La doble moral de la màquina expenedora

Fa uns dies es va anunciar la normativa que regularà els productes que es poden vendre a les màquines expenedores dels centres educatius. A partir d'ara no s'hi podran comprar llaminadures, pastisseria industrial ni refrescos carbonatats amb alts continguts de sucre. Aplaudeixo la mesura sense cap reserva. Però, com sempre, hi ha un "però"...

Ahir, mentre feia temps a l'andana del metro, em vaig entretenir a estudiar el contingut de les màquines expenedores i -oh, sorpresa-, hi vaig veure tots els productes que s'han prohibit a l'escola. I jo que penso: "si són dolents a l'escola també ho deuen ser fora". I la veueta de l'okupa ultraliberal que tinc al cap em recorda: "lliure mercat, oferta i demanda".

La màquina expenedora m'enfronta amb la contradicció constant del sistema, amb la seva hipocresia íntima: les conductes no són bones o dolentes en sí mateixes, sinó en funció de quan, on i qui les duu a terme. Per això esperem que:

1. a l'escola eduquin els nostres fills en hàbits alimentaris, mentre nosaltres els portem a una hamburgueseria com a premi per les notes de final de curs.
2. a l'escola els adverteixin dels riscos de les drogodependències, mentre nosaltres ens fumem una cigarreta amb un bon gotet de vi a la mà.
3. a l'escola els facin tallers d'educació viària, mentre nosaltres conduim com uns energúmens.
4. a l'escola fomentin el respecte per la diversitat, mentre nosaltres diem pestes dels moros, dels negres, dels sudaques i dels paquis.
5. a l'escola els recordin que l'important és participar, mentre que nosaltres ens caguem en el més sagrat quan el Barça perd la copa del rei.
6. a l'escola els marquin unes pautes d'etiqueta, mentre que a les botigues només venen pantalons "cagats", que nosaltres els comprem amb molt de gust.
7. a l'escola els inculquin el gust per la lectura, quan a casa els fills no ens han vist llegir res més que algun diari esportiu.
8. a l'escola els adverteixin dels riscos de la televisió, quan en arribar ens troben repanxegats al sofà amb el comandament a la mà
9. a l'escola els motivin a estudiar, mentre nosaltres enaltim l'èxit d'artistes i esportistes que han fet de tot menys estudiar.
10. a l'escola els ensenyin a ser solidaris quan mig país fa els possibles per estafar hisenda o pujar als transports públics sense pagar bitllet...

Podem prémer qualsevol botó, de l'1 al 10. Segons la màquina ens sortirà el que vulguem... o el que ens mereixem.

Oposicions 2011: salari de misèria

Com cada any, aquest curs també vaig demanar de corregir proves de Selectivitat però, a diferència de les ocasions precedents, la fortuna em va ignorar al sorteig final. Mala sort, què hi farem... Un cop acceptada la petita frustració d'haver estat deixat de banda, t'afanyes a trobar-hi el costat positiu: és cert que deixes d'ingressar uns diners, però també t'estalvies les vigilàncies i, sobretot, una feinada en correccions en un moment complicat del curs, amb les proves extraordinàries i les avaluacions finals.

Estava, doncs, conformat i content quan, tot d'una, vaig rebre un correu electrònic del departament de personal que em convocava com a vocal suplent d'un tribunal d'oposicions. No és el tipus de feina que més m'agrada fer, però en època de vaques magres i sense paga doble (altre cop) qualsevol ingrés s'agraeix, de manera que vaig comparèixer a la sessió de constitució del tribunal amb la ment oberta, és a dir, que tant em feia quedar-ne fora com, cas que fallés algun titular, haver-hi de participar.

Un dels titulars estava de baixa i ara exerceixo jo la vocalia. Ho faré amb honestedat i tan bé com sàpiga perquè sóc conscient d'allò que hi ha en joc per als candidats, però també vull manifestar que el departament no ajuda gens a mantenir la moral de la tropa. Passo a desglossar els termes de pagament d'una feina que no vaig demanar fer i a la qual no em puc negar:

El sou, o indemnització, es paga en funció de les sessions de feina. Alguna d'aquestes sessions són reunions de dues o tres hores, però la majoria suposen jornades d'entre 8 i 12 hores, les quals es cobren totes per igual: 47,11€ (70€ en cap de setmana), més 22€ en concepte de dietes de transport i manutenció.Si tenim en compte que en una sessió tipus ens obliguen a avaluar un mínim de 25 candidats, els números poden acabar essent més o menys els següents:

Sou aproximat: 1400€. Hores aproximades: 200 presencials amb candidats + 40 de lectura i revisió de programacions que ningú no comptabilitza ni paga. Amb aquestes dades, el valor aproximat que el nostre govern atorga a la feina dels titulats superiors és de:

5,8€ / hora

Segur que per a molts encara és massa per a uns ineptes rondinaires, però recordem que les senyores de fer feines ja cobren a 11€ (i poden anar escoltant la ràdio mentre treuen la pols. Ja entenenc que cal retallar, però potser en fotem un gra massa, no?

