra; el solucionava a corre-cuita en deu minuts sense donar cap explicació i, en acabat, n’escribia un altre perquè el solucionéssim nosaltres en els 45 minuts de classe que quedaven. Mentrestant, ella s'asseia a la taula a fer coses seves.
Si te’n sorties eres llest, si no te’n sorties eres ruc. Sorprenentment, nosaltres acceptàvem obedients aquesta premissa que, en qualsevol altra matèria, hauria estat del tot inacceptable i certament contestada. Un dia, fart de treballar a preu fet com un autòmat, sense rebre explicacions clares d’allò que amb tanta fal·lera ens absorbia, vaig reunir el coratge per demanar-li que m’aclarís a què treia cap; per a què servia; quines aplicacions pràctiques tenia… “La ceritos” em va mirar amb uns ulls ben badats, esglaiada, com si li hagués fet una pregunta absurda o impertinent, i es va quedar amb posat de rumiar aquella quimera sense precedents. Al cap d’un minut etern, va sortir del seu trànsit i em va etzibar:
"Ho fem perquè és al programa de selectivitat, i ara mateix anem justos de temps. Mira Serra: en comptes de fer preguntes sense solta ni volta, prova d'escarrassar-t'hi més. Que no rasques bola, maco…”
Patapam! A mi, a banda de deixar-me sense resposta a una pregunta que em semblava pertinent i gens absurda, aquella opacitat em va ofendre. No és pas que la professora no conegués la resposta, és que li semblava del tot innecessari justificar res. No entenc que determinat professorat encara sembli estar exempt de l’esforç i del rigor didàctic que se’ns exigeix al de les altres matèries. Al llarg de trenta anys dedicats a la docència, m’he fet un tip d’assistir a juntes d’avaluació en què classes senceres havien sucumbit a mans dels i les de matemàtiques, sense que ningú no els qüestionés la causa d'aquell evident fracàs.
Però al capdavall, ja se sap: les matemàtiques són difícils.