Sala Martín i la resta de professors

si algú amb aquesta fila em demana un euro, arranco a córrer

Per segona vegada des que sóc funcionari m'han convocat com a vocal d'un tribunal d'oposicions. A la primera reunió la presidenta ens ha exposat el calendari i ens ha lliurat la documentació preliminar. Som cinc homes i dones sense pietat enfrontats amb la difícil tasca d'eliminar del procés a 19 de cada 20 candidats, tots ells llicenciats, molts amb postgraus o doctorats, gent preparada sorgida de les universitats públiques i privades del país amb un diploma sota el braç. Un diploma expedit amb l'aval de professors universitaris tan brillants com el senyor Sala i Martín, i que deuen saber què es fan quan avaluen els seus alumnes.

Uns dies enrere el professor Sala parlava a la ràdio dels mals del país (no d'aquell on viu, cobra i tributa, sinó del nostre) i, a la fi de la seva llarga i servil defensa dels bancs (la mà que li dóna de menjar), el bon jan apuntava als mestres del país com als culpables de la creiexent mediocritat que ens envolta. Venia a dir que en aquest ofici hi entren els que no serveixen per a res més, i que per això la gent del poble és imbècil i s'emmerda a contractar hipoteques que no pot pagar. Amb un parell, sí senyor!

Doncs bé, digui el que digui "el pallasso de micolor", la selecció del personal docent es du a terme mitjançant un procés de gran exigència i rigorositat. És cert que hi ha imperfeccions, que es produeixen errades i injustícies, que de vegades no entra el millor candidat o candidata... tot això ja ho sabem els que hi treballem, en aquest ofici, i no cal que vingui un milhomes amb ínfules de salvapàtries a explicar-ho.

Senyor Sala, permeti'm dir-li, des de la modèstia i amb tot respecte, que faria bé de moderar les seves crítiques. Recordi que vostè mateix, bo i essent un economista de renom, es dedica a la docència... una docència "pija", si vol, però al capdavall vostè també fa de "mestretites" (suposo que no deu pas ser perquè no servia per a altra cosa...) Ah, sí, és clar, vostè també es guanya un sobre sou com a assessor financer d'un banc d'aquí... i suposo que per això es dedica a exculpar aquesta mena d'entitats de la crisi financera i així s'estalvia haver d'admetre que, dos dies abans del gran catacrac, ni vostè ni l'entitat que assessora no en tenien ni puta idea del que estava a punt de passar. O sí?

"Temps de fitxatges"

Com serà el nou? Un Pep, o un Mourinho?

Avui s'han publicat les llistes definitives de destinacions per al professorat que va participar al concurs de trasllats. Emprant un tòpic del periodisme esportiu, s'ha produit "un ball d'altes i baixes de fi de temporada" i, com si els centres educatius fossin clubs de futbol, les seves plantilles docents s'han vist reforçades amb incorporacions o debilitades per la marxa d'algun dels seus "cracks".

Després de desestimar l'oferta d'un centre de Santa Coloma de Gramenet, jo seguiré unes temporades més al meu lloc, i em limitaré a contemplar les anades i vingudes del personal. Uns es retiren (l'última promoció que encara ho podrà fer amb dignitat), altres es desplacen il·lusionats a les seves primeres destinacions definitives, i uns quants, no gaires, després d'acumular molts punts (i anys) han aconseguit la plaça somniada, el recés final... el cementiri d'elefants.

Marxen professionals excel·lents, companys i companyes entranyables, gent compromesa i amable amb qui he compartit els darrers cursos... A tots els trobaré a faltar, els desitjo sort i, com diuen a la faràndula, "molta merda!". A tots llevat d'una. A aquesta bruixa malcarada i prepotent, a aquesta altiva vacaburra paranoica i egoista, a ella no puc fer més que enviar-l'hi.

Bon vent pel cul, senyora! (i el condol al seu nou club i al seu nou públic)

El calendari ataca de nou!!!!!

El dia 1 de juny els mitjans de comunicació comencen a escalfar motors per al curs vinent: s'acaben les classes i comencen les vacances. Quan això succeeix, l'únic horitzó d'esperança és el que marca l'inici del curs següent. La gran pregunta que, com cada any, alguns pares es fan angoixats és:

Quin dia me'ls podré treure de sobre???!!!

Després d'algunes indecisions inicials, sembla que el departament d'ensenyament ja ha dictat sentència. Serà el 12 de setembre. S'havia parlat del dia 8, però després hi hauria gent que es queixaria del fet que es comencés un divendres. Algú havia proposat el dilluns 5, però aleshores els nous exàmens de setembre s'haurien de fer l'agost. Es podria començar l'agost, és clar, i fer exàmens d'agost, però després hi ha gent que faria vacances i podria ser desconsiderat per part dels mestres voler treballar tant...

Resumint, ja tenim la polèmica servida. A Catalunya Ràdio, l'ex-humorista imitador de Bruce Springsteen i actual "buc insígnia" de la radiofonia nacional, ha redactat el seu primer titular: AQUEST ANY ELS NENS I NENES DE CATALUNYA FARAN MENYS DIES DE CLASSE perquè les classes començaran més tard que el curs passat (dia 7 de setembre) i, a més, les escoles tindran 5 DIES de lliure disposició en comptes de 3 (però amb prou feina diu, amb la boqueta petitoneta, que el curs vinent no hi haurà els 5 dies de la setmana blanca).

Benvolgut Bruce: abans d'esbalotar el públic, que prou indignat està, pren-te la molèstia d'agafar el calendari i així, molt poc a poc, amb la punta del ditet, comptar els dies lectius del curs 2010-2011 i després comparar-los amb els previstos per 2011-2012. El resultat, comptades festes i dies de lliure disposició, et donarà 178 dies de classe aquest curs per 177 el vinent. No sé si n'hi ha per fer titulars d'això (posats a ser perapunyetes, incloure un dels dies festius anuals dins la setmana blanca va suposar que ens prenguessin un dia festiu ben nostre, i no per això ens hem manifestat a la plaça de Sant Jaume)

Per cert, ja que parlem de vacances. A l'estiu no tenim tres mesos: acabem el dia 7 de juliol i ens incorporem el dia 1 de setembre. Si tornem a posar el ditet sobre el calendari, veurem que això són, exactament 38 DIES DE VACANCES. No està malament, millor que les de la majoria, però d'aquí a 93 hi va un bon tros... perquè suposo que els caps de setmana no es comptabilitzen pas com a vacances, oi?

UNIFORMITAT vs DIVERSITAT

"Ara vine tu, i posa'm la bata, si tens..."

No se li pot pas negar a la senyora Rigau que hagi desembarcat a la tasca de govern amb un ímpetu encomiable. Empesa per les seves irrefrenables ànsies de servei, la consellera ens obsequia, dia sia dia també, amb propostes impactants i sovint polèmiques amb les quals amaneix la nostra ensopida vida acadèmica. No fa massa ens avisava que caldria plantejar-se el co-pagament de l'educació pública (això mereix tracte a part) i ara ens convida a un viatge en la màquina del temps per recuperar aquella vella relíquia estudiantil: la bata. Més enllà de consideracions d'ordre estètic, subjau a la qüestió tèxtil una determinada cosmovisió i alhora un dels debats pedagògics més interessants: diversitat o uniformitat. Poca broma, que això és peça valenta!

D'entrada, sobta un xic que un partit liberal com el que ara ens governa, i que va fer de l'abolició de certes normatives la seva bandera, ens vulgui fer passar tots per l'adreçador d'una determinada vestimenta. És a dir, per entendre'ns: qui elimina les restriccions de velocitat en ares de la llibertat individual, qui defensa la lliure elecció de centres i l'autoregulació del mercat, ens diu que els nostres fills s'han d'uniformar. El proper pas potser sigui que facin fila en posició de "firmes" a l'entrada de l'escola o, si molt m'apreten, resar un parenostre o un avemaria cada matí... Com als vells temps.

Però tornem al debat de les idees. El món de l'ensenyament (no s'esgarrifin ara) és sensible a l'evolució del pensament humà i, en conseqüència reacciona a les diferents tendències sociològiques. En èpoques de prosperitat, tenen predicament les pràctiques permisives i progressistes, mentre que en èpoques de crisi, com l'actual, la gent tendim a refugiar-nos en la pressumpta seguretat que ens proporcionen els valors consolidats, els "de tota la vida". Aquesta reacció, per natural, no deixa de ser falaç, ja que una o altra opció són bones o no intrínsecament, i no pas en relació a les circumstàncies.

El sistema educatiu progressista té carències, hi ha qui l'acusa de laxitud i qui afegeix que educa generacions d'individus mediocres, sense inquietuds, sobreprotegits i ganduls. Pot haver-hi quelcom de cert en aquestes afirmacions, perquè qui les sosté entenc que té els seus arguments, però diré en defensa de la pràctica progressista que afavoreix la llibertat de pensament, respecta i valora la diferència, i potencia la convivència.

D'altra banda, l'enfocament utilitari i cartesià de l'ensenyament ens proporcionarà (almenys sota la dictadura era així) un major ordre, un marc definit d'aprenentatge, una pauta de la qual no es pot sortir, i uns resultats acadèmics més notables. A canvi, però, ens uniformitzarem, esdevindrem qualificats obrers del formiguer capitalista.

Parlant amb un absolut egoïsme, la segona opció és molt més còmoda. Quan jo anava a escola, a una escola on els nens portàvem bata i els mestres una cana de fusta, ningú no deia "ni piu" (de fet, n'hi havia que s'anaven posant vermells com pebrots perquè no gosaven respirar). El mestre era Deus ex-machina, posëïdor del saber i la raó, i s'asseia a la seva taula, al damunt de la tarima, i des d'allà movia els fils invisibles de la nostra voluntat. Des del punt de vista del docent, doncs, els postulats conservadors són allò que vulgarment se'n diu una bicoca.

Gestionar la llibertat sempre ha estat més complicat que imposar el pensament únic. Convèncer més costós que vèncer.

El que res no costa res no val

Quantes vegades hem sentit dir: "costa una fortuna, però la qualitat s'ho val"? Hi ha la percepció que els béns cars són bons i que els barats, en conseqüència, dolents.

Aquest és un dels mals de les societats de consum i de benestar, ja que els seus beneficiaris tendim a acomodar-nos i oblidar que tot allò que ens bé donat de franc té un altíssim valor. Hi ha molts serveis públic que donem com a cosa feta, i que en altres rodals són un autèntic luxe.

L'educació n'és un, però també hi ha la salut, la segurerat, l'habitatge, la manuntenció, etc. Si patim un accident al mig de les muntanyes ens vindrà a buscar un helicòpter; si ens quedem sense casa ens oferiran un alberg o un pis de lloguer protegit; si no tenim per comprar menjar sempre trobarem un plat calent a taula als menjadors socials; si volem que els nostres fills estudiin hi haurà una escola que l'acollirà sense pagar ni un cèntim... Cert és que els diners que calen per mantenir tots aquests serveis surten dels impostos de tots, meus també, i que per tant representa que ja hem pagat. I qui paga mana, oi?

Per això, aquest sistema que ens hauria de fer sentir orgullosos, i que hauríem de protegir i valorar en la seva justa mesura, es converteix massa sovint en motiu de queixa: "He hagut d'esperar l'helicòpter o l'ambulància mitja hora, el matalàs no és de làtex, no m'agrada la verdura i els professors de l'escola són rucs i antipàtics". Ens hem tornat molt del "morro fi", una mica "nous rics": ho volem tot ràpid i al nostre gust.

Qui ens ho ofereix tot ràpid i al nostre gust és l'empresa privada (atenció: que ens ho ofereixi no vol dir que en efecte ho faci així). Les mútues sanitàries es gasten fortunes en publicitat televisiva per fer-nos veure que a la sanitat pública ens maltracten i deixen que els nostres fills es morin, tot en blanc i negre i amb música tràgica, mentre que ells venen corrents amb un somriure i tot de colorins! Conec gent que ha estat en mútues, i és mentida. El que sí s'afanya a fer la mútua privada és a retirar-te la cobertura quan se't diagnostica una malaltia crònica i costosa. Llavors s'acaben els somriures i les atencions.

El mateix passa amb l'educació. Les empreses privades seleccionen l'alumnat tot imposant criteris ideològics (confessió religiosa) i preus prohibitius a canvi d'un producte suposadament de major qualitat. Als centres privats tot es fa ràpid i al nostre gust, tot són flors i violes... Fins que alguna cosa deixa d'anar bé (el nostre fill s'esbalota, pateix una deficiència, treu males notes o nosaltres tenim alguna dificultat en satisfer les quotes mensuals). Aleshores les famílies es veuen abocades al circuit d'ensenyament públic, que és aquell que ho entoma tot i sense demanar explicacions ni cobrar res, aquell que, com que res no costa, res no val.

Com que, segons els números del govern, l'ensenyament té ara per ara un sobrecost en matèria de massa salarial de l'ordre del 6%, faig la proposta següent:

En comptes de retallar plantilles, augmentar ràtios i tornar a retallar sous, cobri'ns a tots plegats pel servei. Si estem disposats a pagar perquè un empresari s'enriqueixi, com no ho hem d'estar pel bé de la comunitat? Faci números, expliqui el que ens costa a tots plegats l'educació de cada infant, adolescent o adult i faci-ho valer.

Si estudiar costés 500€ l'any, ja veuria com s'implicaria tothom, com obligarien els seus fills a estudiar, com s'acabaria l'absentisme... Si els graduats no es regalessin... Si els alumnes perdesin el dret a l'escolarització per mala conducta... Si estudiar no fos gratis potser adquiriria algun valor.